'Tiempo de victoria', això és espectacle

Una màxima que cal saber: les gestes esportives més interessants passen en llocs inesperats. Aquesta comença a la mansió Playboy, el matí després d'una orgia multitudinària. I això no hauria d'estranyar a ningú, perquè n'hi ha poques de tan excessives i novel·lables com la de la dinastia de Los Angeles Lakers als vuitanta. D'èxits en van col·leccionar a cabassos –cinc anells de la NBA en nou anys–, però, més que el palmarès, d'aquell equip n'ha quedat el pòsit del showtime. Si ho has de fer, fes-ho gran, espectacular, desmesurat. Fes-ho assumint totes les conseqüències. Alguna cosa així van significar per al bàsquet aquells Lakers, que escalaran un graó més d'immortalitat gràcies a l'estrena de Tiempo de victoria: La dinastía de Los Lakers, la minisèrie de producció pròpia que s'instal·la aquest dilluns a HBO Max.

Basada en el llibre Showtime: Magic, Kareem, Riley, and the Los Angeles Lakers dynasty of the 1980s, de Jeff Pearlman, traça un recorregut en deu episodis per les entranyes d'un equip de llegenda. La cara A i la cara B. Les expectatives que va generar el primer tràiler van ser tant o més exagerades que aquell conjunt. I no és d'estranyar, aglutina tot d'elements guanyadors: explica una història d'èxit directament relacionada amb la cultura popular, els personatges són reals, estimats i reconeixibles, compta amb altes dosis de nostàlgia, aporta vis còmica, trenca la quarta paret amb l'espectador i s'ha armat amb un repartiment envejable. El càsting inclou, entre d'altres, Adrien Brody, Sally Field o John C. Reilly, que interpreta Jerry Buss. Conegut com el Dr. Buss pel seu doctorat en química, és un dels motors de la sèrie i obté un rol merescut: sense ell no s'entén la transformació de la franquícia californiana.

Una nova lliga

Per què la dinastia Lakers va convertir-se en un mite que mereix una sèrie? La raó principal és que, en un moment de galopant crisi econòmica i d'audiències a la NBA, la franquícia del Dr. Buss va fer-li un rentat de cara. La de bàsquet nord-americana és una lliga especialment inspirada en la creació de narratives vinculades a jugadors i equips, d'aquí que la formació d'una saga pensada a partir de l'espectacle, el passar-ho bé i el glamur fos un imant. La gerència angelina va reformular un model de negoci del qual encara es beneficia avui l'esport estatunidenc: els actors de Hollywood asseguts a primera fila del pavelló, la sensació del públic de viure en un constant moment històric i la importància d'un somriure, el de Magic Johnson, com a símbol d'una manera d'entendre la vida i l'esport que competia amb rivals més aviat seriots i malcarats (Celtics, Pistons). Els angelins apostaven per un joc vistós i alegre, inventant el jogo bonito dues dècades abans que aquest concepte aparegués en un anunci de Nike. A tota aquesta nova i fastuosa manera d'entendre el negoci se li va dir showtime: anar a veure els Lakers no equivalia a endrapar-se un partit corrent, era anar a un espectacle ple d'estrelles, a la graderia i al camp.

"El primer cop que vaig veure el Dr. Buss em va portar de festa. Junts jugàvem al billar fins a la matinada i després anàvem a la discoteca. Es burlava de mi quan havia de marxar aviat perquè l'endemà tenia entrenament", explica Magic, l'altre gran protagonista d'aquesta història. Aquella primera trobada apareix a la sèrie, també el joc de la moneda que va portar-lo a la Costa Oest en comptes de Chicago, la relació amb Norm Nixon i Kareem Abdul-Jabbar, la pressió per ser el jugador jove més prometedor del país, la pugna amb Larry Bird. Tot és aquí. Una orgia sentimental convertida en metadona per a melòmans, que hi trobaran una addictiva successió de referents: el jove Pat Riley, el malcarat Jerry West, el mite Red Auerbach, David Stern... una època, avui desapareguda, que a Catalunya apel·la directament a la generació d'aficionats que als anys vuitanta seguia Cerca de las estrellas, el programa de Ramon Trecet a TVE2.

El primer episodi agafa com a punt de partida el diagnòstic de VIH de Johnson i està dirigit per Adam McKay, productor executiu i un dels homes de moda a Hollywood gràcies a la seva feina a Succession i a Don't look up. Col·laborador habitual de Will Ferrell, també és un dels responsables de la imprescindible sèrie de culte Eastbound & Down, una aproximació delirant i esvalotada al beisbol nord-americà. A Tiempo de victoria: La dinastía de Los Lakers passen moltes coses i passen a tota pastilla, amb constants salts temporals i cert caos narratiu. ¿El seu gran repte? Anar més enllà del públic aficionat sense que aquest quedi descontent, una cosa difícil de gestionar i que possiblement no acabarà d'aconseguir. El debat sobre si una producció d'aquestes característiques pot posar l'esport per davant de l'espectacle sense que se'n ressenti l'audiència no es tancarà amb aquesta producció, que busca l'esperit de la ficció per davant de la rigorositat.

Jugadors en contra

No s'hi han posat gens de cara els integrants d'aquells Lakers, que majoritàriament no han volgut participar en el procés de documentació d'un guió que els mostra triomfadors superdotats, però també egòlatres, envejosos i consentits. A banda del carisma dels dos principals personatges, la resta no en surten especialment benparats. Per si quedava algun gènere de dubte sobre l'autorització dels protagonistes en l'elaboració del guió, aquesta és la resposta de Magic quan pregunten sobre la minisèrie: "Ni l'estic esperant ni la penso veure".

Aquells Lakers van inventar-se el showtime, al camp, als despatxos i a fora, perquè va ser una època d'excessos per totes bandes. A Tiempo de victoria d'espectacle i ritme frenètic n'hi ha tones, però, a diferència d'aquell històric equip de Magic, Abdul-Jabbar, Worthy, A. C. Green i companyia, no sembla que pretengui guanyar cap títol en joc.