04/11/2022

L'esquerra que mira cap a Putin

3 min
El president rus Vladimir Putin durant la reunió del Consell de Caps d'Estat de la CEI, Comunitat d'Estats Independents, a Astana, Kazakhstan

Barcelona“Una política d’apaivagament davant l’amenaça és alimentar el cocodril tot esperant ser devorat l’últim”. La frase de Winston Churchill es pot aplicar a les temptacions il·liberals que l’atac de Putin està provocant en espais –de moment reduïts– de l’esquerra que se sent radical i transformadora. Pulsions il·liberals que apareixen sobretot a Twitter, com ara la protesta comunista a Barcelona del diumenge 23 d’octubre: sota la bandera roja de la falç i el martell van escampar consignes pro-russes i contra l’OTAN, amb una escridassada als refugiats ucraïnesos que hi havia a la vora. Interessants també les piulades comunistes defensant amb llenguatge èpic el vincle ètnic de Rússia al Donbass i sobretot a Crimea. Em pregunto si tots aquests activistes saben que Putin fa temps que no n’és, de comunista, i que més aviat el dictador rus sintonitza amb variants del que en la dècada dels 90 es coneixia com a nacionalcomunisme –i també nacionalbolxevisme– i que el pensador Aleksandr Duguin formula com la Quarta Teoria Política sorgida del que ell anomena “feixisme roig”.

I ¿què fa que comunistes i militants d’esquerra identificats amb la revolta dels indignats del 2015 –de la qual va néixer Podem— estiguin donant suport a Putin? Sembla que aquests esquerranistes estarien vivint molt amenaçadorament que la dreta conservadora s’acosti tant a la ultradreta: Madrid, Andalusia, Suècia. A més, temen que una sacsejada de l’OTAN acabi fent-nos a tots captius dels EUA. És així com alguns d’aquests activistes han acabat prenent distàncies amb l’espai socialdemòcrata-liberal –liberalitat que en alguns sectors ha cohabitat fins amb el marxisme– i fan passos cap al pensament il·liberal que ve de Rússia. No volen veure que els ultradretans francesos, per exemple, són els il·liberals més putinistes, com demostra l’aliança de Marine Le Pen i Vladímir Putin. Passa, però, que quan aquestes amistats perilloses i/o males companyies s’instal·len a frec dels interessos geoestratègics, no és gens estrany veure que Le Pen es queda muda per no incomodar els seus votants atlantistes. El mateix que fa la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que sense renegar de la seva simpatia per Putin deixa clar que els interessos d’Itàlia són els dels occidentals.

Torno a la frase de Churchill del començament, que el primer ministre britànic va dedicar als polítics que de tant contemporitzar amb el feixisme es van quedar sense energia per esquivar la urpada de Hitler. L’any 1935 la Internacional Comunista va llançar la consigna dels fronts populars, d’aliança dels partits obrers amb les forces burgeses. Però la burgesia tenia por de Stalin i es va estimar més apaivagar Hitler. Amb una variable que cal no perdre de vista: davant del desinterès de la burgesia occidental, l’URSS van córrer a fer el pacte Molotov-Ribbentrop una setmana abans de l’esclat de la guerra. Greu problema per a la militància de base, d’una banda abduïda per fidelitat al partit, i de l’altra sense poder ni saber explicar per què Stalin havia pactat amb Hitler, empenyent tants comunistes a justificar amb indiferència els crims nazis. I a la indiferència és on volia anar a parar: perquè cal acumular-ne una densa càrrega per suportar i justificar –ara i aquí– tanta mort i destrucció. Justificar-la no pas en nom de cap obediència, sinó de formulacions ideològiques que en tenen prou assenyalant les “maldats occidentals” com a causa de tot.

stats