Aquesta setmana s'acaba tot
I, mentrestant, els senyals de la fi del món es van manifestant allà on ningú no mira.
Tot i que no cal dir que el somriure dels executius d'Aena mai és un bon senyal, per experiència sabem que cada cop que algú del Consell d'Administració destapa el cava és perquè un insular ha mort, així que el fet que se l'estiguin tots pelant de gust pensant en el dineral que guanyaran gràcies a la nova ruta directa entre Palma i els Emirats Àrabs vendria a confirmar els nostres pitjors malsons: els locals estam condemnats a l'extinció o la vida en reserves, ja ho veurem. En tot cas, no descart un futur en pla Jocs de la Fam en què Madò Pereta i el Casta hagin de lluitar a mort als devastats solars del pla de Sant Jordi per decidir qui d'ells podrà continuar vivint a l'illa i qui d'ells l'haurà d'abandonar –preferiblement rematat i incinerat. Amb un poc de sort poden demanar als nostres nous amos que espargeixin les seves cendres pel desert, aquell d'on provenen els milions que començaran a invertir-se en aquell actiu anomenat Mallorca i on, per desgràcia, però només temporalment, hi ha uns molestos inquilins –nosaltres, glups!– que hauran de trobar una manera de fer-se útils, a veure si ens deixen un raconet a la bugaderia o al garatge on dormir, així de passada ja els feim neta la roba i els vigilam els cotxes.
Almanco l'arribada d'Etihad a Son Sant Joan no té l'efecte enganyós de l'obertura de la línia directa PMI-NY, que tots vàrem rebre com la confirmació que les Illes formaven part del planeta Terra, fent mamballetes com els nou-rics que som perquè a la fi podríem anar a comprar Levi's barats al Century 21.
La realitat és que els nadius només érem el reblum en una operació més àmplia i tots sabem com ha acabat la cosa: Mr. Marshall ha arribat i ha començat a comprar, com si no tenguéssim prou problemes ja d'abans. A Mallorca no plou gairebé mai, però quan ho fa, paradoxalment, sempre ho fa sobre banyat.
Com he dit, però, almanco aquest cop, excepte als membres de la família reial i a algun altre empresari aficionat a l'evasió fiscal, a cap mallorquí se'ns ha perdut res a Abu Dhabi.
Ja passam prou calor aquí.
Tot i que, pensant-ho bé, i com a fan total de La Millor Pel·lícula Mai Rodada, és a dir Mad Max: Fury Road, igual em pensaria la possibilitat de vendre el poc que tenc i mudar-me al desert amb totes les meves pertinences ficades a pressió en el meu Ford Orion. Seria l'oportunitat perfecta per replicar Tom Hardy, a qui sempre he admirat pels innombrables matisos en la seva manera de grunyir. Si li posam un poc més de fantasia, Madò Pereta podria ser la nostra Imperator Furiosa i el Casta, la versió mallorquina d'Immortan Joe. Tal vegada això de lluitar per un glop d'aigua i la nostra vida en un desert postapocalíptic no està tan malament del tot, no? Igual sempre havia estat el nostre destí. Això explicaria la nostra tendència a aplaudir i celebrar els nostres botxins.
O com diria Tom Hardy: Ugh!