19/04/2022

Abusos sexuals en la infància

A finals del 2018, la Conferència Episcopal francesa va decidir crear una comissió independent sobre els abusos sexuals a l’església (CIASE, ciase.fr). A més de rebre més de 6.000 denúncies, la comissió va encarregar a l’INSERM (Institut Nacional de la Salut i de la Investigació Mèdica) la realització d’una enquesta sobre població general, que va entrevistar 28.000 persones de més de 18 anys. Això va permetre calcular que, entre el 1950 i el 2020, 216.000 menors francesos van patir agressions sexuals de sacerdots i religiosos, i 114.000 més van patir abusos d’altres persones relacionades amb l’Església, com educadors o monitors d’associacions juvenils.

Però aquest panorama revelat va ser encara molt més desolador. El 14,5% de les dones i el 6,4% dels homes entrevistats van explicar que havien patit agressions sexuals. Això representaria cinc milions i mig de persones a França, 160.000 menors abusats cada any. El 95% dels perpetradors eren homes. Les agressions al si de l’església només representaven el 6% del total (i això bastava per situar-la al primer lloc en violència sexual extrafamiliar, per sobre de les colònies i campaments, l’escola pública, les associacions esportives i altres activitats). La gran majoria dels abusos sexuals tenien lloc al cercle familiar: pares, oncles, avis, amics de la família, germans...

Cargando
No hay anuncios

És així com, el gener del 2021, el president de França va anunciar la creació d’una comissió independent sobre l’incest i les violències sexuals infligides als nens (CIIVISE, ciivise.fr), que en pocs mesos va rebre més d'11.000 testimonis. Fa unes setmanes es va publicar un primer informe sobre més de 5.000 persones que havien contestat una enquesta detallada. Adults amb una edat mitjana de 45 anys, que havien començat a patir abusos amb una mitjana de 7 (les dones, que eren el 88% de les víctimes) o 8 anys (els homes). Vuit de cada deu agressors eren familiars i, en un terç dels casos, aquest familiar era el pare.

Per sort, vivim en un país on aquestes coses no es pregunten, i si no es pregunten no es veuen, i si no les veiem podem imaginar que no existeixen. Podem imaginar que només hi ha uns quants casos d’abusos, normalment víctimes de “màfies” (millor si són “màfies estrangeres”), i que els nens, a casa seva, estan segurs.