Autohomenatges ridículs
La sèrie documental biogràfica s’ha consolidat com el recurs de les grans estrelles per fer relluir el seu ego. El problema és quan aquestes produccions desemboquen en una mena d’hagiografia babaia que, més que assolir la profunditat del personatge i mostrar-ne la part més desconeguda, cau en una promoció simplista i redundant. És un plantejament absurd perquè qui gaudeix més d’aquests documentals són els fans i l’audiència que ja té un bagatge sobre la trajectòria del personatge i que no necessita que li confirmin la grandesa del protagonista. És precisament aquesta grandesa la que els ha portat a seure davant de la pantalla i estar disposats a empassar-se unes quantes hores d'homenatge. Cal oferir alguna cosa més que compensi la veneració o el simple respecte professional. Cal ensenyar alguna faceta més que la d’amics i parents asseguts en una cadira davant de la càmera relatant batalletes. Un dels darrers exemples d’aquesta tendència és Raphaelismo, la sèrie documental de quatre capítols sobre Raphael que acaba d’estrenar Movistar+. Raphael mateix n'és el narrador i posa la veu en off en primera persona, amb una entonació afectada que connecta molt amb el seu tarannà histriònic com a artista però que a la vegada transmet una gran artificialitat, que destrueix l’esperit de sinceritat i transparència que s’associa al gènere documental. La sèrie té imatges d’arxiu magnífiques, és elegant i austera a l’hora de ficcionar i recrear alguns passatges biogràfics i en el primer episodi intenta fer un esforç per retratar paral·lelament una època més enllà d’un personatge. Aquesta última finalitat, però, desapareix ràpidament en el segon capítol, que coincideix amb l’esclat mundial de la fama de Raphael. El nivell de detall biogràfic es fa feixuc i, si hi sumem la carrincloneria narrativa, la història es converteix en soporífera. El més suportable dels quatre episodis és el tercer, titulat Qué sabe nadie, jugant amb el títol d’un dels seus grans èxits musicals, on es fa gala de la llibertat artística i personal de Raphael. I és on aborden els temes més tabú de la seva trajectòria: el seu amanerament i els rumors sobre la suposada homosexualitat encoberta per un matrimoni de conveniència, l’alcoholisme i el fet de ser un artista afí o beneficiat pel règim de Franco. Per això Movistar+ ha venut la sèrie com la d’un Raphael al desnudo. Però és pura fal·làcia, perquè Raphael més que afrontar-ho amb claredat s’acaba justificant davant l’espectador i desmentint-ho amb unes negatives categòriques que no estan a l’alçada de l’atreviment, la provocació i la independència de què sempre ha volgut fer gala. El darrer capítol esdevé fins i tot trist per la desesperació que demostren per fer creure a l’espectador que les possibilitats d’evolució i modernitat de Raphael són il·limitades i amb projecció de futur.
La febre de l’autohomenatge ha convertit les sèries documentals biogràfiques en unes hagiografies ridícules que acaben delatant més les seves febleses que la seva grandesa.
