Automàtics

Quan jo era petit van arribar, als bancs, els caixers automàtics. La cosa pretenia ser tan graciosa i senzilla que fins i tot en van posar un per als al·lots –el Diver Caixer, en deien–, de tal manera que podies mantenir un compte d’estalvis i anar a posar-hi dinerets, fins i tot amb monedes de cent pessetes, com en una vidriola a peu de carrer. I el caixer (que era de Sa Nostra) t’obsequiava amb cromos, a més d’actualitzar-te la llibreta. També és veritat que es va parlar, llavors –a meitat dels anys noranta–, que els caixers automàtics llevarien la feina als gestors de clients humans. Però al mateix temps ja es començava a enraonar que els llocs de feina que es perdien per un costat (i hi va haver, aquells anys, prejubilacions massives al sector…) es guanyaven en el camp de la informàtica, en el qual, òbviament, s’ocupaven les generacions més joves. 

Poc després es van automatitzar les benzineres, cosa que feia que tu mateix t’haguessis d’omplir el dipòsit, sovint sense que ja hi hagués cap persona en tota la instal·lació. Les màquines expenedores van començar a formar part de les nostres vides; a l’escola fins i tot en teníem una al pati, que ens venia les galetes Quely del berenar (una vegada vam saquejar-la). A poc a poc, les màquines han ocupat el lloc dels humans; als aeroports, abans el client s’ha comprat ell mateix el bitllet a través d’una web, i quan hi arriba i vol facturar, ho ha de fer ell sol amb una màquina que li expedeix una etiqueta per a la maleta, que haurà de posar a la cinta de transport. El sistema s’encarrega de tot. Si es pogués, fins i tot les maletes serien automàticament carregades a la panxa de l’aeronau, i no ho haurien de fer els mossos a braó. Però des de l’arribada d’altres formes d’automatització que les màquines estan arribant pertot; darrerament a les biblioteques fan la feina dels bibliotecaris, almenys pel que fa al préstec. Cafeteries automàtiques als aeroports; i ara fins i tot hotels governats per màquines, quan l’hoste arriba i s’ha d’encarregar de fitxar-se a ell mateix, davant d’un monitor que li donarà la clau de l’estança. 

Tot això implica codis, pàgines web, videovigilàncies, i que l’usuari faci part de la feina que feien els professionals. Màquines que no es posen malaltes, no cotitzen a la seguretat social, no es sindiquen, no es queixen si han de treballar de nit… Però tampoc és que els preus hagin baixat amb vista a l’usuari o client final. I això que tot això ha passat al marge de la invasió gens subtil de la Intel·ligència Artificial (IA), que pel que sé està fent també perdre molta feina a certs sectors creatius, o en el camp de la logística. Un cabermoni que intranquil·litza bastant. Màquines, algoritmes, braços mecànics, xips i usuaris que s’ho han de fer ells mateixos, sense tampoc fer l’experiència més feliç o satisfactòria. Per no parlar de la dependència que s’acaba creant d’aquests estris i la pèrdua conseqüent d’habilitats humanes, també les socials per als clients, que poden anar a l’altra punta del món –viatjar i hostatjar-se– sense haver de parlar amb ningú desconegut.