OPINIÓ

Plàstic

Des de fa uns quants anys ja no ens donen bosses de plàstic als supermercats; és a dir, que les cobren. El que han prohibit és regalar-les, pràctica que se suposa que ha de tenir un impacte en la quantitat de plàstic que posem en circulació. Tanmateix, veig que gairebé tothom compra la bossa, perquè costa pocs cèntims —cinc, o deu, depèn de la mida—, i al suposat impacte ecològic estalviat en plàstic groller hi hem de sumar l’enorme quantitat de paper que ens donen al supermercat en forma de tiquets de tota casta: descomptes, factures, promocions i alguna revista d’alimentació —anuncis i curolles—, també convenientment embolicada amb plàstic transparent.

A les botigues que no són d’alimentació, però, la bossa la regalen sempre: si et compres una camisa, et donaran una bossa gran i virolada, amb les lletres de la botiga ostentosament impreses. Diuen, ara, que a la llarga ja ni la bossa podrem comprar, que els plàstics estaran prohibits, i això al mateix temps que els mateixos supermercats ens emboliquen amb enormes quantitats de plàstics qualsevol fotesa: una taronja pelada, dues cebes tendres, etc.; la comoditat hedonista ha portat que la fruita es vengui així, pelada —com ja s’hi venen les amanides: tallades, netes i mesclades—, en macedònia, per al consum immediat i arreu, i ben embolicada amb plàstic pertot, sobre d’una safata, sempre massa grossa, de poliestirè.

Al Mediterrani hi arriben al dia més de 100 tones de plàstic només per part d’Espanya. Només estem rere Turquia a la llista de països que més plàstics aboquen al nostre mar, que ja és una de les zones més brutes del planeta, també per culpa de la massificació turística. El Mediterrani està a punt de convertir-se en una altre 'continent de plàstic' o 'illa de la porqueria', com ho és la que es troba ara mateix a l’oceà Pacífic, i que té 700.000 quilòmetres quadrats, és a dir, un munt flotant de brutícia gairebé dues-centes vegades més gran que Mallorca! Les xifres fan vertadera pena, i feredat; un fàstic que no entenc com no ens té a tots enfilant-nos per les parets, i als governs fent plans sincers i radicals per fer canviar d’hàbits de consum els seus ciutadans. Com és possible que hi hagi una illa de merda plàstica dues-centes vegades més gran que Mallorca enmig del Pacífic mentre a Mallorca, durant l’estiu, hi aboquem —alerta!— 400.000 residus plàstics per quilòmetre quadrat cada dia? Són xifres de terror i fàstic, d’escàndol. Només Malta té més residus acumulats. Les dades són d’un estudi de la UAB, publicat aquesta setmana.

Que som una espècie —els humans— depredadora, invasora i poca-solta no cal ser cap savi per adonar-se’n; basta anar a passejar una estona per vorera de mar. A més, som una espècie bruta, voraç i sembla que molt despreocupada. Consumim plàstic d’una manera total, perquè el plàstic que pretenem reciclar només acaba efectivament reciclat en una petita porció, i allà on acaba és al mar, i, en part, també dins la cadena alimentària dels mateixos peixos i mol·luscs que acabem consumint a casa.

Allò que llencem per la finestra, ens entra després per la boca —fins i tot a l’aigua embotellada, i a la cervesa!—, o pel nas, perquè les micropartícules de plàstic també hi són, surant en l’aire. El plàstic —el seu consum a l’engròs, la seva eliminació de la natura— és un dels problemes més greus que haurà d’encarar la humanitat en el proper segle. El que està en joc ja no és tan sols la supervivència d’alguns centenars d’espècies sinó la nostra pròpia, a més de la viabilitat dels oceans i d’unes economies basades sobretot en l’abús i en no fer-se preguntes més enllà de les panxes plenes. Mentrestant, no hi farem res. Cada minut, al món, es venen un milió d’ampolles de plàstic.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF