Tatxo Benet té el 12% de Mediapro. I és feliç amb un gelat. Ens citem un divendres de mitjans de juliol a quarts de dues del migdia a El Tío Che, al cor del Poblenou. La seva agenda és -també aquest dia- endimoniada: al migdia aterra a l’aeroport del Prat directe des de la Xina (Mediapro fa un de cada tres consells a Xangai, a la seu del nou soci principal del grup, el fons d’inversió Orient Hontai Capital), farà el gelat sense passar pel despatx i havent dinat es tornarà a embarcar, aquest cop per anar-se’n de vacances. Si ell no va al despatx, el despatx va cap on és ell. Cinc persones del seu equip l’esperen amb un feix de documents per signar. L’hi planten al davant tan bon punt el veuen treure el cap de l’interior d’El Tío Che (ningú l’havia vist arribar) i ell els signa un rere l’altre, amb resignació. En el moment que estampa la signatura a l’últim paper de la pila, l’equip s’arremolina i s’esfuma.
Sense voler, l’acabo convencent perquè es demani un blanco y negro : granissat de cafè amb batut de llet merengada. Em confessa que li agraden les coses dolces, però no serà fins a mitja entrevista, quan n’hagi degustat més de la meitat, que n’emetrà el veredicte: “És bo, això que m’has donat, eh”. Espontani, despentinat i divertit. Saluda educadament el senyor jubilat que ens cedeix una part del banc on parlarem sobre els estius de quan era petit, la feina, el compromís polític i la debilitat per la cultura. La bomba de sucre i cafeïna que ens han servit a El Tío Che fa lliscar la conversa.
La felicitat en un gelat
Terrina, cucurutxo, granissat o batut. Els gelats fan la felicitat. Encara que sigui fugaç. El que ara és un blanco y negro, fa un munt d’anys era un mantecado. La piscina del Camp d’Esports i les expedicions amb bici amb la colla pels camins de l’horta de Lleida monopolitzaven els mesos d’estiu en un ambient de despreocupació i de llibertat que, vist ara, resulta gairebé celestial. Per a algú que viu de manera conscient en el present, el passat no és un lloc on tornar, però sí un paisatge per contemplar. “M’agrada molt recordar aquella època i n’enyoro algunes coses, com la llibertat de poder fer el que volia en cada instant malgrat que llavors no en fos del tot conscient!” Amb els 60 estrenats (sembla) fa ben poc, Tatxo Benet continua trobant instants de felicitat en coses tan senzilles com un gelat a l’ombra. “No necessito gaire per ser feliç, m’acomodo bé a cada situació”.
Fa més de vint anys que no exerceix de periodista, però de tant en tant busca la manera de tornar-hi, ja sigui escrivint o piulant a les xarxes socials. Volia ser periodista des de ben petit i s’hi va posar aviat. Forma part d’una generació en què l’empenta, la passió i les hores de feina comptaven més que els títols. Tot i que es va matricular a la facultat, no li va caldre llicenciar-se, ningú li va demanar si tenia la carrera quan va entrar a TV3 (1983). De l’etapa a la televisió pública en va sortir amb l’experiència única d’haver viscut en primera línia els Jocs de Barcelona 92, la complicitat amb Jaume Roures (cap de producció de TV3 en aquella època) i la inspiració per dedicar-se a la gestió audiovisual. Des d’aleshores no ha deixat mai de donar un sentit periodístic a tot el que fa. Manté la inquietud de la professió i assisteix meravellat a l’arribada de les noves generacions de periodistes, que veu molt més ben preparades que abans. “Tenen més recursos i sobretot més coneixement tecnològic i dels mitjans audiovisuals. Treballen davant la càmera molt millor de com ho fèiem nosaltres, ho crec fermament. Jo vaig fer pantalla perquè no hi havia més opció i va ser un desastre, ara no em deixarien sortir!”
Signe de civilització
Per a Tatxo Benet la feina és “bastant” un plaer. Li agrada el que fa -se li escapa un somriure a mitges quan ho diu- encara que l’obligui a estar sempre disponible. Desconnectar de la responsabilitat que comporta un gegant com Mediapro (amb 58 seus en ciutats de quatre continents, set mil treballadors i més de 1.900 milions d’euros anuals de facturació) ha de ser impossible. “Això de desconnectar és un mite. Pots abaixar el ritme, però mai deixes de tenir les coses al cap”. Això sí, hi ha un tempo sagrat: el descans del cap de setmana i de les vacances d’estiu. “Una societat demostra que és civilitzada en el moment en què tothom es posa d’acord per dir que el dissabte i el diumenge no es treballa o que el mes d’agost és inhàbil. Els meus amics nord-americans se’n riuen, jo els explico que és un signe de civilització i que tota la humanitat hauria de pactar uns períodes de festa que tothom respectés”.
La sinceritat té conseqüències
La premsa espanyola ha disparat diversos titulars enverinats contra Tatxo Benet per qüestions polítiques. La compra de l’obra Presos Polítics que la fira Arco va prohibir el va situar en el punt de mira d’un periodisme atrinxerat. Ell no s’ha amagat mai del seu independentisme. Tampoc ha deixat de dir què pensa, convençut que a la vida tot té conseqüències, també la sinceritat i el silenci: “Opto per dir el que penso i si a algú li molesta, ho sento molt però tota la vida ho he fet i no tinc cap amic ni cap conegut que m’hagi deixat de parlar per això”.
Quan va comprar l’obra d’Arco ignorava que seria la primera d’una sèrie d’adquisicions que el convertirien en un col·leccionista de peces censurades. Una nova faceta que li ocupa les estones lliures i els caps de setmana. “Em va molestar molt que diguessin que comprava Presos Polítics per alguna circumstància estranya. Allò em va fer pensar en altres obres que havien estat censurades i les vaig començar a comprar. Com tot en la meva vida, no és una cosa que hagi planificat”. Ara és un expert de la censura en l’art i posseeix més de cinquanta obres que algun dia confia poder exposar al públic.
L’art juga un paper molt important en la vida de Tatxo Benet, malgrat que no es considera a si mateix una persona culta, sinó algú amb un gran interès per tota mena de productes culturals. A més d’anar comprant obres censurades per tot el món, l’entusiasma el teatre (la setmana anterior a l’entrevista havia fet una escapada a Londres per veure dues funcions en un mateix dia i de passada escoltar Bob Dylan en directe a Hyde Park) i té ànima de llibreter. Sembla un nen amb una joguina nova quan parla de la llibreria que estrenarà a la tardor a Barcelona. Tampoc això, com tantes altres coses, estava planificat. Client de tota la vida de la llibreria Ona de la Gran Via, hi va continuar anant quan es van mudar a un local més modest de Gran de Gràcia, on les dificultats per tirar endavant el negoci també van arribar. “Un dia vaig dir a la Montse -la llibretera-:«He pensat que podria ser soci teu». I ho vaig ser”. Poc després, Camino Quiroga, la dona de Benet, el va animar a implicar-s’hi a fons, amb un projecte més ambiciós. El resultat és la llibreria Nova Ona que obrirà portes a principis del 2020 en un local de mil metres quadrats del carrer Pau Claris. Estarà especialitzada en literatura en català i tindrà la pretensió de ser “la llibreria de referència de Barcelona”.
Un racó per perdre’t a l’estiu.
Sa Tuna.
Un local per fer l’última copa.
Soc poc de sortir a fer les últimes copes, però si ho faig, és al C-Roak de Begur.
Quina banda sonora té aquest estiu?
Soc molt tradicional amb la música, però últimament he anat a molts concerts de King Crimson, estic envoltat de la seva música.
Quin llibre t’emportes aquestes vacances?
Perquè siguin unes vacances com Déu mana t’has d’emportar bastants llibres, però si n’he de triar un és 'Amb la corda al coll', de Joseph Conrad.
L’estiu dels teus somnis és…
La gent deu pensar que estic boig, però l’estiu dels meus somnis és envoltar-me de la meva família: la meva dona, els meus fills, els meus germans, els meus nebots… tanta família com pugui.
Què et fa fondre?
[Riu] Un bon llibre, una bona pel·lícula, una bona cançó, una bona obra d’art… en general, la cultura.
Cucurutxo o terrina?
Cucurutxo, per pur sentimentalisme.
