Xi i Putin: història (i anècdotes) d'una amistat
Trajectòries paral·leles, marcades per la dissolució de l'URSS, entre dos "estimats amics" que brinden davant les càmeres
Quan es va dissoldre l’URSS, Xi Jinping i Vladímir Putin no eren ningú. El 1991, Xi acabava d’aconseguir un càrrec de baix rang dintre del Partit a Fuzhou, capital d’una de les províncies costaneres que tiraven endavant l’economia xinesa. Dos anys abans, quan va caure el Mur de Berlín, Putin estava destinat a Dresden com a buròcrata del KGB. Ningú imaginava que Xi i Putin acabarien sent els líders de la Xina i Rússia. Però els anys de la dissolució de l’URSS van ser, probablement, els que més han marcat la cosmovisió d’aquests dos dirigents.
Més de vint anys després, el 2013, els presidents Xi i Putin celebraven l’aniversari del segon a Bali. El dirigent xinès va portar un pastís i el rus, vodka i salsitxes. Putin va dir que Xi era el primer dirigent mundial amb qui celebrava un aniversari. Encara uns anys més tard, el 2019, Xi convidaria a Putin a la seva festa d'aniversari dels 66 anys. La seva amistat semblava cada cop més propera. Les seves figures polítiques, també. I totes dues tenien com a rerefons existencial la caiguda de la Unió Soviètica.
El caos, violència i descomunal crisi econòmica posterior a la desaparició de la URSS va ser el context que va impulsar Putin al poder. El dirigent rus va vincular la pèrdua de poder internacional de Rússia amb el context d’inflació, màfies i descontrol que patia el país. De la dissolució de l’URSS Putin en va treure la conclusió que una Rússia poderosa i pròspera només podia ser una Rússia imperial.
Xi va fer una lectura diferent. El problema de la dissolució de l’URSS no va ser la pèrdua de l’Imperi, sinó la pèrdua del Partit. L’URSS va caure perquè va apostar per l’occidentalització de Gorbatxov. Els dirigents xinesos en van treure una lliçó: liberalitzar el Partit és obrir les portes a la irrellevància internacional i al caos intern. El Partit és la pedra angular eterna: si desapareix, la resta s’enfonsa.
Entre Xi i Putin hi ha més paral·lelismes. Tots dos han estat homes forts que han collat les elits del seu país. Putin va crear una nova classe extractiva que va substituir els antics oligarques que acumulaven massa poder i independència respecte al poder polític. Putin els havia ofert un pacte: sotmeteu-vos a mi i us deixaré ser rics. Els que s'hi van negar, com Mikhaïl Khodorkovski o Borís Berezovski, van ser empresonats o assassinats. Aquest procés ha desembocat en la situació actual de dictadura personalista putiniana. Fins al punt que, al començament de la invasió d’Ucraïna, ningú a banda de Putin tenia cap mena d’influència o poder de vot respecte a aquesta decisió militar.
Xi ha aconseguit collar la mateixa elit de la qual forma part: el Partit Comunista. Malgrat que la Xina no és una dictadura personalista, ja que el sistema leninista de partit i la burocràcia imposen limitacions al poder, Xi sí que ha reduït al no-res qualsevol facció que s'oposi a la seva figura. Fins i tot a l’època de Mao hi havia grups més liberals per fer de contrapoder: ara, perquè això succeeixi, potser haurem d’esperar generacions.
Tant Xi com Putin, durant els seus primers anys de mandat, van assolir la fama de persones capaces de solucionar els problemes que estaven corcant els seus països. En el cas de Putin, la crisi econòmica i el poder mafiós-oligàrquic. En el cas de Xi, la corrupció en la qual havien caigut milions de membres del Partit, enriquits gràcies a les reformes econòmiques del país. Putin i Xi eren les espases contra el caos que s’havia infiltrat en la nació russa i el Partit Comunista de la Xina.
Per a tots dos dirigents, l’occidentalització de les seves societats i Occident com a ens geopolític són les principals forces que s’han de combatre. En termes històrics, Putin i Xi se senten hereus d’una tradició imperial: en el cas del primer, l’imperialisme rus expansionista d’un Pere el Gran o una Caterina la Gran; i, en el cas del segon, la idea d’un sistema tributari en què la Xina es converteix en el centre del món gràcies al seu poder d’influència, sense necessitat d’aventures militars. De fet, Rússia s’està convertint en el més gran “estat vassall” d’aquesta hegemonia xinesa.
Els dos dirigents poden ser amics i assemblar-se, però els separa una diferència fonamental: Putin és el cap d’una Rússia decadent que cada cop s’assemblarà més a l'Iran o a Corea del Nord, mentre que Xi dirigeix una Xina que és la verdadera successora de la Unió Soviètica, és a dir, de l’única potència que podria plantar cara a l’hegemonia dels Estats Units.
