L'Afganistan

Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis

Els talibans prohibeixen que les dones estudiïn a l'institut o a la universitat, les editorials han tancat i només es promou l'estudi de l'islam

9 min
Noies en una classe clandestina a Kabul.

KabulAquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Davant dels taulells de facturació de la companyia afganesa Kam Air a l'aeroport de Dubai hi ha una llarga cua d'homes amb maletes i fardells enormes. Tots vesteixen la tradicional brusa ampla i pantalons bombatxos musulmans, i porten un casquet islàmic al cap. Alguns també llueixen una llarga cabellera, típica dels talibans. Amb prou feines hi ha una desena de dones, que són el blanc de totes les mirades.

El vol de Kam Air que enllaça Dubai amb Kabul va gairebé ple. I això que és un avió dels grans, dels que fan vols transoceànics. Malgrat el que es pugui pensar, hi ha molta gent que viatja a l'Afganistan dels talibans. Les fileres davanteres de l'avió estan reservades per a dones i nens. També sorprèn que hi ha dues hostesses. Darrere d'una cortina viatja la resta del passatge. Tots són homes.

L'avió arriba a Kabul. A l'aeroport hi ha alguna treballadora i a l'hotel també són dones les que s'encarreguen de netejar les habitacions. Al carrer és increïble la transformació que ha experimentat la població de la capital en qüestió de poc més d'un any i mig, des que els talibans van arribar al poder l'agost del 2021. Ara no es veu ni un sol home vestit de forma occidental. Tots van amb el shalwar kamiz musulmà i alguns s'han deixat créixer els cabells. Les dones porten túnica negra fins als peus, vel al cap i mascareta, encara que no hi ha cap brot de coronavirus a l'Afganistan. És la nova imposició dels talibans per obligar-les a tapar-se la cara, més acceptada a Occident que el burca.

Per treballar a l'Afganistan com a periodista, cal una acreditació de premsa. Quan els talibans van arribar al poder, van facilitar l'accés al país dels periodistes estrangers en un moment en què els interessava donar una bona imatge internacional per ser reconeguts com a govern legítim de l'Afganistan. Actualment deneguen l'acreditació a la majoria de periodistes internacionals. Els que continuen al país ja la tenien d'abans, però han de demanar permís als fonamentalistes cada cop que es desplacen de Kabul a una altra ciutat.

Els talibans van denegar l'acreditació de premsa a l'ARA, però aquest diari es va quedar al país. Aquest és el relat de l'Afganistan que els talibans no volen que vegis.

Al barri de Kart-e-txar, a l'oest de la ciutat, els talibans han tallat un carrer i no deixen passar els vehicles. Van armats amb kalàixnikovs i han col·locat quatre camionetes policials al mig de la calçada. Estan escorcollant les cases una per una. “No és la primera vegada que ho fan”, comenta amb cert nerviosisme la Shakiba (nom fictici), una noia de 19 anys que viu amb la família en aquest carrer. No sap què busquen, però espera que no trobin res que la comprometi.

La Shakiba s’encarrega de supervisar els projectes de l’organització catalana Ponts per la Pau, fundada per la coneguda activista afganesa Nadia Ghulam. Es dediquen a promoure l'educació en un moment nefast per a l'ensenyament a l'Afganistan. Els talibans han prohibit l’educació secundària i superior a les dones. Només permeten que les nenes estudiïn fins a sisè de primària. És l'únic país del món en què passa una cosa així. El 28 de març passat fins i tot van detenir l'activista afganès Matiullah Wesa, que feia campanya al país a favor de l'educació de les dones i tres dies després tenia previst intervenir en una conferència a Ginebra per denunciar aquesta situació tan surrealista. La seva cadira va quedar buida.

Ponts per la Pau imparteix classes a nens i nenes d'educació primària, cosa que estaria dins la llei. Però també a noies a partir dels 12 anys, en contra de la prohibició. Per això han d'anar amb tant de compte. Són classes clandestines. Les fan en cases particulars.

Classes clandestines

Des de l'exterior sembla una casa normal i corrent, que no crida l'atenció. Al pati interior de l'habitatge, però, hi ha un munt de sabates escampades davant de la porta d'entrada. En una habitació encatifada, una dona imparteix classe a dues desenes de nenes i noies. La majoria tenen més de 12 anys, però moltes fan cara de més joves. Han estat expulsades de l'institut. Tenen prohibit estudiar, encara que el seu somni sigui convertir-se en metgesses, professores, enginyeres… Una fins i tot diu que vol ser “astronauta”.

“És arriscat venir aquí, però ¿què podem fer-hi si no?”, es pregunta la Nilofar, de 18 anys. “A casa és molt difícil estudiar tota sola”, apunta la Benafsha, de 15. Totes troben a faltar les companyes de classe, però se senten afortunades d'haver trobat aquesta alternativa per continuar els estudis. Són la generació que va néixer després de la caiguda del primer règim talibà el 2001 i que per primer cop en molts anys va tenir accés a l'educació sense restriccions. En canvi, les seves mares són totes analfabetes.

Noies que tenen prohibit estudiar. D'esquerra a dreta i de dalt a abaix: Yalda, de 15 anys; Nilofar (18), Mariam (14), Nabila (19), Benafsha (15), Mariam (13), Khamia (16), Moqadasa (12), Mariam (16), Takhmi (18), Sana (18) i Omolvanin (15).

“A casa estudien les assignatures que els corresponen per curs, i aquí la professora els resol els dubtes que tinguin. A més, fem tallers de lectura, art, salut…”, diu la supervisora, que explica com s'organitzen perquè la classe no sigui una olla de grills. “Als talibans els fem creure que això és una madrassa”, afegeix. I és que els fonamentalistes no permeten que les noies estudiïn a l'institut o a la universitat, però sí en escoles islàmiques.

De fet, una de les conseqüències de l'arribada dels talibans al poder és que la societat afganesa s'està islamitzant encara més, malgrat que abans ja era especialment conservadora. Potser només és una impressió, però ara els altaveus de les mesquites a Kabul sonen a més volum que mai quan criden a la pregària. Els divendres es talla el trànsit en diversos carrers de la ciutat perquè els homes puguin resar enmig de la calçada, cosa que abans no passava.

En tot cas, les noies que van a les classes clandestines es poden considerar unes privilegiades. “Quan vaig anar a l'institut i les professores no em van deixar entrar a classe i em van dir que tornés a casa, em vaig posar a plorar”, explica tímidament la Madina, de 13 anys, amb una veueta gairebé imperceptible. Això va passar el curs passat. Va haver de deixar els estudis quan feia setè, que seria l'equivalent a Catalunya a primer d'ESO. Aquest curs tenia l'esperança que els talibans permetrien que les noies estudiessin, però no ha estat així. Ja dona l'any per perdut. “A casa no faig res. Ajudo la meva mare”, contesta. “Espero que el meu pare no em deixi així i em porti a algun país on pugui estudiar”, afegeix.

Centenars d'homes resen en un carrer al centre de Kabul durant la pregària del divendres.

Els sentiments, a flor de pell

La mare, la Breixna, es posa a plorar quan se li pregunta per l'educació de les seves filles. A part de la Madina, té una altra filla de 10 anys. “Jo no vaig poder estudiar i el meu somni era que elles ho fessin”, diu entre sanglots. Els sentiments estan a flor de pell a Kabul. Tan bon punt es planteja el tema de la prohibició de l'educació per a les noies, algú deixa anar una llàgrima. Fins i tot la Khadija, una nena de 8 anys, es posa a plorar quan se li pregunta què vol ser de gran. “Jo vull ser jutgessa, però no sé si em deixaran”, diu.

En teoria, a l'Afganistan els nens i les nenes s'escolaritzen als 7 anys i acaben l'educació primària als 12. Però això no és matemàtic. Hi ha nenes que tenen 10 anys i ja han completat l'educació primària perquè es van incorporar a l'escola abans d’hora, i ara no poden continuar estudiant. Tot és possible en un país tan caòtic.

A part, hi ha totes les joves que van completar la seva formació i ara es veuen tancades a casa, sense fer res. És el cas d'Aseya Sediqi, una noia de 22 anys especialment preparada: va estudiar periodisme i dret. Treballava en una cadena de televisió fins que els talibans van arribar a Kabul. Ara està sense feina, desesperada, a casa. El seu marit també s'ha quedat sense feina i tenen una filla de 9 mesos. “He perdut tota l'esperança. En aquest país no tinc cap futur”, lamenta. Ella també vol emigrar a un altre país.

La jove periodista i advocada Aseya Sediqi a casa seva a Kabul.

El 21 de març és dia festiu a l'Afganistan perquè se celebra l'Any Nou –el país es regeix pel calendari persa–. Els talibans, però, han eliminat la festivitat i han decretat que aquell dia comença el curs escolar. Passejar-se per Kabul el 21 de març passat era revelador. Les oficines del govern, les escoles i els llocs oficials estaven oberts. En canvi, la majoria de botigues tenien la persiana abaixada. Els talibans volen una cosa, però és evident que la població en vol una altra. Almenys a la capital.

“Esclar que aniré avui a l'escola. No vull tenir problemes. Suposo que els alumnes no s’hi presentaran”, deia aquell dia Nilofar Ghaznawi, que és professora en una escola pública a Kabul. El 21 de març es va produir aquesta paradoxa: els professors va anar a les aules, però els alumnes, no.

Casades amb 14 o 15 anys

Ghaznawi impartia classe en educació secundària, però des que els talibans van prohibir a les joves estudiar, es va quedar sense alumnes. Continua treballant i cobrant un sou –encara que l’hi han reduït lleugerament–, però ara fa de professora auxiliar a primària. Segons diu, els talibans no han canviat el currículum escolar, però nenes i nens van a classes separades des del primer curs. Abans compartien aula fins a tercer.

“Ara les alumnes de sisè intenten suspendre per repetir i continuar anant a l'escola”, assegura. També diu que moltes de les alumnes que no poden continuar estudiant les casen amb només 14 o 15 anys.

De fet, sembla que els talibans vulguin això: que les dones es casin, siguin màquines d'engendrar fills i es dediquin exclusivament a les feines de casa. Les famílies a l'Afganistan sempre han estat nombroses: tenen sis, set, vuit fills. La planificació familiar gairebé no existeix, però ara encara és més complicada. “Només venem pastilles anticonceptives si les prescriu un metge. Abans també necessitàvem recepta, però ens saltàvem la norma”, admet el propietari d'una farmàcia al centre de Kabul. De preservatius gairebé no en venen, i hi ha farmàcies que ni en tenen.

Ningú se salta les normes

Ara ningú no se salta les normes. Es nota fins i tot al trànsit a Kabul. Molts conductors acaten les ordres dels guàrdies urbans, quan abans no els feien ni cas. Amb tot, al centre de la capital continua el caos circulatori. A la zona de De Afghana els talibans han proporcionat als agents porres llargues per colpejar la carrosseria dels cotxes si els conductors no paren quan els hi manen.

Cap al migdia, alguns dels alumnes de la Universitat de Kabul surten de classe i a l'entrada del campus hi ha un formiguer de joves. Tots homes, evidentment. “El primer dia sí que vam protestar quan els talibans van prohibir a les dones estudiar a la universitat, però ara ja no, perquè no ens volem buscar problemes”, explica Akbar Khan, que té 24 anys i és estudiant de quart curs de biologia. “És que a la universitat hi ha gent de mentalitat molt diversa i és difícil organitzar-se”, en justifica un altre, el Fahim, que també té 24 anys però estudia periodisme.

El Hamid, que té 16 anys i encara va a l'institut, arronsa les espatlles i assegura que ell no té cap raó per protestar: “És que la meva vida no ha canviat. Estudio, jugo a futbol, surto amb els amics i vaig al parc i al zoo”. Les dones, en canvi, no poden fer res d’això. També han estat apartades de la majoria de treballs qualificats i tenen prohibit treballar per a ONGs, encara que la majoria ho continuen fent des de casa. Aquesta setmana els talibans han afegit una nova restricció: a partir d'ara les dones tampoc podran treballar per a l'ONU.

Amb aquest panorama, el sector editorial també ha resultat perjudicat. Al Mercat de Joyshir hi ha un munt de parades de venda de llibres. Aquest cop els talibans no s'han dedicat a arrencar les pàgines amb fotografies o a guixar les imatges, com van fer en el seu primer règim. Continuen havent-hi llibres de tota mena, fins i tot de dibuixos. Amb tot, els llibreters es queixen que no els surten els números. Les vendes han caigut en picat des que les noies no poden estudiar i la crisi econòmica a l'Afganistan és galopant.

L'editor Spin Zahaar amb la maquinària de la seva impremta que està a punt de vendre.

Spin Zahaar, propietari de l'editorial Danish Publishing Association, que durant les últimes dues dècades ha publicat més de 2.800 llibres, està a punt de vendre tota la maquinària de la seva impremta. Ha deixat d'editar. I assegura que la resta d'editorials afganeses han fet el mateix. Es pot dir que s’està produint un extermini cultural.

El centre de cultura i art Kama era un lloc especialment agradable a Kabul, amb una petita sala de cinema, una cafeteria i una llibreria amb desenes de llibres, pintures i escultures. Ara ja no hi queda res, més enllà d'uns quants exemplars coberts d’una capa de pols en una sala buida i depriment. El responsable, el jove escriptor de 30 anys Ahmad Zia Dehatashi, assegura que van intentar seguir amb les activitats culturals malgrat que els talibans van arribar a Kabul. “Els dijous fèiem recitals de poesia. Al principi venien noies i nois, però els talibans ens van dir que les dones no podien assistir-hi i ho vam continuar fent només per als homes”, explica. Fa uns quatre mesos els talibans van tornar a irrompre al centre cultural, van detenir un col·lega seu escultor i a ell el van colpejar al cap. Té diverses fotografies que mostren les ferides que va patir.

Dehatashi ara només vol sortir del país. Sap que la seva vida corre perill. “Tant de bo la comunitat internacional no hagués vingut mai a l'Afganistan, perquè no sabríem res de cultura, ni de llibertat, ni de drets humans. Seríem ignorants i estaríem millor. Ara sabem que hi ha una altra realitat, però els estrangers ens han deixat a l'estacada”.

stats