Acollir i ajudar, segons com i segons a qui

És encomiable, i fins a cert punt tranquil·litzador, el consens que preval sobre la necessitat d’acollir i ajudar els refugiats ucraïnesos, un consens que és general arreu d’Europa i també a les Balears. El Govern balear ja ha deixat clar que les 250 persones vingudes d’Ucraïna que s’estan a l’hotel covid, (el Tryp Bellver, de record xocant per aquells ‘estudiants’ de la Península que l’estiu passat sostenien que havien estat segrestats per Francina Armengol) tenen garantit l’acolliment després del 30 d’aquest mes, quan hauran d’abandonar l’hotel perquè expira la concessió que hi té el Govern. De moment ningú discuteix l’ajut a aquestes persones, i així és com ha de ser.

Ara bé, és flagrant que no tots els refugiats ni migrants reben la mateixa atenció per part de les nostres institucions ni de les nostres societats. Aquesta setmana el premi Nobel de literatura Abdelrazak Gurnah ha expressat incomoditat davant d’aquest fet. Sense plànyer, en absolut, el suport que es brinda als refugiats ucraïnesos, Gurnah va constatar que encara, dins la gran dissort que pateixen, tenen una mica de consol, perquè almenys són ben rebuts pels països del seu entorn, que és l’entorn europeu. Però no es pot dir el mateix, i això és el que és de doldre, d’altres refugiats. L’escriptor va mencionar, en particular, els casos dels afganesos, dels sirians i dels iraquians, “persones que varen arribar a la frontera entre Bielorrússia i Polònia i que varen ser retornades als seus països després d’haver passat a la intempèrie una bona part de l’hivern”. Hi afegiríem que alguns troben una sort encara pitjor, quan, per exemple, les pasteres en què intenten arribar a territori europeu són metrallades per llanxes líbies pagades amb doblers d’Europa per blindar les seves fronteres.

D’altres, arribats d’Àfrica, topen amb les reixes de ganivets de Ceuta i Melilla o (per molt que s’intenti blanquejar) la brutalitat de la policia espanyola situada en aquests punts fronterers. Ara, els migrants africans s’han convertit en la moneda de canvi d’un acord vergonyós entre els governs d’Espanya i el del Marroc a costa del Sàhara Occidental: no és exagerat dir que el poble sahrauí veu cancel·lat el seu futur per un Pedro Sánchez que es doblega a la voluntat autoritària de Mohamed VI i el seu règim, a canvi d’un tap que obturi l’entrada de migrants procedents del nord d’Àfrica. Ucraïnesos, sí; sahrauís, no, seria el titular, aquesta setmana, de la sempre erràtica política exterior espanyola, i és digne d’aplaudiment que, tot d’una, Armengol es desmarcàs d’aquest posicionament indecent, per molt que vingués d’un govern del PSOE.

Abdelrazak Gurnah, que va obtenir el Nobel per les seves novel·les sobre refugiats i desarrelats, denuncia la doble mesura que s’aplica des d’Occident als fets migratoris. “A Europa hi ha una reticència cap als estranys, això no és res nou i té a veure amb la distància que molts senten en relació amb els que venen, especialment si són del sud”, va assenyalar l’escriptor. Exacte: els ucraïnesos tenen la sort, relativa, de ser blancs i no procedir d’un país pobre: han estat brutalment desposseïts del que tenien, però, fins que no va començar la guerra, no eren pobres. Pot semblar mentida, però aquestes característiques tan elementals (blancs, no pobres) afavoreixen que siguem molt més empàtics amb ells que amb algú que té un altre color de pell i no és que li ho hagin pres tot, sinó que ja era pobre quan va néixer. La nostra solidaritat també respon a impulsos primaris, però se suposa que tenim, que hauríem de tenir, una certa capacitat de superar-los.

Sebastià Alzamora és escriptor