Shivshankar Menon: "Rússia i Ucraïna es pensen que encara poden guanyar i això és perillós"

BarcelonaDiplomàtic de carrera, Shivshankar Menon (Ottapalam, Índia, 1949) ha estat ambaixador de l'Índia a Israel, Sri Lanka, la Xina i el Pakistan. Va ser conseller de seguretat nacional del primer ministre de l’Índia Manmohan Singh (2010-2014) i abans membre de la Comissió d'Energia Atòmica. Va participar en la conferència War and Peace organitzada pel Cidob a Barcelona.

Per què l'Índia és tan reticent a condemnar la invasió russa d'Ucraïna?

— Quan Rússia va envair Ucraïna vam dir que no aprovàvem la invasió i que no crèiem que el problema es pogués resoldre militarment. Però tampoc creiem que les sancions resolguin el problema, perquè es tracta de l'ordre de seguretat europeu. L'Índia ha dit que defensa la integritat territorial d'Ucraïna. A l'última cimera del G-20 vam expressar la condemna a la invasió davant el govern rus. Molts països en desenvolupament busquen una tercera via perquè pateixen efectes terribles d'aquesta guerra: la inflació en el preu dels aliments i de l'energia... i no sembla de moment que es pugui aturar. Per tant, no és que donem suport a Rússia, però pensem que res del que s'està fent ens acosta a una solució. I, francament, crec que la posició dels dos bàndols ara mateix dificulta molt veure una sortida pacífica negociada.

La Xina ha presentat un pla de pau...

— No és cap pla de pau, és més aviat una declaració de principis. Una llista de coses a què ningú es pot negar. Diu que la sobirania és bona, que la guerra és dolenta... però això no és un pla. Els xinesos són una gran potència i han cregut que havien de dir-hi alguna cosa. Però, en molts aspectes, la guerra d'Ucraïna ha demostrat que tots els altres són irrellevants. Qui hi té de debò incidència? Ben pocs. Militarment, només l'OTAN i Rússia, i Ucraïna, per descomptat, és qui en pateix amb més cruesa les conseqüències. I, políticament, qui hi pot influir? Ningú més. On és l'ONU, on són la resta? Poden fer declaracions, votar a l'Assemblea General, però no tenen capacitat d'incidir en favor d'una sortida política. Vivim en un món globalitzat, on tothom té coses a dir, però és una guerra europea i el que està en joc és l'ordre europeu.

Des d'Europa tendim a veure-ho com un conflicte mundial. Però al Sud Global, que també en pateix les conseqüències, es veu com una qüestió europea.

— Alguns ho presenten com una qüestió de principis. Dret, integritat territorial, sobirania. És cert que quan Ucraïna va renunciar a les armes nuclears, segons el Memoràndum de Budapest, se li van oferir garanties de seguretat internacionals. Unes garanties que no han evitat que l'hagin envaït dues vegades. Això ningú ho pot negar. Però al Sud tenim memòria. I no creiem que avui ningú pugui tirar pedres contra una casa de vidre, perquè tots vivim en cases de vidre. Per tant, és molt difícil compartir la idea que tota la veritat, la raó i les normes són al costat d'un bàndol. De sobte, aquestes regles són sagrades. Però, ¿on eren aquestes regles durant la Guerra Freda i els vint anys posteriors? La gent al Sud és cínica, però no se'ls pot culpar.

El cinisme és comprensible, però no porta enlloc.

— Crec que és la veritable tragèdia de la guerra d'Ucraïna. I també els grans reptes que afrontem, que són transnacionals.

Emergència climàtica, amenaça nuclear, crisi del deute, pandèmies...

— Justament. ¿I com va reaccionar el món a la pandèmia de covid-19? Va ser terrible. Se suposa que som un sistema o una comunitat internacional, però cada país va actuar pensant només en si mateix.

I alguns més que altres.

— Exacte! Per això dic que és una tragèdia: just quan tenim tots aquests grans problemes, als quals hauríem de respondre units, ens hem convertit en ultranacionalistes. I coses com la guerra d'Ucraïna treuen tot l'espai per abordar-los.

Tots estem molt atents al que diuen les altres potències nuclears sobre l'amenaça de Rússia d'utilitzar armes nuclears a Ucraïna.

— L'Índia ha dit molt clarament que no té sentit, no s'hauria de trencar el tabú de l'ús de les armes nuclears existent des d'Hiroshima i Nagasaki. Els russos les faran servir realment? No ho sé. Depèn de les circumstàncies. Fins ara, crec que l'amenaça els ha semblat útil per frenar una intervenció dels Estats Units o de l'OTAN. La dissuasió és molt subjectiva: actues depenent del que creus que el rival pensa. M'estimo més que no tirem per aquest camí. Prefereixo continuar reforçant el tabú dient a Rússia que utilitzar armes nuclears seria una estupidesa.

I posaria en perill tothom.

— El problema és que el règim de no-proliferació s'està esquinçant. Com he dit, Ucraïna va entregar les seves armes nuclears i ha estat envaïda dues vegades. [El rais libi] Muhammar al-Gaddafi va lliurar el seu arsenal i va ser eliminat. [El president iraquià] Saddam [Hussein] va actuar com si tingués armes, tot i que no en tenia, i també va ser esborrat del mapa. ¿Algú es creu que Kim Jong-un renunciarà ara al seu arsenal nuclear? Avui, més del 70% dels sud-coreans creuen que Corea del Sud hauria de tenir armes nuclears. I aleshores? Tindríem la Xina, Rússia, Corea del Nord i Corea del Sud. Quedaria només el Japó. Pensem-hi un moment: tots són països amb fronteres comunes, amb aigües i illes en disputa. Si Rússia fes servir armes nuclears, entraríem en un nou escenari: molts tindrien la temptació d'entrar-hi. No vull fer de Cassandra i ni dic que això estigui a punt de passar, però cal pensar en les conseqüències. I cal recordar que les armes nuclears no tenen un ús militar. No són una arma militar i no haurien de ser-ho. Són una arma política.

Què es pot fer per trobar una sortida a la situació?

— Si m'ho haguessis preguntat fa un any, hauria dit que potser Ucraïna podria haver acceptat una neutralitat, amb Àustria, Suècia, Finlàndia... Construir una mena de cinturó d'estats neutrals per assegurar-se que ningú se senti amenaçat a la seva frontera. Però aquest vaixell ja va salpar fa molt de temps. Ara el problema és que encara que un bàndol guanyi, l'altre no el deixarà viure en pau. Ara no hi ha condicions per a un acord. Fins que tots dos no estiguin esgotats, el millor que podem esperar és el que va passar a Corea. Van lluitar fins que van arribar a un punt mort. Tots dos estaven esgotats. Van acceptar un armistici, que s'ha mantingut des del 1953, tot i que és molt fràgil. Però encara no som aquí, perquè els dos bàndols pensen que encara poden guanyar i això és el més perillós.

I en termes de governança global?

— El món d'avui és un món de rivalitat entre grans potències: la Xina, els Estats Units i Rússia. El sistema multilateral de l'ONU es basa en els estats, de manera que si els estats s'enfronten el sistema no funciona. Repeteixo com un mantra la idea de formar coalicions ad hoc amb els que tenen interès per avançar en un tema concret i són capaços d'avançar-hi. Comences amb un grup petit de països i el deixes obert per a qui vulgui sumar-s'hi. I per cada problema tens actors diferents: uns per al canvi climàtic, uns altres per a la seguretat marítima, uns altres per a una pandèmia... És una mena de geometria variable. I no veig cap altra fórmula, perquè els problemes són molt greus. L'economia està globalitzada, però la política és local. Hipernacionalisme i rivalitat entre grans potències. Què més podem fer?