OPINIÓ

Armengol no és Sánchez

Poques coses hi ha tan efectives per arribar a mobilitzar la gent com la por i l’esperança. En tots dos casos es recorre a les emocions, a l’estómac, i no al cervell. Així ho han entès des de fa temps aquells que dissenyen les estratègies dels partits, la roda dels gurús de les vendes. I per això les campanyes apel·len, més que a cap altra cosa, a la reacció afectiva del votant.

Avui, prometre descomptes de resident no garanteix cap vot ni un. Les propostes podran agradar més o menys, i ajuden a donar les coordenades en les quals s’ubiquen les sigles en el mapa polític. Però en cap cas no asseguren que el possible votant acabi dipositant dins l’urna la papereta correcta. Per això, resulta essencial que els candidats i les sigles connectin amb l’estat emocional i subjectiu dels votants. Aconseguir-ho és vèncer.

Fa onze anys, els rostres que ocupaven als cartells electorals del Partit dels Socialistes de Catalunya no eren sinó els de M. Rajoy, Eduardo Zaplana i Ángel Acebes. El temor al retorn dels populars a la Moncloa havia de ser l’element que mobilitzàs l’electorat socialista. El PSC havia de ser el vot útil enfront de la dreta. I ho va aconseguir. I els vint-i-cinc diputats del socialisme català contribuiren en gran mesura al fet que José Luis Rodríguez Zapatero continuàs al capdavant del Govern espanyol una altra legislatura més.

Ara, els socialistes han bastit l’estratègia per a la macrocampanya electoral sobre aquesta mateixa idea: Enfront de l’amenaça coordinada de la dreta, la dreta extrema i la ultradreta, cal un dic de contenció aglutinat al voltant del PSOE. Pedro Sánchez serà la tomba del feixisme, venen a dir. La crida al vot útil davant l’apocalipsi pregonada pren moltes formes. I moltes d’elles poden resultar suficientment convincents per a sectors extensos d’un electorat que, des del centre fins a l’esquerra, vegin en la victòria del tripartit ultra l’inici d’una nova edat de gel.

D’aquí ve que els sondejos i les enquestes hagin començat a vaticinar que la suma de les sigles de la tricefàlia ultradretana no sigui suficient per expulsar Sánchez de la Moncloa. L’apel·lació a la por funciona. Tant és així que Casado ja s’ha llançat als peus d’Abascal per suplicar que la formació que lidera no es presenti. El ridícul és monumental, però no és nou. Està perfectament alineat amb la proposta de Mateu Isern, que ja es va sacrificar en públic per ser un soldat ras més de les tropes del general Coll. I tot en el nom de la sacrosanta netedat dels carrers de Palma.

Les genuflexions d’Isern i Casado fan evident el temor que creix entre els populars. Veuen com una realitat cada cop més nítida la previsió que l’hecatombe de les seves sigles sigui comparable a la fita històrica aconseguida per Bauzá. S’entén que juguin l’única carta que els queda: fer llàstima.

És evident que l’argumentari de la por a l’ultradreta és efectiu, i pot arribar a esdevenir la clau de l’èxit de Sánchez. Ningú no donava tres pessetes per ell, i aquí el tenim, a punt de ser declarat vencedor d’una de les bregues electorals més complexes de les darreres dècades. Tot plegat diu molt dels seus oponents.

Aquest mateix argumentari de la por també funciona entre els votants progressistes de les Illes Balears. Més encara si es contempla l’evidència que darrere els lemes de Podem regna el desert. És probable que els votants tornin a la casa mare perquè, com passa amb la dreta, també a l’esquerra el votant opta per l’original davant la còpia: enfront de la buidor de la revolució podemaire, més val aferrar-se a la grisor de la socialdemocràcia de tota la vida.

Ara bé, davant la temptació del vot útil, potser és avinent recordar que una de les possibilitats de govern que es varen explorar durant la legislatura que ara acaba va ser el pacte entre el PSOE i Cs: el somni humit de tants barons era també el mal menys dolent per als tentacles del lobby empresarial madrileny. Un pacte que havia de recuperar el PSOE de les urpes de catalans i podemaires per retornar-lo al camí del constitucionalisme ben entès.

Fer realitat el somni humit d’obligar Rivera a empassar-se les paraules i fer-lo anar a la Moncloa, amb el cap cot i la cua entre les cames, seria un èxit rotund per a Sánchez. Difícil, però no impossible, atès l’escàs valor a què cotitza ara mateix la paraula del líder de Cs.

En clau autonòmica, el daltabaix que ha patit Pericay en les primàries de la formació apunta en la mateixa direcció. L’inesperat candidat guanyador ja s’ha apressat a mitigar lleugerament la posició extremista del partit en el tema lingüístic: "A Ciutadans hi ha molta de gent que creu que s'han centrat en excés en la llengua, i per això soc aquí ara", es recollia en aquestes pàgines. I, de manera indirecta, el mateix Pérez-Ribas ha obert la porta a una possibilitat postelectoral fins ara inèdita: "Nuestros socios naturales son los partidos constitucionalistas. El PSIB actual se ha alejado del constitucionalismo al pactar con partidos abiertamente independentistas como Més. Con el PI debemos esperar a saber qué mensajes lanzan en la campaña electoral, pero sí lo consideramos un partido constitucionalista", va declarar recentment en una entrevista al diari 'El Mundo - El Día de Baleares'.

Davant aquesta possibilitat, la noció de vot útil pren tot un altre significat. És ben cert que Armengol no és Sánchez, però el PSOE és el PSOE. I malpensar és un deure.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF