Metavers
Mèdia 29/01/2023

El metavers: què és ara i què hi podeu trobar

¿Les ulleres de realitat virtual actuals són una porta a un univers alternatiu? Intento respondre-hi

8 min
Creació d'un avatar a Horizon Worlds.

The Soapstone Comedy Club és com un bar espaiós amb tarima, micròfon i fins i tot un reservat al pis de dalt. Les parets, de colors plans i amb poca textura, estan plenes de rètols amb instruccions i avisos. A la porta hi diu que no es permeten “insults vulgars” o “temes explícitament sexuals” –què voleu, Horizon Worlds és el Facebook de la realitat virtual–, ni “bromes racials, homòfobes o despectives”. També s’avisa que tot es pot gravar i acabar compartit a les xarxes socials. Jo, de fet, ho gravo tot. I Meta mateix alerta que ells també ho poden fer. 

Entre les taules, un grup conversa en anglès. Hi ha gent de Texas, Kentucky, Houston, Arkansas, Londres... Un nen –diria, per la veu– cantusseja a la tarima. Pel seu àlies (BTSFan1) dedueixo que pot estar cantant el K-pop dels Bangtan Boys. Quan sembla que ha acabat, puja a l’escenari una noia que diu que treballa en una empresa de gestió de xarxes socials. No sap gaire què dir. Jo, no sé com, acabo amb un got virtual enganxat a la mà. Al cap d’un parell d’intents aconsegueixo desfer-me’n i es queda surant. 

Expulsar (o no) un trol

Mentre la noia intenta trobar tema de conversa, algú obre una votació per expulsar de la sala BTSFan1. En aquell precís moment, l’afectat, sense saber-ho (la votació és secreta i privada), comença a cridar a la noia de la tarima: “És el meu torn!” Guanya l’opció de no fer-lo fora –a mi no em venç la compassió–. Alguns protesten desenganyats, amb raó, perquè el nen es comporta com un trol. La noia baixa de l’escenari i ell crida: “No soc un nen! Soc gairebé un adolescent!” Torna a cantar. I potser té raó, perquè se li escapa algun gall. 

Aquesta és la meva primera experiència al que ara s’anomena metavers. En concret, a Horizon Worlds, la xarxa social de realitat virtual de Meta. No és l’aproximació més prometedora. Però aquests dies hi he vist coses que vosaltres no us creuríeu. Des del despatx de casa he visitat edificis i paisatges fora del món físic, he volat a l’estil de Tony Stark mentre em tiraven destrals, he disparat contra desconeguts que renegaven i fins i tot he entrevistat un conseller delegat encarnat en el cos d’un pastoret mentre ens observava un tió amb barretina. He tastat el metavers (o, més aviat, alguns protometaversos) tal com és ara. 

Llançar avions de paper

De la meva primera incursió, no només en trec desconcert. Al principi, agafar objectes al món virtual i interactuar-hi em costa, però al cap de poques hores, amb l’ajuda d’alguns tutorials per aprendre, per exemple, a llançar avions de paper, ho assumeixo amb naturalitat. Moure-s'hi i orientar-s’hi és fàcil i intuïtiu. Amb les ulleres Meta Quest posades, si no fos pel sistema guardià –una malla que t’avisa quan surts d’on és segur caminar al món físic– preparant aquest reportatge hauria xocat amb les parets i la llibreria de casa més d’una vegada. I m’hauria fet algun bon nyanyo.

La realitat virtual que he vist aquests dies té uns gràfics poc realistes, semblants als dels videojocs de fa una o fins i tot dues dècades, però entrant-hi t’oblides d’on ets físicament. Amb l’ajuda d’un so molt versemblant que funciona com al món real –el volum augmenta a mesura que t’acostes a la font–, entres en una realitat alternativa absolutament immersiva. Potser és això, la capacitat de dur-te a un món alternatiu, el potencial que va convèncer Mark Zuckerberg a apostar pel metavers. Ho ha fet fins al punt que ha canviat el nom a la seva empresa –ara es diu Meta– i s’ha gastat 2.000 milions de dòlars per comprar Oculus, el fabricant d’ulleres de realitat virtual que fa les Quest. 

Avatar (no la pel·lícula)

L’aposta decidida de Zuckerberg explica per què ara mateix Horizon Worlds és el protometavers més conegut. És el Facebook de la realitat virtual. Per entrar-hi, el primer que cal és fer-se un avatar. Una versió d’un mateix més propera a un dibuix animat o a un personatge del videojoc Sims que no pas a cap persona real, però que tampoc cal que sigui blau i no té res a veure amb la pel·lícula que duu el mateix nom. Es poden triar diferents tipus de cos i tons de pell, de roba i de complements, amb una varietat limitada. Però sense cames. Encara que les defineixes, gairebé mai es veuran: a Horizon Worlds tot són torsos lliscant com fantasmes.

Menors i seguretat

Tot i que Horizon Worlds pretén ser un Facebook del metavers, o sigui, un espai virtual per conèixer gent, trobar-se amb amics i fer-hi activitats socials i d’oci, ara mateix s’acosta més a una versió immersiva d’un dels antics xats d’IRC. Amb molts dels avantatges i defectes d’aquelles sales de conversa que sovint eren una olla de grills. I això que no és precisament com la Rambla de Barcelona. Mai m’he trobat més d’unes poques desenes d’avatars en cap de les sales o mons que hi ha. I sempre he triat els més concorreguts. Per això torno a The Soapstone Comedy Club. I la segona vegada que hi vaig, m’hi trobo una sorpresa.

'Selfie' amb BluePhoenix1781, de 8 anys.

Un avatar femení, BluePhoenix1781, comença a parlar amb mi en anglès. M’explica que és de Califòrnia i que ja fa uns dies que circula per la realitat virtual. M’ensenya la sala reservada, el lounge del Comedy Club, al pis de dalt, i em proposa de fer-nos una selfie. Per la veu sembla jove, i no m’equivoco: em diu que té 8 anys. Li han regalat les ulleres de realitat virtual per Nadal i ara es passeja sola pels protometaversos a què pot accedir. L’únic avantatge –penso– és que en aquesta realitat virtual, de moment, no et poden tocar. Tinc clar que, quan tenia 8 anys, a mi mai m'haurien deixat sol en un xat IRC dels antics. 

Horizon Worlds té algunes mesures de seguretat. Si hi ha un problema en qualsevol moment, mirant el canell pots activar un menú amb diverses opcions, inclosa la d’aïllar-se en una “zona segura”, sense ningú més, on es poden bloquejar o emmudir altres usuaris o determinats continguts. Amb els més petits, sense ajuda d'un adult, no sé si n’hi ha prou amb aquestes eines.

No és ‘Ready Player One’

Entrar a algun dels actuals intents de metavers és com quan per navegar per internet fèiem servir mòdems amb sorolls de R2-D2 i mentre esperàvem que es carregués una pàgina web teníem prou temps per saquejar la nevera. La tecnologia hi és, i ja se’n pot veure el potencial, però encara està en una fase inicial que la fa cara, de vegades poc pràctica i recomanable sobretot per a videojugadors i pioners digitals amb ganes de descobrir el mon que ve. 

Perquè, malgrat tot el que queda per polir perquè sigui mainstream, ja és evident que la realitat virtual té molt de potencial. Els esforços actuals per desenvolupar-la poden arribar molt més enllà d’intents anteriors que encara agonitzen per algun racó de la xarxa, com Second Life.

Imatge de la pel·lícula 'Ready Player One'

Tot i això, de moment sembla més adequat parlar de protometaversos que no pas de metavers. Perquè, a diferència del que es va imaginar Neal Stephenson quan es va inventar el terme a la novel·la Snow Crash (1992), de moment no hi ha cap metavers únic, interconnectat, on viure una realitat paral·lela. Hi ha aplicacions desconnectades entre si que es poden descarregar en unes ulleres i accessibles a través d’una adreça web. Encara som lluny de la xarxa de ficció virtual de la pel·lícula Ready Player One.

Córrer sense moure’s

A Horizon hi ha altres mons, alguns simulen el far west o cases encantades. En un altre s’hi reprodueixen vídeos de concerts i actuacions de tota mena. I també n’hi ha per jugar amb altres usuaris, a disparar-se, a escacs o a fer de superherois (sí, aquí és on he hagut d’intentar escapar-me d’un llançador de destrals volant amb uns guants d’Iron Man). Si no t’agrada cap d’aquests mons, també en pots fabricar un, tot i que fer-hi objectes que no siguin molt desmanegats no és gaire senzill.

Però Horizon Worlds és només una de les aplicacions que et pots instal·lar a les ulleres, que funcionen amb un sistema semblant al d’un mòbil: hi pots descarregar altres xarxes socials virtuals, com AltspaceVR –la competència de Microsoft– i Innerworld, plataformes per veure sèries en una pantalla virtual gegant, videojocs immersius i aplicacions per fer esport o fins i tot meditar. La gran majoria d’aplicacions són de pagament, i força més cares que les del mòbil, tot i que algunes són més reeixides que altres. 

Les aplicacions d’esport ofereixen un entorn diferent del de casa més o menys afortunat (VzFit ho fa amb fotografies de Google Maps, que ni flueixen ni són en tres dimensions), objectius, programes d’entrenament, etc. En general, ara per ara, hi acabes fent veure que corres sense moure’t mentre sents ocellets. Si t’oblides d'abaixar la persiana fas bastant el ridícul (m'ho deixa clar la mirada intensa d’una veïna a l’altra banda del carrer).  

Disparar contra desconeguts

De jocs, n’hi ha de moltes menes, però en general gràficament són molt lluny del que pot oferir qualsevol videoconsola actual o un ordinador, encara que la capacitat immersiva de les ulleres els converteix en una experiència molt diferent. Això es nota sobretot als shooters, els jocs de disparar. A Horizon Worlds mateix hi ha un món dedicat només a això: a disparar contra desconeguts. És curiós sentir-los renegar quan els mates, ho fa potser una mica més divertit. També hi ha aplicacions dedicades només a jocs de trets i algunes són creatives i tot. Pistol Whip, per exemple, et desafia a fer-ho al ritme de la música i fins i tot ofereix la possibilitat d’intentar esquivar bales. Es pot fer molt entretingut. I sí, si el proves també és millor recordar-se d'abaixar la persiana o fer córrer la cortina de casa.

Més enllà dels jocs, cada vegada hi ha més experiències de realitat virtual, incloent-n’hi algunes més difícils de definir. Com el Catvers, l’experiment del Centre Blockchain Catalunya, que depèn de la Generalitat i la Cambra de Comerç de Barcelona. Allà, tot i que Nadal ja ha passat, encara s’hi pot visitar un museu de caganers, un pessebre i una sala amb un tió. En aquesta habitació hi entrevisto el conseller delegat del Centre Blockchain Catalunya, Quirze Salomó, però això és un altre article.

Què cal per moure’s pel metavers

Les ulleres Meta Quest 2 valen prop de 450 euros. Hi ha models molt més cars i alguns de més barats, però no gaire. Cal col·locar-se-les molt bé per no veure-hi borrós –i trobar el punt no és fàcil, perquè pesen–. La bateria dura poques hores, però no és un problema greu perquè dur posat el model actual massa estona es pot fer molest. El processador no permet uns gràfics espectaculars, encara que milloren si es connecten les ulleres a l’ordinador amb un cable especial (que es ven a part). 

A més de les ulleres i una bona connexió wifi, cal fer servir uns comandaments amb botons que recorden una versió de mà de la torre de telecomunicacions de Calatrava a Montjuïc. Les ulleres ja comencen a reconèixer les mans nues, que es poden fer servir per a algunes funcions, però en la majoria de casos cal continuar clicant botons i això resta una mica de realisme a l’experiència. Meta té projectes per desenvolupar guants hàptics, que permetrien agafar i sentir els objectes que es toquin a la realitat virtual, però de moment ni tan sols ha anunciat quan els llançarà. Altres empreses ja ofereixen solucions que s’hi acosten, encara cares i poc pràctiques

stats