Maria Reig: “Les elits empresarials també haurien de passar exàmens i obrir-se als canvis”

BarcelonaMaria Reig (Barcelona, 1951) és una empresària andorrana que figura entre les dones més influents de Catalunya. És presidenta del grup inversor Reig Capital, propietari del luxós hotel Mandarin Oriental a Barcelona. Descendent de les famílies andorranes Reig i Moles, antigament lligades al sector tabaquer, Reig també ha exercit la política a Andorra. L’empresària es desmarca de l’elit immobilista i demana canvis (i profunds) per acompanyar la recuperació econòmica, que, sense més reformes, diu, no servirà per dissipar del tot la crisi.

Com a empresària lligada al sector immobiliari, ¿percep una reactivació econòmica?

Sí. Hi ha un ressorgiment d’oportunitats perquè en el camp de la nova economia encara està tot per fer. Estem en un punt de revolució, de nous productes que han d’arribar perquè ja en tenim la tecnologia però que encara no estan disponibles. Les empreses s’han de reciclar per sortir de la uniformitat amb què es tracta el mercat. I això s’estén a l’àmbit polític, on també veiem com els partits es reciclen per casar amb el que vol la nova ciutadania, no només els joves, sinó els diferents segments de població.

A què es refereix amb això de “nova economia”?

Parlo d’una economia que, a Europa, no es basarà en el preu, sinó en el coneixement, en la creativitat, en la capacitat productiva i en l’agilitat que tinguem per desenvolupar un producte i exportar-lo al món. L’èxit de Silicon Valley és que qualsevol nano amb una idea té una fira permanent 365 dies a l’any per fer-la realitat. Si trigues tres anys a desenvolupar una idea i dur-la a la pràctica perquè ningú et finança o perquè no hi ha xarxa, algú te la robarà o el talent marxarà perquè no triomfa a Espanya. Tenim molta feina a fer si volem ser competitius.

Entenc que està proposant reformes. Quines?

El futur ens imposa la necessitat de ser un territori intel·ligent, és a dir, perfectament organitzat i alineat amb les necessitats d’un món global. Això passa essencialment per un canvi profund en el model educatiu. Cal que com a societat civil siguem molt més exigents amb la qualitat de les escoles. Tu i jo vam ser educades en un model estandarditzat en què calia treure un 5 en tot, i això avui tant és. Jo crearia una mena d’indicadors de qualitat de les escoles com es fa amb els hotels. Mira les universitats dels EUA, que gràcies als rànquings lluiten per l’excel·lència. Parlo d’avaluacions internacionals serioses, no de l’informe PISA.

I l’empresa també s’ha de transformar? Com?

Els consells d’administració també haurien de passar exàmens; no s’internacionalitzen, són reticents a incorporar talent, noves idees, perquè les elits i les subelits estan atrinxerades en la seva comoditat i només miren pels seus interessos econòmics. I aquesta crítica la faig extensible a l’administració i als mateixos sindicats, que també tenen elits que es resisteixen al canvi.

Vostè també forma part d’aquesta elit empresarial.

Jo puc ser part d’una elit empresarial, però competeixo al món i, si no em regenero, m’estavello. En el món de l’administració, els alts funcionaris no volen regenerar-se sense cobrar més.

Què me’n diu dels impostos?

Quan una persona rica diu no als impostos, la gent l’assenyala per garrepa. I no. Esclar que podem pagar més impostos, però jo apujaria impostos indirectes, com l’IVA, i gravaria més els productes de luxe. Que les meves sabates de marca valguin més m’importa un rave. Però les de 20 euros, no. La gasolina, per exemple, seria un altre producte que jo gravaria molt més i el bonificaria per al transport públic. Però, en canvi, s’ha de vigilar si s’encareix, per exemple, la tarifa elèctrica, que ens resta competitivitat, o bé s’han de fer exempcions fiscals per a les inversions empresarials que suposen creació de llocs de treball o millores de productivitat. Jo també crearia impostos nous, per exemple, i gravaria moltíssim tot el capital especulatiu, que no va a parar a l’economia productiva.

¿Té una recepta per rebaixar la taxa d’atur de quasi el 23% a Catalunya?

Aposto per crear un sistema que compensi les empreses que donin feina a aturats, sobretot als que no tenen prou formació, per ensenyar-los una feina. A canvi, per exemple, l’Estat hauria d’assumir el cost de cotització a la Seguretat Social o una part del sou. S’ha de vetllar perquè cap aturat cobri per fer vacances, sinó per formar-se o buscar feina.

Què me’n diu d’una futura Catalunya estat?

Tindria grans mancances i problemes, com la resta de l’Estat. A nivell educatiu, de l’administració i també productiu. Pequem d’un individualisme horrorós que fa que empreses competidores prefereixin abordar els mateixos mercats per separat que fer-ho juntes i compartir costos. Els catalans porten a l’extrem el “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. I és un error.