1978 a Catalunya

Un dels arguments recurrents de l'unionisme per desacreditar l'independentisme ha estat que Catalunya va votar sí a la Constitució massivament el 6 de desembre del 1978. Amb vora el 68% de participació, els vots afirmatius van superar el 90%. 

És senzill d'explicar. A una campanya oficial omnipresent, canalitzada des de l'única televisió existent, s’hi va afegir el possibilisme d'un país escaldat en què la gent que havia fet la guerra encara vivia. Entre la Constitució i la dictadura no hi havia color. La Constitució apareixia com una manera d’allunyar el colpisme i fer irreversible la democràcia, l'autonomia i l'ingrés a l'Europa comunitària, objectius que ens retornaven la dignitat com a persones. Per una vegada, Espanya havia escoltat, perquè la Generalitat ja havia estat restablerta i el president Tarradellas ja feia més d'un any que havia pogut tornar de l'exili. L'Estat havia entès que sense autonomia a Catalunya no hi hauria democràcia a Espanya. En aquestes circumstàncies, la monarquia, la indissolubilitat de la pàtria vigilada per l'exèrcit o la prohibició de federar autonomies semblaven preus assumibles, i qualsevol acusació d’ingenuïtat des del present no té en compte aquell context. Hi havia un projecte d'Espanya que podia resultar convenient, encara que fos com a simple punt de partida.

L'argument hauria de formular-se al revés i preguntar-nos qui ha desfet totes aquelles esperances, fins al punt que el nacionalisme català que va implicar-se en la redacció de la Constitució sigui avui independentista. Que un partit que vol carregar-se la Constitució com Vox rebés més de tres milions de vots l'any passat indica que Catalunya no és l’única que ha canviat.