De Bad Bunny a la menopausa: de parlar de festes i a parlar de metges
La més engrescada de la colla ens envia publicitat d’horabauxes al grup de WhatsApp amb l’esperança d’il·lusionar-nos i de forçar que ens vegem. Jo n’hi vaig rebutjar una, perquè l’anunci feia servir cançons d’El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. No tenc inclinacions sadomasoquistes. N’hi ha que es neguen a les sessions de remember. La mercantilització de la nostàlgia esgota i és com si els nostres pares quedassin per ballar cançons de Karina o Los Diablos, com en aquella gira conjunta de velles glòries que varen batejar com a Mágicos 60. Amb la insolència adolescent d’aleshores, em va semblar una cosa de vells. Ara, una facció dels amics tancam un pla que convida a viure al límit: berenar un diumenge a les deu del matí.
Ens citam a una cafeteria que es deia una cosa com Antojo’s o Capricho’s, amb un genitiu saxó que només hauria d’estar permès a les perruqueres de barri perquè els seus salons semblassin internacionals i luxosos.
El bar m’agrada tant com la veu d’Amaia Montero. Carta plena d’alvocat i llonguets a deu euros. Com que arrib amb la cara masegada –l’ull, com una albergínia– a conseqüència d’un desmai, estic obligat a ser el primer a posar al dia els altres sobre com em va la vida. Doncs, pitjor que un genitiu saxó al rètol d’un comerç. Bec un poc del matxa del meu amic. “M’encanta”, assegura, encara que jo trob que té gust de gespa triturada. Ens conta que a son pare li han detectat un càncer inoperable i que ha començat la quimioteràpia. Una altra amiga es venta i esbufega, com si l’aire condicionat no funcionàs a ple rendiment. Premenopausa primerenca. “Ve i va. Em té boja. I fins que no fa un any que no tens la regla no et declaren menopàusica”, ens explica. Em sembla fascinant la idea de la menstruació com el Guadiana. “Amb els 70 euros que em cobra el psicòleg per sessió, no dedicaré ni un minut a aquest tema. Que se’n vagi i em deixi tranquil·la”, tanca.
Entre les meves ulleres d’ocultació dins la cafeteria, els fogots i la perspectiva que si estiguéssem pitjor seríem morts, els mostr com em varen deixar el pit a Urgències per fer-me un electro. Una ovella a mig tondre. Reim i demanam una altra tongada de minicroissants fatxendes, rebatiats amb un nom que ja no record per poder cobrar-los més cars, mentre especulam sobre si a les horabauxes del 2046 ja hi sonaran cançons de Bad Bunny.