Basat en fets reals, o no: el parany (i els beneficis) d’aprendre història a Netflix

Era l’estiu del 1982, d’hora al matí, i la reina Elisabet II encara dormia a la seva habitació del Palau de Buckingham, al centre de Londres. El que va passar a continuació no va quedar enregistrat enlloc: tocaven les 7.15 h quan un intrús va entrar a la cambra i es va asseure als peus del llit de la reina. “Bon dia”, diuen que li va dir. Després tots dos van tenir una conversa que va durar uns escassos deu minuts que òbviament ningú era allà per transcriure i que es va convertir en el símbol d’un dels fracassos més estrepitosos del personal de seguretat de la Corona britànica. 

Aquest misteriós intercanvi de paraules que la reina va mantenir amb Michael Fagan –l’home en qüestió– en temps del thatcherisme apareix recreat a The Crown i és només una mostra més que les sèries s’han convertit en una nova manera d’acostar-nos a la història, més recent o llunyana, sobretot per a les generacions més joves. El fenomen no és nou: ja fa temps que les grans plataformes de streaming estan explotant el filó més que rendible que han trobat en les ficcions que expliquen episodis del passat. A la llista s'hi podrien afegir la nord-americana Chernobyl, les diverses ficcions sobre ETA, l’espanyola Isabel o les múltiples sèries que narren la vida de Pablo Escobar, el narcotraficant colombià. 

L’embranzida del gènere està aconseguint ampliar els coneixements històrics de molts espectadors, però utilitza sempre recursos de la ficció, i això convida a obrir el debat. ¿Quines conseqüències pot tenir externalitzar coneixements bàsics d'història a gegants privats de l’entreteniment com Netflix, Movistar, la HBO o Amazon Prime? Els experts consultats per l'ARA valoren la diversificació de relats que aporten les sèries històriques, però alerten de perills. 

Una de les conseqüències d’aquesta popularització de les sèries històriques és que està comportant una “multiplicació dels discursos”, i a Espanya això és “especialment necessari”, segons la historiadora lleonesa Nuria Capdevila Argüelles, que és catedràtica d’estudis hispànics i de gènere a la universitat anglesa d’Exeter i també assessora històrica de produccions audiovisuals. “Sempre que es treu el passat al nostre país hi ha queixes, i aquí les grans plataformes ens estan ajudant molt perquè, per exemple, qüestionen l’oblit en què es va basar la Transició espanyola: tot i les escenes menys rigoroses que hi pugui haver a les produccions per la falta d’assessorament històric, a Netflix podem veure títols com Las chicas del cable i Elisa y Marcela”, explica, fent referència a la sèrie de les teleoperadores dels anys vint i a la pel·lícula sobre el primer matrimoni homosexual a Espanya. I insisteix: “Encara que a les sèries hi pugui haver equivocacions o escenes ficcionades, molt millor que es faci història i que surti dels nostres despatxos que no pas que hi hagi el silenci”. Sobretot, diu, per a les generacions més joves.

Corregir prejudicis històrics

Una altra de les conseqüències d’aquest fervor per les sèries històriques és que aquesta “multiplicació dels discursos” la poden enriquir persones “a les quals la història els ha fallat”, com ara les no occidentals. D’aquesta manera, el públic pot tenir accés a relats històrics més diversos. Així ho defensen des del col·lectiu New Voices, New Futures, que produeix, distribueix i dona suport a projectes audiovisuals de cineastes afrodescendents. “La situació actual suposa una oportunitat per corregir errors que la història ens ha imposat. La ficció és un espai des d’on podem proposar narratives per deixar de seguir sent els pobles esclavitzats, cossos sense ànima, els que no aporten res... i que tot plegat arribi a la gent”, diu Sally Fenoux , guionista, cineasta i consultora de New Voices, New Futures. La creadora recorda que si segueix existint el racisme en l’actualitat és perquè la història dels llibres i l’antropologia han perpetuat aquesta manera de narrar les persones negres. “El Black Lives Matter no serveix de res si no capgirem també aquests discursos”, insisteix. I aquí les sèries apareixen, de nou, com una finestra per al canvi. 

Mentides o llicències?

Un perill d’incorporar involuntàriament coneixements històrics a través de sèries és que l’espectador pot assumir com a reals aspectes que són llicències de la ficció, , si no es deixa clar el grau de fidelitat de la proposta. És a dir, si el públic no pot decodificar bé el contracte que una determinada producció ha establert amb la realitat. 

Aquí la llista d’exemples que han pogut portar a equívoc també és llarga: el ja mencionat diàleg ficcionat entre la reina Elisabet i l’intrús que es va colar a la seva habitació l’any 1982 que recrea The Crown, el personatge de la metge de Chernobyl que no va existir mai (i que els guionistes van crear per representar la comunitat científica del moment), diversos fets de Fariña que no van passar mai, l’omissió de personatges en el conflicte en ficcions d’ETA... “És cert que a les sèries, a diferència de les pel·lícules, pots narrar més matisos perquè tens més hores, però alhora el format t’obliga a forçar la realitat per, per exemple, crear un cliffhanger –recurs narratiu per generar tensió i expectativa– al final de cada capítol”, explica el guionista Eduard Sola, que ha treballat per a produccions històriques com Ebre, del bressol a la batalla o Èxode. 

Més enllà d’aquestes cotilles per mantenir l’atenció en la trama, el guionista comenta que la matèria prima que els ofereix la història també s’acaba veient sempre modificada pels propis processos de la dramatúrgia. Senzillament perquè el relat històric té unes regles i la ficció unes altres. “La dramatúrgia viu de l’èpica, de les decisions entre A o B, necessita de bons i de dolents... I a la vida no hi ha aquests blancs i negres. Com a creador sovint has de renunciar, malauradament, a la complexitat de la realitat pel bé de la dramatúrgia i dels mecanismes que t‘ajuden a atrapar l’espectador a través de l’empatia”, afegeix Sola. Els principals efectes d’aquesta transposició són la simplificació de personatges i la sobredramatització d’escenes necessàries per a la construcció de la trama que no van existir (o almenys no de manera tan rellevant). L’exercici és complex i sempre millora quan hi és present la figura de l’assessor històric, que treballa colze a colze amb el guionista per no perdre la rigorositat. Així s’eviten errors com el de la catedral de Cadis, que apareix a Isabel tot i que encara faltaven tres segles perquè s'acabés de construir. “Quan vaig treballar amb una assessora històrica, ella garantia que no hi hagués errors però alhora entenia que jo era un aliat per al seu coneixement i que, perquè jo pogués ser-ne megàfon, l’havia de convertir en emocions, en accions, en un relat consumible per l’espectador”, explica Sola sobre una de les experiències amb una assessora. 

Un dels mecanismes que expliciten les condicions del contracte que s’estableix amb la realitat són les cartel·les que acompanyen certes produccions, de l’estil “basat en fets reals” o “inspirat en fets reals”. Per evitar més confusions, ¿no seria útil que les plataformes donessin més pistes com aquestes a les sèries? “Com a usuari, no em semblaria descabellat trobar-me una pestanya a les plataformes on se m’oferís una anàlisi complementària en aquest sentit”, diu Sola, tot i que dona per fet que aquesta pestanya ara és internet. El guionista també reivindica la formació audiovisual a l’aula com a antídot contra aquests problemes de decodificació: “Si hi ha aquests problemes és perquè no tenim les eines per entendre el que tenim al davant. L'educació audiovisual hauria de ser un eix central a l’aula del segle XXI, en què tot ens entra pels ulls”.

Toni Soler, productor televisiu i director de la revista històrica El món d’ahir, reconeix que no li molestaria que se l’advertís d’aquestes llicències de la ficció, de la mateixa manera que s’adverteix del contingut violent o sexualment explícit. En qualsevol cas, però, considera que seria “absurda” una excessiva regulació en aquest sentit perquè l’espectador és “adult” i “responsable” del que consumeix i “del que vol saber sobre el seu passat”.

Ciutadans més neoliberals

El perill més greu d’acostar-se a la història a través de les sèries arriba passat el temps, i té a veure amb la ideologia que contenen tots els productes audiovisuals, especialment aquells produïts per empreses privades com Netflix, Movistar, la HBO i Amazon Prime. “Moltes sèries històriques –així com altres productes audiovisuals– acaben fent calar en nosaltres, gota a gota, maneres d’entendre el món que en la majoria dels casos perpetuen estructures heteropatriarcals i valors neoliberals que poden influir en la nostra manera de pensar”, assegura Mercè Oliva, que és professora del departament de comunicació de la UPF. 

Jonathan Martínez, que és investigador en comunicació audiovisual, també remarca aquest “poder persuasiu” de la indústria cultural que ha contribuït a “apuntalar” el pensament dominant. “Aquestes plataformes tenen la virtut d’estar despertant l’interès general sobre determinats episodis històrics, però alhora corren el perill d’instal·lar una visió única i interessada del passat. Són poques les empreses que tenen la capacitat d’explicar-nos relats històrics dins els mitjans de masses”, afirma l’expert, que recorda el paper que va desenvolupar la indústria audiovisual nord-americana a l’hora de “modelar” la nostra percepció sobre la Segona Guerra Mundial.

Els processos de simplificació patrocinats per les normes de la dramatúrgia tampoc ajuden a l’hora de fer més diversos els relats. Oliva apunta que “tot el que és complex sempre costa més de ser representat a la pantalla” i això pot fer que “processos estructurals com les desigualtats –de gènere, econòmiques, socioeconòmiques o el racisme– s’acabin individualitzant en un protagonista”. “A la llarga et poden fer interioritzar, per exemple, que el teu estat socioeconòmic depèn més del que tu facis a la vida que d’una estructura injusta”, alerta. En aquest segle en què tot entra pels ulls, també la història, l’experta recomana llegir de manera crítica i informar-nos per identificar la càrrega ideològica de les produccions sempre que es pugui. “A través de la identificació emocional, el que és ideològic passa molt més fàcilment”.