Animal social: on la utopia és possible

En un món en tensió constant, on les fractures són tan visibles com els anhels de justícia i reconciliació, la dansa ens obre un espai per practicar formes noves de convivència i escolta. A través del moviment, explorem la possibilitat d’una utopia corporal col·lectiva capaç d’imaginar altres maneres de viure plegats, fins i tot allà on la ferida sembla irreconciliable. 

Travessar. Respirar. Cedir, però també resistir. 

Lliurar-se a la inèrcia d’allò global, d’un conjunt cel·lular que palpita en un sol batec. 

Redescobrir-se a través del grup. 

Seguir el teixit que s’amaga sota. 

Ser estol que toca terra i aire, acollir el sosteniment de l’altre. 

Compartir l’aire, malgrat les fronteres invisibles que ens envolten. 

Som en relació. Aquesta és la utopia necessària a què es referia Spinoza. Els cossos mostren, en moviment, que poden deixar enrere la violència i respirar col·lectivament, tot i la diferència. O potser conviure amb el conflicte com a espai habitable: lloc de reflex i descoberta, territori compartit on l’altre ens convida a explorar noves maneres de formar-hi part. 

La utopia possible és l’animal que, malgrat l’exterior hostil, persisteix. Abraça la vida, canvia de posició per anar a la recerca de l’amor del proïsme, de la carícia i del reconeixement plenament humà. Aquest animal social rugeix. Porta les seves ferides –les que travessen generacions i terres–, però es transforma en contacte amb les esquerdes dels altres. Separat del seu origen, dansa cap a la interdependència. I, al cor de la lluita, es reconeix en els semblants i diferents, es repara amb lleugeresa en una dansa sense final que retorna, una vegada i una altra, al lloc de la transformació. 

Els cossos coreografien imaginaris i acullen nous llocs possibles. Caminar cap a aquesta utopia és un acte polític, especialment en un món marcat per la separació i la resistència. Els ballarins exposen tant els automatismes com les possibilitats de noves formes de relació, travessant espais de plaer, curiositat, goig i empatia radical, però també de contradicció, incomoditat i tensió. Franquejar el conflicte sense sortir-ne damnificats, una utopia desitjable. 

Animal social, la darrera peça de dansa de la companyia Col·lectiu 14, és una proposta escènica que emergeix de la necessitat de posar el cos al centre del debat sobre la convivència, vulnerabilitat i resistència. És el relat d’una pulsió que es balanceja entre l’impuls tendre que frega la pell i el desig de reconeixement de l’igual. Xarxa de suport, caigudes sostingudes per qui també cau al costat. Cossos que ressonen amb el cos de la gran vida, essent, sense més pretensions que perpetuar-se. 

L’obra és un projecte interdisciplinari impulsat per la ballarina i coreògrafa manacorina Bàrbara Riera, cocreat amb un equip format per onze ballarins i ballarines, una creadora sonora que construeix un paisatge acústic viu i porós, una il·lustradora plàstica que tradueix l’efímer del moviment en traç, color i forma, i altres professionals que teixeixen un ecosistema artístic col·laboratiu. 

La creació pren cos a partir d’un procés llarg d’investigació col·lectiva, en què la improvisació, l’escolta i la tensió entre cossos han estat eines de creació. A mig camí entre la coreografia pautada i l’experimentació oberta, la peça ofereix un espai on el moviment esdevé llenguatge emocional i social. No hi ha una narrativa lineal, sinó una successió de situacions, pulsions i gestos que, com un organisme viu, es transformen i muten segons el vincle entre intèrprets i públic. 

El dispositiu escènic, senzill però suggeridor, convida a una trobada horitzontal i propera. No hi ha escenari elevat ni quarta paret, sinó un territori compartit on tot pot passar. L’espectador no és només testimoni, sinó partícip d’una experiència que apel·la a la mirada, però sobretot a la percepció i sensibilitat profunda. El so, la llum i el silenci esdevenen també cossos en escena. 

Animal social explora la relació entre la persona i el col·lectiu, entre la força de la manada i la fragilitat de l’individu. Planteja preguntes que no volen ser resoltes sinó habitades: podem trobar formes de convivència més generoses? Podem fer del conflicte un espai de creixement i no de separació? Què passa quan deixem de defensar la nostra posició i comencem a escoltar amb el cos? 

L’animal social, amb la manada, guanya força i coneixement, observa defora com és dedins i s’adona tant de la pèrdua com de la trobada. Entre la dansa i la improvisació, l’obra no troba respostes, sinó que traça camins vitals per explorar l’equilibri entre la pertinença i l’expressió singular. El conflicte, aquí, és una oportunitat per travessar les divergències sense perdre’s. Perquè som en relació. I aquesta és, encara, una utopia possible –i necessària.