Mor Henry Kissinger, el polèmic exsecretari d'Estat de Nixon, als cent anys
Arquitecte de la política exterior nord-americana des dels anys 60, la seva figura desperta admiració i repulsa a parts iguals
Henry Kissinger, l'exsecretari d'Estat nord-americà sota els presidents Richard Nixon i Gerald Ford, ha mort aquesta matinada de dijous, als 100 anys, a la seva casa de Connecticut, segons ha informat en un comunicat la seva consultora, Kissinger Associates. Figura clau de la diplomàcia de la segona meitat del segle XX, va ser guanyador d'un molt polèmic Nobel de la pau l'any 1973 –atorgat conjuntament amb Le Duc Tho, del Vietnam del Nord, que el declinaria.
El mateix any 73, Henry Kissinger va aparèixer davant del Comitè del Senat que analitzava el seu nomenament com a secretari d'Estat de Richard Nixon, després d'haver servit com a assessor de Seguretat Nacional. En la sessió davant del Senat, va prometre que com a màxim responsable de la política exterior nord-americana perseguiria "una pau duradora". Però poc després esclatava la polèmica quan es va saber que havia donat suport al bombardeig de Nixon a Cambodja el 1969 i també a Laos. Dos membres del comitè Nobel van dimitir com a protesta. Molts dels seus crítics, de fet, l'han considerat un "criminal de guerra". Cambodja i Laos, el suport a les dictadures del Con Sud de Llatinoamèrica, l'abandonament dels kurds a mans de l'Iraq de Saddam Hussein, i la repressió violenta d'aliats dels Estats Units com el Pakistan, la Indonèsia de Suharto o l'Iran del xa Reza Pahlavi en són la prova.
Mig segle després, la pau duradora no ha arribat enlloc: Ucraïna i l'Orient Mitjà en són l'exemple més dramàtic actualment –especialment dolorós per a Kissinger el conflicte de Palestina, per la seva condició de jueu, i perquè va facilitar l'acostament entre Egipte i Israel– però també, de retruc, per la situació de la nova Argentina de Javier Milei, on la política de Kissinger va tenir tanta influència en tant que, com s'ha esmentat, promotor de les dictadures del Con Sud, seguint les petjades de l'acció al continent d'un dels seus antecessors al càrrec, Robert McNamara, responsable implícit o explícit de cops d'estat a Guatemala, Colóbia, Brasil o Paraguai. Kissinger no només hi va donar suport, a l'Argentina dels milicos (1976), sinó que la seva implicació tres anys abans en el cop d'estat d'Augusto Pinochet, al Xile de 1973, del qual s'acaben de complir 50 anys, també va ser total.
L'any passat, en una conferència de premsa virtual, amb ell a casa seva a Connecticut, i qui signa aquest article a Londres, vaig tenir l'ocasió de plantejar-l'hi la qüestió. Em va respondre seguit, fil per randa, el rumb que va marcar la creença de la seva acció política. "Quan t'asseus allà com a observador, per dir que aquests governs van ser dictadures, has d'entendre que el líder d'un país com els Estats Units, tots els líders, tenen una panòplia de problemes en qualsevol moment i, per tant, cal jutjar què van fer en relació amb un conjunt total d'interessos. Parles de Pinochet… Xile era un país democràtic…" I va continuar dient-me: "Allende va arribar al poder amb el 35% dels vots i va començar a transformar el país en una mena de dictadura cubana. Que no ens agradava que Allende arribés al poder és correcte [però] és un error pensar que els Estats Units inherentment preferien resultats no democràtics".
Emigrat amb 15 anys
De família jueva, Kissinger havia nascut a l'Alemanya de la república de Weimar el 1923. Es va criar a la ciutat de Fürth, prop de Nuremberg, en uns moments en què l'antisemitisme d'Adolf Hitler començava a imposar la seva ideologia genocida, fins a l'extrem que li van prohibir l'accés a l'escola pública, la possibilitat d'assistir als partits de l'equip de futbol local, utilitzar la piscina municipal i altres equipaments públics. Per arreu proliferaven els rètols que proclamaven "Juden Verboten" ("prohibit jueus"). Amb 15 anys, va arribar a Nova York després que la seva família fugís del país. Tretze dels seus parents, però, van acabar com a víctimes de les càmeres de gas. "Els meus parents, són sabó", va arribar a dir en algun moment.
Sens dubte, l'experiència de les primeres dues dècades de la seva vida van marcar la seva visió política i la seva visió de la naturalesa humana. Fins i a l'extrem que es va convèncer de la necessitat primordial d'estabilitat i ordre, encara que fos al preu de no respectar els drets humans. "Si haig d'escollir entre l'ordre o la justícia, deia sovint que escolliria l'ordre", ha escrit el seu biògraf Walter Isaacson. "Havia vist massa clarament les conseqüències del desordre".
Una visió del món que va donar lloc a la realpolitik que Kissinger va seguir durant el seu període com a secretari d'Estat. Alguns dels seus majors èxits d'aquest període va ser l'obertura de relacions amb la Xina de Mao, amb l'històric viatge de Richard Nixon del 1972, la distensió amb la Unió Soviètica, la retirada dels Estats Units del Vietnam i l'esmentat acostament entre Israel i Egipte.
Negociador brillant i incansable i mestre d'allò què va anomenar "ambigüitat constructiva", es va convertir en una superestrella diplomàtica que va tractar directament amb presidents i primers ministres: Leonid Bréjnev (amb qui va caçar senglars), Zhou Enlai, Golda Meir, Anwar Sadat. Va ser una celebritat mundial que va sortir amb estrelles de Hollywood, va guanyar un molt més que polémic Premi Nobel de la Pau el 1973 i va enfuriar el president Nixon acaparant el protagonisme i desafiant les seves ordres. Quan se li va demanar que identifiqués el seu major èxit i el seu major fracàs, va respondre amb el seu enginy habitual: "No entenc gaire el teu segon punt".
L'any passat va publicar el seu darrer llibre. Leadership (Lideratge), un estudi parcial, però molt interessant de la història del segle XX abordat amb els ulls del diplomàtic que va contribuir a dissenyar el món i el seu desordre, i en què no va deixar espai per a les emocions ni en què considera, tampoc, que els drets humans siguin un actiu amb valor d'ús o de canvi. Les pàgines finals tenen un to com de modern El príncep. I, de fet, molt pocs personatges de la política global tan maquiavèl·lics com Kissinger. El tractat sobre el lideratge el va fer a partir de l'evocació de sis líders que va conèixer prou bé: Konrad Adenauer, Charles de Gaulle, Richard Nixon, Anwar Sadat, Lee Kwan Yew i Margaret Thatcher. "L'art del lideratge –deia– és moure la societat d'on és cap a on hauria de ser". I com s'ha dit, sempre abans del costat de l'ordre, encara que fos sacrificant la idea de justícia.
