02/02/2024

Brou depuratiu

Una cosa que estan fent els museus d’arreu del món és replantejar-se el seu fons a la llum de les noves idees polítiques i morals de la mentalitat de l’esquerra transformadora o woke, la que ens ve a assabentar de fins a quin punt som opressius fins i tot quan pretenem ser educats. Els museus estan plens d’art directament espoliat, que en cap cas semblen, però, voler tornar cap a l’Àfrica o l’Àsia.

També hi ha molt d’art que només han fet els homes, i la quantitat de dones nues i esculpides que hi ha als museus fa impressió, i gairebé sempre ha sortit de les mans d’artistes mascles. Sabem que moltes d’aquestes obres són excepcionals, i alhora sabem que deriven d’una mirada masculina o opressiva, que acaba reduint la dona a ser un objecte bonic o dipòsit del desig masculí. Per això se la dibuixa nua, encara que ben a la vora hi hagi senyors encorbatats, com a El dinar campestre de Manet, i tants d’altres. 

Cargando
No hay anuncios

Tot art, per molt lliure que pretengui ser de les convencions artístiques d’una època, acaba sent esclau de les mentalitats d’aquella mateixa època; els creadors poden crear mons meravellosos, tot sovint, però els costa anar més enllà de la mirada masculina i del patriarcat, per molta fantasia i imaginació que posin a l’hora d’inventar ‘alternatives’. L’última pel·lícula de Yorgos Lanthimos, tan aplaudida per la seva subversió –beu d’una novel·la escocesa d’Alasdair Gray de 1992–, Poor things, sembla que vol il·luminar-nos sobre noves formes de feminitat, amb l’excusa d’una dona 'renascuda' amb un cervell pur, no condicionat pel patriarcat, tot i estar implantat en el cos d’una dona sexualment madura. Al final, més que el relat d’una emancipació plena acabes veient un film de més de dues hores on a la protagonista se la passen per la pedra múltiples homes, i sempre ben destapada. Has pagat una entrada per veure el cul de l’Emma Stone. Més que una dona alliberada és la fantasia masculina d’una dona alliberada (talment l’any passat vam veure a la pel·lícula Tár). 

Amb això vull dir que una cosa és pretendre subvertir i l’altra fer una pantomima de subversió que només agrada als que, en veritat, no volen subvertir res, perquè, fet i fet, hi perdrien massa. Quan el ministre de Cultura anuncia que ara vol que els museus espanyols ‘superin el marc colonial’, també fa politiqueta de cafè, proclames de pa sucat amb oli. Perquè en cap cas es plantejarà tornar a Mallorca peces que són a Madrid, o a Elx la Dama d’Elx, o reconeixerà l’espoli a les riqueses que es va fer a Amèrica del Sud. Tampoc no qüestionarà ja no el marc colonial antic, sinó l’actual, amb els vergonyosos desnivells pressupostaris que hi ha entre els museus de la capital de l’estat i les de les capitals de les províncies on es parlen llengües que no són el castellà. Tothom vol fer autocrítiques, però en cap cas semblen voler beure’s el brou depuratiu que els obligaria a tancar i començar des de zero.