14/06/2023

Berlusconi mort, el cicle continua

1. Comprar. “Berlusconi va demostrar que tothom té un preu, que es pot comprar a tothom, que la realitat i la veritat depenen només de quant es vulgui gastar per canviar-les, reescriure-les i reinventar-les. A això cal afegir-hi la mentida i la idea d'impunitat”. Em sembla que aquestes paraules de l’escriptor italià Roberto Saviano (El País) descriuen de manera impecable el que significa Berlusconi. La pèrdua de la noció de límits, tot és possible, al que mana tot li està permès; i la banalització de la veritat: el que ell diu és el que val, per més que sigui una falsedat manifesta. És l’expressió del nihilisme, que li permet connectar sense escrúpols amb els governants més autoritaris. El condol de Putin és significatiu de l’aire de família que els apropa.

Berlusconi és un fenomen italià, però que marca l’inici d’un cicle universal. Quan ell va arribar al poder el 1994 i va contaminar Itàlia, feia cinc anys que havia caigut el Mur de Berlín, estàvem en plena sortida de la Guerra Freda i amb la revolució neoliberal que venia dels Estats Units imposant-se. El model bipartidista d’alternança que havia estructurat la postguerra segons la dreta i l’esquerra hegemònica en cada país estava en procés de transformació. Berlusconi és el que anuncia el camí: darrere seu aniran apareixent les diferents figures de l’autoritarisme postdemocràtic. Un procés que ha dut ja l’extrema dreta al poder a Itàlia de la mà de Meloni. I que ha deixat pel camí partits com el PCI o els socialistes italians i francesos, reduïts a la irrellevància.

Cargando
No hay anuncios

En cada país la transformació ha tingut les seves pròpies singularitats, però, en general, les democràcies europees ja no són el que eren, i la frivolització de la política va arribar als Estats Units, amb la figura de Trump, el més genuí hereu del líder italià. Berlusconi ja no hi és però el procés que es va obrir amb la seva arribada continua. De fet, la seva defunció coincideix amb una campanya electoral a Espanya que pot dur al poder una aliança PP-Vox. L’odi i la insolència fan camí. I debiliten Europa en un doble sentit: internament, perquè la democràcia està en perill, cada cop són més els que prometen que si manen cancel·laran lleis que afecten drets fonamentals adquirits en els últims anys; de cara a l’exterior, en la mesura que Berlusconi i els seus imitadors donen legitimitat als poders autoritaris, i defensen fins i tot Putin i la seva guerra fallida. Europa es debilita dia a dia i no hi ha senyal que es freni aquest impuls demolidor. Els poders econòmics s’acomoden fàcilment a aquests mandataris que creuen que tot es pot comprar, començant per les adhesions ciutadanes. I que esborren de la societat els criteris de veritat: tot els està permès. Queda un test que pot determinar el futur d’Europa: França. On Macron ha aconseguit fins ara barrar el pas a l’extrema dreta, amb la dreta tradicional i el partit socialista reduïts a un paper secundari i amb Le Pen cada cop més consolidada com a alternativa.

Cargando
No hay anuncios

2. Derogar. ¿És possible fer-nos la fantasia que de la mateixa manera que Berlusconi va obrir una etapa, la seva desaparició pot simbolitzar un nou cicle? Els indicis no són esperançadors. I menys en un moment de mutació en el sistema comunicacional, amb el desplaçament de la centralitat cap a les xarxes. No oblidem que la democràcia liberal s’havia articulat sobre la premsa escrita, la ràdio i la televisió.

Repassar l’aventura berlusconiana vol dir mirar les destrosses que ha produït, començant per “la destrucció de la política”, com diu el mateix Saviano. Quan algú delimita el camp de joc amb els seus excessos, els seus abusos i les seves mentides, la democràcia es converteix en un lloc buit de drets i de reconeixement, que són els seus valors essencials. En el món de Berlusconi val el que es deixa comprar. L’altre no existeix. ¿Es donen les condicions perquè les societats reaccionin? ¿Com s’explica, en el cas espanyol, per exemple, que el llegat de Sánchez, en economia i amb drets conquistats estigui amenaçat? I que la fronda autoritària guanyi terreny? Derogar el sanchisme és la consigna. No és una simple alternança. L’expressió està carregada de connotacions destituents.