ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Mary W. Shelley

La joveníssima Mary Shelley es va inventar, fa cent anys, la més famosa història de fantasmes i de por que s'ha escrit mai: la més clàssica del seu gènere. 'El monstre de Frankenstein' és una novel·la coneguda a tot arreu. Jo la vaig veure primer en una pantalla que en un llibre, cosa que no m'ha passat gaire sovint Però, ja se sap, tots els camins duen a Roma. Tothom sap com va néixer aquesta extraordinària ficció. Som a Ginebra, a casa de Lord Byron. Té quatre convidats: William Polidori, Percey B. Shelley, Mary W. Shelley i Claire Clairmont. Una tempesta de fred i pluja no els permet sortir al carrer. Es queden davant la llar de foc, xerrant de literatura. Perquè l'estona passi més entretinguda, Lord Byron els proposa que cadascun d'ells escrigui una història d'allò que ara en diríem zombis. Apareguts, en digué ell. El temps insòlit d'aquell estiu, en tots els sentits, convidava a fer-ho.

Encara que no immediatament, qui s'ho va prendre més seriosament va ser na Mary. En pocs dies va tenir enllestit el primer esborrany d'un relat que faria la volta al món moltes vegades en els propers anys i segles. Quan als anys cinquanta del segle passat em va arribar a mi en format cinematogràfic, ja havia obtingut l'èxit internacional que aquella obra mestra es mereixia. De seguida vaig llegir el llibre. A partir del tercer capítol em va enganxar i ja no l'he abandonat mai més. Quan en Quim Monzó el va traduir al català, als principis dels anys 90, vaig endinsar-me encara més en la psicologia del protagonista i del seu personatge. Un monstre amb sentiments humans capaç d'estimar i d'odiar. Un monstre molt monstre, lleig físicament, molt lleig, amb un cos fet de trossos d'altres cossos, de proporcions desproporcionades, el qual sap distingir el bé del mal, i per aquest motiu és somiador, rebel i ambiciós com tots nosaltres. És la metàfora de l'ésser humà que ignora el perquè sí i el perquè no de la seva vida. Amb una diferència espectacular: el monstre de Mary Shelley sap qui és el seu creador i el coneix de primera mà. Per això s'enfronta a ell i li fa a la cara tots els retrets i totes les peticions, fins i tot arriba al suborn, que nosaltres hem de fer virtualment.

La inversemblança d'aquest relat fantàstic és innegable i flagrant, però és el que li dona credibilitat literària. Cal considerar-la una brillant paradoxa. Quina sort que existeix la Literatura! Sense ella no existirien ni don Quijote de la Mancha, ni Hamlet, ni la Laura ni la Beatriu ni l'Alícia de Petrarca, de Dante i de Lewis Carroll respectivament. No existiria ni Blanquerna, ni Manelic, ni Gargantua i Pantagruel, ni el monstre de Frankenstein! La més gran alegria que se'm podia donar a mi en aquesta vida era el regal de la Literatura! Capficar-se dins una història fantàstica com la del Frankenstein de Mary W. Shelley és una de les aventures més intenses i nobles que existeixen.

Sempre m'ha sorprès, però a mesura que ha passat el temps encara més, que una escriptora tan jove i inexperta en la vida mundana fos capaç d'acumular tanta saviesa sobre la vida i la mort i, a més, la sabés transmetre i expressar tan dramàticament bé. Aquesta novel·la, com ho revela el propi protagonista, és la creació d'un ésser humà i del seu creador amb totes les desafortunades conseqüències. Quasi res, Secretari!

Sí, quasi res, Secretari, però s'ha de "viure". Vull dir: s'ha de llegir. Dic llegir i viure, i no veure, perquè les versions que jo he vist en cine no han estat capaces de mostrar totes les interioritats i totes les emocions del doctor Frankenstein com les del seu monstre. Aquest relat tan tràgic i horrorós s'ha de situar en un dels cims de la narrativa universal. Si la Literatura, en majúscules, és alguna cosa explicable, aquesta cosa és 'Frankenstein o el Prometeu modern', de Mary Shelley. Pot tenir en contra totes les crítiques que se li vulguin dedicar, però com a model de la novel·lística gòtica universal és únic.

A més, afeccionat com jo soc a reflexionar sobre la condició humana i a preguntar-me pel principi de tot plegat, 'Frankenstein' és un llarg proemi sobre la realitat que ens envolta i sobre si no hi ha res que ens envolta. Per què i per a què fou creat l'home? Per patir i per fer patir? La genètica filosòfica de Mary W. Shelley la porta a ficcionar en aquestes preguntes que es fa tothom. S'ho fa venir amb la seva pròpia creació: un ésser que és una barreja de molts i diferents éssers. Humans, tanmateix. Això és el meu significatiu. Aquest relat ens interpel·la a tots fins al moll dels nostres ossos. El monstre li diu, al seu creador, que li declara la guerra, justament pel fet d'haver-li donat la vida. És el que devia pensar, així mateix, Mary Shelley quan va crear el científic que va crear el monstre. No sembla que fos així. Ella volia fer, "només", una obra d'art, una creació literària. Literatura. Literatura de molt alt voltatge. Literatura potent. Degué declarar, el mateix científic creat per Mary Shelley, la guerra a qui el va crear a ell? "Gràcies a les sanguinàries lleis de l'home he après a fer el mal", confessa el monstre al seu creador. Com si li digués: gràcies a tu, soc dolent.

Arriba un moment en què el monstre coacciona a qui l'ha creat amb aquestes paraules: "Estic sol i ben desgraciat: la humanitat no vol tenir cap relació amb mi: m'heu de fabricar una dona horrible i deforme com jo mateix, amb els mateixos defectes, perquè em faci companyia. Heu de crear un ésser així". Ja tenim la intel·ligència artificial revoltant-se contra la intel·ligència natural. Tot plegat, el creador i el seu personatge, per no esmentar la humanitat sencera, és digne de llàstima. No crec que Charles Darwin, el teòric de l'evolucionisme, tingués tot això en compte en el seu moment. També és una llàstima.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF