Què queda del 15-M a les Balears 15 anys després?

Aquests dies fa 15 anys de l’eclosió del 15-M, aquell moviment que ja ens sembla prehistòria, com gairebé tot el que va succeir abans de la pandèmia, i que molts dels meus estudiants ni tan sols recorden, bé perquè no ho varen viure i també perquè els llibres d’història triguen massa temps a incorporar els fets realment rellevants. I fins i tot quan s’hi incorporen, cercam subterfugis per passar de puntetes pels episodis incòmodes, com ha passat amb l’enterrament sistemàtic de la memòria democràtica. Aquell 15-M ho va ser, rellevant, per diversos motius.

Primer de tot, no es tractava d’una mobilització aïllada, sinó que es varen produir fets similars a altres països, com Grècia (la generació dels 700 euros a la plaça Sintagma d’Atenes) i els Estats Units, amb el moviment Occupy Wall Street. Al cap d’uns anys, moviments semblants es replicaven a altres països, com el Nuit Debout francès, ja el 2016. En tots ells, el denominador comú era la 'indignació'. Els 'indignats' d’Islàndia, un dels miralls del 15-M, feren caure el govern que els va dur a la crisi, va deixar caure els bancs i va perseguir judicialment els responsables.

Hi havia indignació amb la forma de gestionar una crisi econòmica que, a més d’empobrir una part important de la població, rescatava bancs que desnonaven famílies alhora que receptava retallades importants en educació, sanitat i serveis socials. En un context en què la corrupció dels grans partits del sistema, a més a més, allunyava la ciutadania d’uns representants dels quals sentíem vergonya… ‘No hay pan para tanto chorizo’ era un dels càntics clàssics a les places.

Segon, el 15-M va ser una resposta social que va permetre ajuntar gent d’idees diverses i posar-la a imaginar i discutir alternatives i dur-les a la pràctica. El moviment no sols es va dedicar a impugnar el sistema polític i econòmic en el terreny del discurs, sinó que les assemblees de les places, en si mateixes, representaven una forma diferent d’entendre una democràcia que havia de deixar de ser just cosa dels ‘polítics’: havia de ser, també, una democràcia participativa.

Aquell exercici d’ajuntar-se, pensar col·lectivament i escoltar-se, va tenir diverses derivacions. Se n’ha parlat molt de la política, amb la irrupció de Podemos i la crisi del bipartidisme, però no tant d’altres igualment importants. Una va ser el reforçament i l’ampliació del feminisme, que va incorporar noves generacions d’activistes i va créixer de forma exponencial, fins a esdevenir una amenaça per al sistema. També els ‘iaioflautes’ marcaven l’agenda, i m’atreviria a dir que les lluites per les pensions dignes que s’han mantingut aquests anys també varen créixer en aquell context, de la mà de les denúncies als estafadors de les ‘preferents’ que varen arruïnar milers de persones grans. I en clau local, l’Assemblea de Docents i la mobilització de tota la comunitat educativa, que va conduir a la manifestació més grossa i més transversal de la història de les Balears, just dos anys després del 15-M, també bevia de l’esperit de les places. En són només alguns exemples.

Per a moltes persones, el 15-M va suposar la primera escola ciutadana; allà varen aprendre el sentit d’ajuntar-se amb altres per canviar les coses. És clar que ja existien altres espais on fer això: partits, sindicats, associacions i entitats formals de tota mena… Però fins a quin punt eren capaces d’entendre i de conduir tant de malestar? Ho fan ara? O qui aprofita aquests malestars –que encara hi són– és l’extrema dreta, absolutament submisa als interessos dels poderosos?

Tem que 15 anys després, el panorama és una mica desolador, però les lliçons del 15-M sí que les hauríem de tenir ben presents. La principal és que amb les eines de l’amo mai no desmuntarem la casa de l’amo, com ens va ensenyar Audre Lorde. Els darrers anys, les esquerres polítiques i socials han substituït les places, l’espai públic i de trobada, per les eines de l’amo: les xarxes socials i uns aparells de comunicació que no tenen gaire a fer en un context de reacció feixistoide i de concentració de capitals, inclosos els dels mitjans de comunicació i les xarxes socials amb els seus algoritmes. Menys comunicació i més acció. Ja n’hi ha prou de pensar-nos que penjant una història ja hem fet la revolució, mentre els altres continuen atomitzant-nos i destruint la societat i els somnis compartits.

Reapropiem-nos una altra vegada de les places, com a metàfora de qualsevol espai o excusa que ens permeti trobar-nos per pensar i decidir col·lectivament sobre qualsevol cosa. També sobre l’economia, que travessa i destrossa les vides de tanta gent i que no pot restar al marge de la democràcia. Perquè si no podem decidir també sobre això –en el nostre cas, si voleu, sobre el turisme– no és democràcia. És en tot cas, com diu Varoufakis, oligarquia amb eleccions. O, senzillament, ajuntem-nos per cuidar-nos de tanta violència normalitzada, inclosa la del llenguatge.

Aprofitem aquest aniversari per repensar-nos. Visca el 15-M.