"Original Sin": un llibre que retrata el deteriorament de Biden durant la presidència

Nova YorkA la teologia cristiana, el pecat original comença quan Adam i Eva mengen la fruita prohibida de l'arbre del coneixement. Però Original Sin de Jake Tapper i Alex Thompson narra una caiguda en desgràcia diferent. La imatge de portada és un retrat en blanc i negre de Joe Biden amb un parell de mans tapant-li els ulls. La història d'aquest nou llibre tracta del perill de la ignorància voluntària.

"El pecat original dels comicis del 2024 va ser la decisió de Biden de postular-se a la reelecció, seguit dels esforços agressius per ocultar la seva disminució cognitiva", escriuen Tapper i Thompson. La nit del 27 de juny del 2024, els votants demòcrates van assistir sorpresos i horroritzats al primer debat presidencial: Donald Trump va deixar anar un enfilall de disbarats audaços, mentre Biden, pàl·lid i amb la mandíbula fluixa, s'esforçava per dir-hi la seva.

La majoria de les aparicions del president s'havien convertit en assumptes controlats. Durant almenys un any i mig, els col·laboradors de Biden s'havien esforçat per ajudar un president octogenari que estava cada cop més esgotat i confós. Segons Original Sin, no es va informar els donants i polítics alarmats que volien saber l'estat cognitiu de Biden. Altres tenien proves diàries del deteriorament del demòcrata, però no s'ho volien creure.

El deteriorament de Biden

En una nota, els autors expliquen que van entrevistar unes 200 persones, inclosos funcionaris d'alt nivell, “alguns dels quals potser mai no reconeixeran haver parlat amb nosaltres, però que saben la veritat d'aquestes pàgines”, afirmen.

El resultat és un relat condemnatori de com l'entorn de Biden va permetre la seva decisió de postular-se a un segon mandat. Els autors repassen els problemes que van sorgir del pecat original de l'expresident: la marginació de la vicepresidenta Kamala Harris, els atacs a periodistes sobre l'aparent fatiga i l'estat mental de Biden i un públic nord-americà desinformat i desemparat. “Va ser una abominació”, deia una font als autors. "Li va robar unes eleccions al Partit Demòcrata, les va robar al poble estatunidenc".

Aquesta fulminant acusació s'atribueix a “un destacat estrateg demòcrata” que també “va defensar públicament Biden”. Alguns demòcrates, sobretot els que no veien el president tan sovint, confiaven en comentaris del seu entorn per tranquil·litzar-se. D'altres no volien donar munició a la campanya de Trump. Tapper i Thompson rebaten aquests raonaments: “Per als que van intentar justificar el comportament descrit aquí per l'amenaça d'un segon mandat de Trump, haurien d'haver apropat aquests temors a la realitat, no allunyar-los-en”.

Biden va anunciar que seria candidat a la reelecció l'abril del 2023. Havia fet vuitanta anys el novembre i ja era el president més gran de la història. Al llarg de la seva dilatada trajectòria, havia passat per moltes coses: la mort de la seva dona i la seva filla en un accident de cotxe el 1972, dues operacions d'aneurisma el 1988, la mort del seu fill Beau el 2015, els interminables problemes provocats pel seu fill Hunter, drogodependent en rehabilitació investigat pel departament de Justícia.

Però Biden sempre se'n sortia. El fet que desafiés els detractors i superés els pronòstics per guanyar les eleccions del 2020 va ser, per a ell i per al seu estret cercle de familiars i assessors, un senyal que era especial. Mantenien "una fe quasi religiosa en la capacitat de Biden per tornar-se a aixecar", escriuen els autors. "I com amb qualsevol teologia, l'escepticisme estava prohibit".

Les estratègies de l'equip de Biden

Quan Biden va anunciar la seva candidatura presidencial, tenia 76 anys i encara pesava més el seu llegat que la seva vellesa. Però el 2023 això s'havia invertit. El seu deteriorament era difícil de distingir de la seva llarga reputació d'errors, comentaris enrevessats i el costum d'oblidar els noms dels seus col·laboradors. Però la gent que no veia Biden cada dia se sorprenia cada vegada més. Comentaven com se li havia afluixat la veu i com el seu caminar s'havia transformat en un arrossegament de peus.

Les persones pròximes a Biden van desenvolupar algunes tècniques per manejar (o dissimular) el que estava passant: li van restringir els assumptes urgents a les hores compreses entre les deu del matí i les quatre de la tarda, van donar ordres als seus redactors perquè els discursos fossin breus, per no passar massa temps dempeus o van fer que utilitzés les escales curtes de l'Air Force One. Al gravar vídeos, els seus ajudants de vegades filmaven “a càmera lenta per amagar amb quina lentitud caminava, en realitat”.

Segons un llibre de Josh Dawsey, Tyler Pager i Isaac Arnsdorf, els ajudants de Biden van decidir que no se sotmetés a una prova cognitiva a principis del 2024. Tapper i Thompson citen un metge que va treballar com a assessor de la Unitat Mèdica de la Casa Blanca durant els quatre últims governs: “Si no hi ha diagnòstic, no hi ha res a revelar”.

Mai no ha quedat del tot clar fins a quin punt aquesta confusió va ser una maquinació deliberada. Tapper i Thompson identifiquen dos grups principals que van fer pinya al voltant de Biden: la família i un dels ajudants pròximes coneguts com “els Politburons”, que incloïa el seu estrateg Mike Donilon i el seu conseller Steve Ricchetti. La família va fomentar la visió que Biden tenia de si mateix com a figura històrica. En canvi, els seus membres van assenyalar el llegat de Biden al càrrec i la gent competent que l'envoltava. Les migdiades, els xiuxiueigs, l'arrossegament de peus... tot això només tenia a veure amb les parts “performatives” de la feina.

La falta de comunicació va debilitar Biden

Tapper i Thompson discrepen i defensen Robert Hur, l'advocat especial que va investigar la gestió de material classificat per part de Biden i que al seu informe de febrer del 2024 va descriure el president com un “home gran, simpàtic i benintencionat, amb mala memòria”. Biden i el seu equip es van indignar i van intentar “calumniar-lo com un atacant de dreta poc professional”, però els autors defensen la seva cèlebre frase. Subratllen que correspon a un advocat especial explicar detalladament com es presentaria probablement davant d'un jurat l'objecte d'una investigació, i que el que Hur va escriure sobre Biden era cert.

Per descomptat, en unes eleccions com les del 2024, quan les diferències entre els candidats són tan evidents i els riscos tan alts, gairebé tota la informació es veu a través de la lent: "Això ajudarà el meu equip a guanyar?". Però ni tan sols una política competent podria compensar la lamentable incapacitat per comunicar-se amb el poble nord-americà. En una democràcia, això és una tragèdia, especialment si creus, com Biden, que un segon mandat de Trump posaria en perill l'existència d'aquesta democràcia.

A principis d'aquest mes Biden va acudir al programa The View per acceptar certa responsabilitat en la victòria de Trump: “Jo estava al comandament”. A Original Sin, Tapper i Thompson descriuen com es va despertar el matí següent de les eleccions del 2024 pensant que si només hagués seguit a la campanya, hauria guanyat. “Això és el que suggerien les enquestes, deia una vegada i una altra”, escriuen els autors. Només hi havia un problema amb el raonament: “Els seus propis enquestadors ens van dir que no existien aquestes enquestes”.