OPINIÓ

“Aquí gobierna Podemos y no pasa nada”

Després del resultat electoral de diumenge passat que va fer sortir com a vencedor moral de la nit la ultradreta amb els seus 52 escons, l'anunci llampec fa dos dies del preacord de govern progressista de coalició entre Unides Podem i el PSOE ha causat alleujament a molta gent del poble d'esquerres temorosa d’unes noves eleccions i més ultradreta. Dos comentaris ràpids sobre la convocatòria electoral: primer, Pedro Sánchez va cometre un error antològic que només ha servit per a fer veure la seva inconsistència política i la seva crisi de credibilitat en arribar en menys de 48 hores a un acord que podria haver-se aconseguit al juny en moltes millors condicions per a ell mateix i el seu partit. Segon, la convocatòria ha servit per a afeblir el PSOE i UP (les forces progressistes perden escons), per a catapultar Vox i per a sepultar (almenys temporalment) Ciutadans, el partit amb el qual a una bona part de l'executiva del PSOE li hauria agradat pactar. ‘Congratulations’, Pedro.

Si bé és de rebut reconèixer que hi ha molta gent contenta o alleujada amb aquest preacord (confesso en aquest incís que m'està resultant especialment estimulant veure la caverna política i mediàtica recargolar-se i tirar escuma per la boca), no és menys cert que ara com ara és només això, un preacord que surt a la llum amb repartiment de carteres i vicepresidències però que ha de passar encara la prova del cotó de la investidura i sumar els suports necessaris, que sembla que són possibles, però encara no es concreten. Alerta que no hi hagi alguna sorpresa o gir inesperat d'última hora. 

De la mateixa manera, tampoc m'ha passat per alt la vaguetat dels termes del preacord aconseguit en algunes qüestions i la seva tebiesa en altres. Cal dir, a favor seu, que en matèria de pensions és on s'explicita més el blindatge i la revaloració. Però fent-ne un repàs ràpid: 1) La derogació de les reformes laborals com a instrument de recuperació de drets no hi apareix. 2) Tampoc existeix una mera referència a les llibertats personals o col·lectives, on encaixaria la referència a la derogació de la llei mordassa, i no crec que això sigui un mer oblit. 3) Crida l'atenció la referència a “garantir la convivència a Catalunya”. Sembla que s'hagués comprat el discurs oficial que el “problema” de Catalunya és simplement un assumpte de “convivència” entre la seva població. Pinta malament. 4) L'Íbex 35 baixava poques hores després de l'anunci un 0,8%, la qual cosa vol dir que no agrada al capital, però tampoc l’espanta gaire.

Per experiència sabem com es comporta el PSOE quan arriba una crisi o una recessió econòmica forta com la que s'acosta. No hauríem d'oblidar tampoc –esperem que UP no ho hagi fet– l'actitud de Sánchez aquests últims mesos. La nostra posició des d'anticapitalistes respecte als pactes de govern és coneguda: és millor ser a l'oposició als anomenats partits socialistes que en un govern liderat per ells amb una relació de forces desfavorable perquè els efectes són coneguts i contrastables en les diferents experiències (a Europa, a França i Itàlia; aquí, a Andalusia i Castella-la Manxa): la pèrdua de perfil polític, l’afebliment de la força plebea per la institucionalitat i la gestió i la subalternitat cap a un PSOE que, quan se sent fort, gira al centre. La conseqüència sempre ha estat la pèrdua de suports per a qui, venint de l’esquerra, ha governat amb el PSOE.

Un bon exemple de tot això (no de pèrdua de vots perquè encara no s’ha contrastat en unes elecciones autonòmiques i municipals) el tenim a Balears en aquests primers mesos de govern de coalició entre el PSOE, Podem i MÉS. La seva prova viva són les recents declaracions del vicepresident, Juan Pedro Yllanes, que també va ser el seu mantra de campanya en les recents elecciones generals: “Aquí gobierna Podemos y no pasa nada”. Aquest és precisament el problema que esperam que no succeeixi després de la investidura de Sánchez: que Pablo Iglesias sigui vicepresident i no passi res. Que Irene Montero o Jaume Asens tinguin els seus respectius ministeris i no passi res. Que mentrestant Vox surti furibund a prendre els carrers (abandonats perquè ja “governa l'esquerra”) demanant barbaritats i no passi res. Aquest és el perill real si volem evitar que Vox sumi 100 escons a les pròximes eleccions: que excepte en algunes concessions per a mantenir UP dins el govern, en les grans qüestions que afecten la classe treballadora i els seus drets laborals, les dones, els joves, les persones migrants, les llibertats i drets, no passi absolutament res.

Són temps de postveritat i molts mitjans de comunicació l'avalen i difonen amb el perill que això suposa: els demòcrates són feixistes, els feixistes són demòcrates, democràcia és no poder votar i voler votar és un cop d'estat. L'estat social és comunisme i el capitalisme és llibertat. Cal, per tant, filar prim. Es veurà amb el temps si aquest possible govern de coalició és positiu o no. Ara toca exigir que s'aprovin mesures que reverteixin l'austeritat i les retallades en llibertats i que enforteixin el poder de les classes populars en la nostra societat.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF