OPINIÓ

Avorrits aprenentatges

Ha d’arreglar el portier de les cortines. S’enfila i veu que s’ha despassat el pern. L’intenta cargolar però la mossa de la fusta s’ha badat i el pern mescla. Gira i gira, però no s’estreny. Es desanima momentàniament però, de cop, li ve la imatge de son pare. Davalla l’escala i, d’esma, agafa un escuradents de la cuina. Es torna a enfilar i, intuïtivament, fica l’escuradents al forat. Ara el pern s’enganxa i l’engrampona sense dificultats. Somriu.

També aprofita el dissabte per repassar calcetins i altres remuntes menors. Es col·loca el didal, amb una petita opressió dels llavis llepa la punta del fil per enfilar l’agulla, es col·loca unes agulles de cap blanc a la solapa, segur que les necessitarà més envant... Sent com si sa mare li dictàs els moviments: girar-se cap a la llum, embastar amb el fil de cotó, repuntar amb el sintètic, fer rodolar el rodet per tornar a enfilar, tallar el sobrant amb les dents...

Abans de partir vol deixar el dinar envestit. Ha de pujar ous a punt de neu. No ho ha fet mai. Això ho feia sempre el padrí. Primer la perícia de les mitges closques amunt i avall per separar el blanc del vermell, i després anar batent amb el plat fondo enmig de les cames. Amb desconfiança, ho intenta reproduir. Al principi no se’n surt, però aviat li ve la cadència. El ritme exacte de la forqueta contra la vorera del plat. Clac, clac, clac. Perfecte, padrí!

Pensa en la padrina. Fent els pessics exactes de les panades. O fonent la mantega en una paella fosquíssima per començar la beixamel. O preparant el pa amb oli: primer la sal; després la tomàtiga, ben aprofitada, i el raig d’oli, sempre escatimat, perquè en bastar basta i després tot ho sollau.

Li ve al cap la malaguanyada Patrícia Gabancho explicant que la identitat és allò que no sabem que sabem. El conjunt infinit de petits aprenentatges que hem anat incorporant d’esma, sense ser-ne conscients. Ben diferent del que hem après formalment a escola o als llibres. Distint del que s’aprèn a un taller del centre cultural o a un tutorial de Youtube.

Així –veient sense mirar, sentint sense escoltar– va aprendre a clavar tatxes, a plegar roba o a llevar taques fregant amb un pedacet banyat. També a contar anècdotes, a parlar amb els infants, a estimar els majors quan ja són grans, o a mitificar un padrí que ni tan sols havia conegut. I a començar una conversa amb un desconegut, a manifestar discrepància sense demostrar descortesia, o a saludar com només els mallorquins saben saludar. També el sentit de l’humor i de la mesura, la insubmissió davant la injustícia i la preferència per la música barroca, els acudits absurds i els colors clars.

Espolsa el cap i deixa les reflexions de banda perquè encara ha de passar pel centre comercial. Fica els nins al cotxe i parteix. A la ràdio sent un programa d’entreteniment i vol comentar l’encertadíssima facècia de l’humorista. Però no hi ha quòrum: pel retrovisor veu que, al seient de darrere, la major duu els auriculars posats i que el menut està molt ocupat jugant amb la miniconsola. Impossible. Tampoc pot compartir les notícies: el desconcert a Bolívia; la incerta travessia de Greta Thunberg per arribar a la cimera del clima sense contaminar; el diferent tractament que mereix a l’emissora l’’emergència social’ de Xile i el ‘terrorisme colpista’ de Catalunya... Ni ho intenta. Les bimbolles humanes continuen juntes, però incomunicades. S’atura a la benzinera.

Aprofita per inflar les rodes, per omplir el depòsit de l’eixugaparabrises, per passar pel túnel de rentat, per conversar amb l’empleat nou... Tot hauria estat una festa en la seva infantesa, feta d’avorriment i temps morts. Segurament s’hauria barallat amb els seus germans per aguantar la mànega o per abocar el líquid blau. Hauria suplicat poder quedar dins el cotxe durant les espectaculars ablucions del vehicle patern.

Cerca els fills amb complicitat, però no hi són. Són devora seu –ara amb un mòbil per hom– però no hi són. L’altra part de la pantalla sembla poderosament atractiva i estimulant. I és tan portàtil... No deixa cap oportunitat a l’avorriment. Aquest avorriment que atura el temps i asserena l’esperit. Que et disposa a valorar qualsevol cosa, per petita que sia. Que et fa fixar en el que no veuries, que et fa concentrar en el que no t’atreu. I que et fa aprendre subliminarment. Millor així, es consola.

Recorda el seu superpoder preferit de les rondalles: qui va menjar cor d’oronella quan era infant sap fer el que veu fer. Com tots, en major o menor grau, pensa. Però, clar, abans ho has de veure fer. No s’hi vol capficar, però, que encara farà tard al centre comercial. I els nins es posen tan pesats quan s’avorreixen... Millor així, sí.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF