Arran d’Arran

L’autodenominada organització independentista Arran va publicar a les xarxes socials un vídeo que ha generat polèmica i reaccions diverses. L’enregistrament en qüestió inclou imatges d’una pintada de la façana de la Conselleria de Turisme, amb l’eslògan “culpables de la nostra misèria”, i la cremada de fotografies de la presidenta de la comunitat i d’alguns empresaris.

Antecedents: (1) El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar Espanya per haver imposat penes de presó i multes a dos joves que, durant una manifestació antimonàrquica a Girona l’any 2007 van cremar una fotografia del rei. El criteri que imposava el tribunal era que cremar una foto del monarca no es podia considerar delicte, sempre que aquest acte s’emmarqués dins d’una protesta política i no impliqués violència ni incitació a l’odi. Considerava que l’acció era una forma de crítica política i estava protegit pel dret a la llibertat d’expressió i, a més, subratllava que la llibertat d’expressió inclou “informacions i idees que ofenen, xoquen o molesten”.

(2) El juliol del 2017, un grup de joves vinculats al col·lectiu Arran va realitzar una protesta al moll Vell de Palma. Durant l’acció, van desplegar pancartes, van encendre bengales i van llançar confeti sobre els clients d’un restaurant per denunciar la massificació turística a Mallorca. La Fiscalia va sol·licitar penes que sumaven fins a 29 anys de presó per a 12 dels manifestants, acusant-los d’un delicte de desordres públics. L’Audiència Provincial de Palma va absoldre tots els acusats. El tribunal va considerar que la protesta, tot i no ser comunicada a l’autoritat, es va emmarcar dins de la llibertat d’expressió en una societat democràtica.

Tennessee Williams deia que “La joventut és l’art de superar la por del futur”. És indubtable que una joventut crítica impulsa el progrés social i es converteix en un agent de canvi, i més encara en moments de crisi. Fins i tot, de vegades, amb el seu esperit ens poden salvar de la humiliació. Potser ens ha de fer por que hi hagi joves que no acceptin la realitat que els ve a sobre? És un tema per reflexionar.

Un altre element a considerar: Pintar a la façana d’un edifici declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) constitueix un delicte contra el patrimoni històric segons el Codi Penal espanyol, concretament a l’article 323. No em sembla que aquest sigui el tema més transcendental de la protesta. El Govern va denunciar els fets a la Policia Nacional. No obstant això, a primera hora del matí del mateix dia dels fets, la brigada de neteja d’EMAYA ja havia eliminat les proves de l’únic possible delicte. No sé per què, fa la impressió que tampoc no era la façana (de l’edifici) el que més preocupava al Govern, sinó, més aviat, la imatge del Consolat.

L’Executiu va qualificar els fets com a un “atac frontal i absolutament intolerable contra el turisme”. No obstant això, era evident que l’acció s’havia dirigit contra un edifici del Govern, no calia ser molt espavilat per pensar que la interpel·lació, en primer termini, apuntava directament al mateix Govern: “culpables de la nostra misèria”, era l’eslògan que havien escrit a la paret de la Conselleria. Fer-se el despistat i dir que la protesta anava dirigida cap a una altra banda, pot resultar enginyós o hàbil, però no és gens convincent. Són les polítiques del Govern les interpel·lades.

El filòsof Giorgio Agamben argumentava que la creació de l’enemic –sigui extern o intern– és un dispositiu polític utilitzat per delimitar qui pertany i qui queda exclòs del sistema. El sistema és el tot, a casa nostra es donaria la paradoxa d’assimilar la idea “del tot” (turistificació de la societat) a la d’una activitat tremendament parcial i limitada amb relació al conjunt de la societat. Podríem parlar d’un sistema escarransit en tecnologia i, científicament, de baixa qualificació, manifestament depenent i de gran impacte sobre el medi; és a dir, el joc consistiria a estar dins o fora d’un sistema d’escassa capacitat de convenciment davant un pensament lliure i universal. D’alguna manera ens recordaria al gat de Schrödinger, que conviu amb l’element contaminant que li pot desencadenar un procés irreversible.

Per part seva, Byung-Chul Han sintetitza l’exclusió de l’altre com l’expulsió de l’alteritat en favor de la proliferació d’aquest. Ho considera un fenomen propi de la societat neoliberal, en la qual es confon la “proliferació del mateix” en creixement. Ho podríem considerar com la filosofia de la massificació. Traslladant la teoria als fets, diríem que s’aprofita el caràcter limitat de l’organització independentista per reduir l’“altre” a la dimensió de subjecte minoritari: “una minoria no destrossarà la feina del sector turístic”.

És la fal·làcia de la part pel tot. Sense faltar a la veritat, el titular de la notícia hauria pogut ser molt bé: “Arran en un enregistrament polèmic i irreverent exigeix decréixer” o “Arran crema les fotografies de la presidenta i empresaris per exigir decréixer”. Decréixer és la reivindicació que es troba a l’enregistrament d’Arran. En aquest cas, l’“altre”, no seria un conjunt minoritari, sinó que seria el que “exigeix decréixer”, un subjecte que s’ha manifestat reiteradament i de moltes diferents maneres i engloba una part significativa de la societat. Aleshores, el debat seria radicalment diferent.