Regne Unit

Johnson enfonsa un altre pont abans de posar-hi la primera pedra

Un informe encarregat pel govern britànic desaconsella fer una connexió fixa entre Irlanda del Nord i Escòcia

4 min
Torr Head (comtat d'Antrim) és el lloc d'Irlanda del Nord més proper a Escòcia, la costa del qual es pot veure a l'horitzó. Vint quilòmetres separen el cap del Mull of Kyntire.

LondresNo era la primera vegada que Boris Johnson tenia un somni d'aquesta mena. Quan era alcalde de Londres va voler aixecar un pont enjardinat sobre el Tàmesi. I es va gastar uns 20 milions de lliures per a un projecte que va quedar en no res. Els mateixos anys (2008-2016), davant de la congestió de Heathrow i les enormes dificultats per construir la tercera pista de l'aeroport, que encara s'arrosseguen, va apostar per fer-ne un de nou, com a illa artificial, a l'estuari del Tàmesi. Va acabar en fum.

Dies després de guanyar les legislatives del desembre del 2019, amb l'empenta del Partit Democràtic Unionista (DUP), que ho duia en el programa electoral, va coquetejar amb un altre vell projecte, que es remunta a l'època victoriana: un simbòlic pont –o túnel; o combinació de túnels i ponts– per ancorar Irlanda del Nord a Escòcia i garantir la supervivència de la Unió tal com es coneix des que Irlanda va aconseguir la independència, el 1921.

Pocs hi donaven crèdit. Però Johnson va fer volar la idea per fer callar l'unionisme nord-irlandès, temorós que el Brexit, com comença a passar, provoqués la progressiva alienació dels lleials a la Corona en una Irlanda del Nord que cada cop més mira a Dublín abans que no pas a Londres.

El 22 de desembre del 2019, als Comuns, el premier va respondre d'aquesta manera al líder del DUP, Ian Paisley Junior, que li va demanar per la voluntat real d'establir-hi la connexió, que en termes històrics és molt forta entre la Belfast protestant i, per exemple, Glasgow o Liverpool: "És una idea molt interessant. Li aconsello que estigui atent [a futurs esdeveniments] i que miri l’espai que hi ha entre aquestes illes [Irlanda i Gran Bretanya]. El que ha dit no cau en sac foradat".

El nou pont d'Irlanda del Nord a Escòcia

Però el pont, que les previsions més optimistes pressupostaven en uns 19.000 milions de lliures (25.000 milions d'euros), s'ha enfonsat abans de posar-hi la primera pedra. El sac estava ben foradat tot i que el 2017, quan era ministre d'Exteriors de Theresa May, Johnson ja havia posat la pastanaga davant de l'unionisme. Parlar per parlar.

Tant va ser així que per encàrrec d'un diari escocès, l’arquitecte Alan Dunlop va estudiar-ne possibles rutes. En va suggerir dues, més aviat lògiques. La més septentrional tindria una extensió d’uns 20 quilòmetres i uniria Torr Head (Irlanda del Nord) i Mull of Kintyre (Escòcia). La segona, al sud, de 42 quilòmetres, aniria de Larne (Irlanda del Nord) a Portpatrick (Escòcia). La ruta nord, deia Dunlop, seria la menys probable, ja que els dos ports d’unió són molt més remots i el millorament de les infraestructures que caldria per fer accessible el pont seria tan car com construir-lo. A més, un paisatge idíl·lic quedaria malmès per sempre.

La ruta sud, més a prop de Belfast i del cinturó central d’Escòcia, era la millor alternativa, ateses les vies de comunicació que ja hi havia a banda i banda del mar d’Irlanda.

Amb tot, deia Dunlop que fer el pont presentava greus problemes: els forts vents que escombren la zona el podrien mantenir tancat cent dies a l'any. La profunditat del llit marí a la part més fonda és de 160 metres i fer-hi pilars no suposaria cap entrebanc. Però hi ha una rasa, coneguda amb el nom de Beaufort’s Dyke, que arriba fins als 300 metres de profunditat en punts concrets i que, segons el ministeri de Defensa britànic, conté almenys un milió de tones de munició i material radioactiu llançat durant la Segona Guerra Mundial. El pont de Johnson i l'unionisme, que va presidir alguns titulars de premsa dos anys enrere, i que va entretenir una colla de comentaristes, quedava, de facto, arxivat sine die.

Una obra per imitar

Emulant l'Eurotúnel, que té una llargada de 50,5 quilòmetres, l'opció pont va passar a ser túnel, doncs. I fa un any, per continuar embolicant la troca, Downing Street va demanar a Sir Peter Hendy, cap de la Network Rail –companyia que gestiona la infraestructura ferroviària del país–, que analitzés la viabilitat de fer-ho des de Torr Head fins a Mull of Kintyre. Dotze mesos després, el veredicte ha estat categòric: "Tècnicament seria molt difícil de moment. No vol dir que no sigui viable en el futur, però de moment seria molt difícil i car". I en aquest punt, el ministre d'Economia, Rishi Sunak, també hi ha intervingut: despeses, les justes. Perquè el cost del pont s'ha calculat en 335.000 milions de lliures, més de quinze vegades la previsió optimista, i el del túnel en 209.000 milions, deu vegades més.

A finals de novembre, el govern Johnson va anunciar que enterra una de les potes de l'alta velocitat que va prometre per al nord del país. Tirar endavant el túnel nord-irlandès en aquestes circumstàncies seria pràcticament un desgreuge per als votants d'un tradicional territori laborista que el 2019 es van endur els conservadors. Massa risc polític, sens dubte.

Johnson no se n'ha sortit. Com tampoc ho va fer el capità William Macbay, que el 1860 va proposar que fossin milers de presidiaris els que unissin Gran Bretanya amb Irlanda. "No pot ser més difícil que la construcció de les piràmides d'Egipte o la Gran Muralla xinesa", va dir. Però es veu que sí. Si més no, ara per ara.

stats