SI AIXÒ ÉS GUERRA

Això amb en Franco no passava

He de començar el meu escrit d’avui amb una disculpa. La setmana passada vaig fer una cosa que mai t’hauries de permetre quan tens una trobada epistolar periòdica amb Balears: citar de cap. Som conscient que per culpa meva potser vàreu perdre la vostra partida de #Trivial anual amb els amics quan, gràcies a la confiança atresorada en aquestes prop de 30 setmanes, responguéreu que 'Vacances a Roma' era de Billy Wilder, malgrat que en realitat el director era William Wyler. Tot i l’homofonia evident dels noms, no hi ha disculpa possible. No m’hi escudaré perquè seria com donar per bo que, citant 'Cavalls cap a la fosca', jo afirmàs que és de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i no ho trobàs reprovable per haver encertat, almanco, part del llinatge de l’autor de bon de veres. Ara ja està fet. L’emoció de poder relacionar la presidenta del nostre Parlament amb Audrey Hepburn en un viatge per Roma va fer que confongués 'Sabrina' amb la pel·lícula que porta el nom de la Ciutat Eterna a son títol. Des d’aquí, gràcies a Rafel Gallego, l’home dels diumenges, per fer-me notar amb el seu tacte habitual el meu error. I ara, un cop flagel·lat convenientment, reiter les meves disculpes, aimats lectors, a la manera del rei Joan Carles –“Em sap molt de greu. M’he equivocat. No tornarà a passar”– i vaig per feina.

Tenc un dubte existencial: per què en un país on no acabam d’estrenar el mobiliari urbà que ja el tenim customitzat amb tot d’intervencions fetes per grafiters, baliga-balagues i altres herbes s’ha armat aquest tol·le-tol·le a causa de la intervenció espontània de la ciutadania sobre l’estàtua del 'Generalísimo'? Ens passam la vida criticant que els joves no s’interessen per la Història i, per una vegada que fan cançó protesta 3.0, el #TeaPartyIbèric vol prendre mesures legals. Com si el Nobel a Bob Dylan ja se’ns hagués oblidat, aquest jovent ha posat en relleu, gràcies al cap de porc o la bandera gai sobre el 'condottiere' decapitat, un mal endèmic a la pell de brau: l’obsessió per segons quins símbols. I ells, a la vegada, n’han creat de nous tot convertint una nina inflable en la seva estaca. I aquest cop ha tombat molt més aviat que no pas el 39. Les xarxes són així.

El problema d’Espanya –o de l’estat espanyol, no vull ferir susceptibilitats innecessàriament– amb les estàtues i els monuments ve des de la idolatrada #Transició, que va ser un bluf i es va tancar en fals. El cabdill va morir al seu llit i l’endemà ningú va gosar de sortir al carrer a tomar-ne les efígies com hauria estat lògic. La por i la comoditat #MadeInSpain, de bon principi, i Tejero & Friends, un parell d’anys més tard, varen fer la feina bruta dels hereus del jou i les fletxes. Els nostres llibres d’Història no han tengut mai imatges com les dels iraquians tomant l’estàtua de Saddam o l’entrada de les tropes aliades al París ocupat. Per això, des de la distància, valor que s’hagi fet ara el que no es va poder fer, o no es va voler fer fa 41 anys. I ara sí, les nostres enciclopèdies podran il·lustrar les pàgines que mancaven.

A qualsevol país civilitzat del món, Dictador=Caca (o merda canera, segons l’horari en què llegiu això) excepte aquí. Fins i tot hom va crear un terme com #Dictablanda per indicar que Franco no era tan dolent. Tenim una Llei de la memòria històrica cutre a més no poder que va arribar 30 anys tard i no va deixar ningú content. I això no sempre és un bon senyal. Les lleis han de ser clares, no interpretables. I amb Francisco Franco, un home que jo no vaig conèixer però sí vaig estudiar, tenim una gran assignatura pendent com a societat. I aquesta setmana la Història ens ho ha tornat a fregar pels morros.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF