"Allà fora és com la guerra": les dones de l'Iran no havien estat mai tan indignades

Nova YorkQuan es complien 18 dies de fortes protestes a l'Iran contra el govern islamista opressor, nenes de 13 anys amb motxilla i sabatilles Converse negres es van unir a la revolta. Marxaven pels carrers d'un suburbi de Teheran, brandant en l'aire el vel del seu uniforme escolar. Van esbroncar un funcionari d'educació que hi havia a la porta de l'escola, corejant la paraula persa que significa "falta d'honor": “Bixaraf! Bixaraf!" També van tallar el trànsit a Shiraz, al sud del país, fent cercles en l'aire amb els mocadors. A les protestes la gent estripaven imatges del fundador de la República Islàmica, l'aiatol·là Ruhollah Khomeini, mentre cridaven amb passió "Mort al dictador!"

La fúria i la desesperació en els càntics i l'aterratge confiat de les joves iranianes a la perillosa esfera pública de la protesta és excepcional i extraordinària. Lluiten contra un futur en què el seu cos continuï controlat per la República Islàmica. Sigui quin sigui el destí del moviment de protesta, l'oposició feminista a les autoritats iranianes ja inclou les escolars.

Quan va explotar el 16 de setembre a desenes de ciutats, en protesta per la mort d'una dona kurda iraniana de 22 anys, Mahsa Amini, sota custòdia policial l'esclat d'ira va agafar desprevingut el govern iranià. La policia de la moral, de l'Iran va detenir Amini per portar el hijab de forma "inadequada", tot i que la violació exacta dels codis de vestimenta islàmics encara no està clara. A les imatges de vídeo que hi ha de la detenció d'Amini, no vesteix de forma controvertida segons els estàndards de vestimenta iranians.

El fet que el seu aspecte no destaqués gens és, precisament, la qüestió. Un tret distintiu de la vida iraniana dels darrers anys ha estat l'aplicació selectiva de les lleis del hijab. Els sectors de la societat que han aconseguit prosperar, malgrat el declivi general de l'economia, han viscut durant anys en relativa llibertat pel que fa a aquestes restriccions, protegides per la riquesa, els barris exclusius i les bones connexions amb el règim. Això explica en part la velocitat amb què les protestes per la mort d'Amini s'han accelerat fins a desembocar en un rebuig generalitzat de la República Islàmica, els seus líders i la seva gestió del país.

La bretxa entre les llibertats i les oportunitats de què gaudeix l'elit connectada amb el sistema i les dels iranians normals i corrents no havia sigut mai tan gran, i mai tanta gent havia expressat tanta ira. Aquest rebuig fonamental del sistema és el que fa que aquestes protestes siguin tan diferents de les d'altres moments convulsos del passat recent de l'Iran: l'any 1999, els estudiants es van manifestar contra el tancament d'un diari reformista; el 2009, milions de persones van marxar contra unes eleccions presidencials presumptament manipulades. Avui, molts es desesperen per la falta de qualsevol perspectiva de canvi i senten una pèrdua col·lectiva desoladora.

El teu lloc a la societat iraniana

Teheran és a la falda d'unes altes muntanyes nevades, i s'estén avall a través de barris frondosos envoltats de torres d'apartaments de luxe, i cap als afores amb una extensió cada cop més gran d'edificis d'apartaments de formigó on viuen els pobres. Les llums brillants de centres comercials plens de joieries i pastisseries, gratacels comercials i una enorme torre en construcció dominen l'horitzó. Un gran bulevard flanquejat d'arbres, inspirat en els Camps Elisis de París, travessa la ciutat.

Allà on siguis, la proximitat a les muntanyes determina la qualitat de l'aire que respires, les vistes de la ciutat que tens i l'estament social on pertanys. La "policia de la moral" amb prou feines s'aventura al nord de Teheran, als barris on les famílies de funcionaris del govern viuen en torres d'apartaments amb saunes i garatges on s'aparca amb ascensor. Els fills de l'elit del règim recorren amb els seus Maseratis les avingudes arbrades de la zona. Per a les dones riques del nord de Teheran, el dret a no dur hijab ja és una realitat de facto. Sopen als terrats dels restaurants de sushi amb el cap descobert, amb el bolso Gucci de la nova temporada penjant de la cadira i servides per cambreres també descobertes. L'estiu passat, fins i tot el ventre nu, que fins ara sempre havia sigut una visió escandalosa, es va convertir en habitual.

Com em va dir una manifestant: "¿Us imagineu la policia detenint una noia en un d'aquests llocs? El seu pare probablement treballaria en un ministeri i desplegaria la patrulla sencera a la frontera afganesa". La policia de la moral tampoc no imposa les seves regles a Lavasan, una ciutat petita dels afores de Teheran i ara zona d'oci dels jugadors de futbol, les celebritats i els rics afiliats al règim. Nombrosos comptes d'Instagram dedicats a mostrar als iranians normals i corrents com viuen els seus líders suprems –en castells, amb piscines infinites– han exposat l'abisme entre els governants i els governats.

A la resta de Teheran, als parcs públics i a les estacions de metro, als autobusos i als voltants de les terminals, als punts on els iranians dels barris més pobres entren a la ciutat i s'acosten al nord privilegiat, hi ronden les furgonetes blanques Mitsubishi de la policia de la moral. Potser no patrullen cada dia, però prou sovint per projectar la seva autoritat coercitiva i fer por.

Però què és el hijab "correcte", de totes maneres? Una bufanda sobre el cap amb una túnica llarga és el que avui en dia es considera una forma de vestir "modesta". Però la policia de la moral imposaa aquest poder de l'estat de forma arbitraria, donant a entendre que et poden aturar sempre que vulguin amb l'excusa que alguna cosa de la teva vestimenta no rutlla.

Quan l'estiu passat Ebrahim Raisi, de la línia dura, va assumir la presidència de l'Iran, el hijab estava en recès a la vida pública. Els carrers del centre de Teheran estaven plens de cartells amb dones de boques turgents que anunciaven tractaments per farcir els llavis. Molta gent va pensar que Raisi es comportaria amb tolerància. Però al juliol ja va dir que volia intensificar l'aplicació de les normes del hijab. Des de llavors, les patrulles de la moral van augmentar, sobretot al metro i als autobusos. Moltes dones van ser arrestades per infraccions del codi de vestimenta conservador. Entre elles hi havia una jove escriptora, Sepideh Rashno, que va ser detinguda i després va aparèixer a la televisió estatal expressant el que semblava una disculpa forçada per no haver dut el hijab de forma adequada.

Niloofar, una traductora i artista gràfica d'uns trenta anys, es va unir a la multitud que es concentrava a Sattarkhan, un barri del centre de Teheran. L'havien animat a fer-ho les dones amb mocadors que va veure entre els manifestants, dones que porten el hijab per elecció, però que donen suport a un moviment contra la imposició d'aquesta peça de vestir. "No és poca cosa sortir al carrer", va dir. "Corres el risc de ser detinguda, prendre mal o perdre la vida. Allà fora és com una guerra", deia.

Niloofar considera fonamental la decisió d'aquestes dones d'oposar-se al govern, una característica que fa que aquest moviment, encara que és més petit en nombres absoluts, sigui més transversal que tots els que ha viscut l'Iran des del 1979. Però els manifestants tenen cura d'evitar insultar la religió, conscients que malgrat la transformació constant de la societat cap al secularisme, en el nucli de les seves demandes hi ha precisament la tolerància a la llibertat de culte individual. “L'islam és una cosa; el sistema n'és una altra", va dir Niloofar. "Potser aquest sistema ha fet mal a la religiositat de la gent. I potser la laïcitat és la resposta als nostres problemes. Però ningú creu que sigui encara hora de dir-ho, això".

La nit que Niloofar es va unir a les protestes a Sattarkhan, un grup de manifestants van incendiar caixes i contenidors d'escombraries per crear una barrera entre ells i la policia, que va disparar gasos lacrimògens. Niloofar es va sentir atrapada i va començar a ofegar-se. Va fugir per un carreró, on dos joves activistes la van ajudar a recuperar-se. Després va parlar dels rumors que corrien amb els manifestants que l'havien ajudat: que les forces de seguretat fan servir nois adolescents iraquians per dividir les seves files o que els agents d'intel·ligència recorren les farmàcies a la nit per interrogar les persones que hi van a comprar material de primers auxilis.

"No t'atreveixis a pegar els fills dels altres"

El vespre del 27 de setembre vaig veure com alguns policies de Teheran s'asseien a la vorera i formaven una llarga fila d'agents esgotats i també reticents. Un va dir que feia quatre nits que no dormia i que, quan va tornar a casa, la seva mare l'havia agafat de l'orella: "No t'atreveixis a pegar els fills dels altres". Ell tampoc no volia fer-ho. Els policies tenen germanes, amants i amics que són a l'altra banda d'aquests enfrontaments. Per primera vegada a la història, l'estat iranià s'enfronta amb aquest repte, conscient que les simpaties de molts membres de les seves forces armades estan amb la gent.

La ira contra l'estat també s'ha manifestat d'una altra manera inquietant: a Teheran, en els últims mesos s'han produït casos d'assetjament al carrer de dones amb xador negre, el llarg sudari que és un símbol de lleialtat al sistema. He sentit a parlar de diversos casos de dones amb xador a les quals han xiulat i escopit pel carrer. Abans de la revolució islàmica del 1979, les dones van començar a portar voluntàriament el xador negre als campus universitaris com a senyal de dissidència contra el règim del xa Mohammad Reza Pahlavi. El xador era un símbol de la revolució, irònicament.

Però, més enllà del dret a vestir-se lliurement, la llista d'injustícies cap a les dones és llarga: matrimoni desigual, divorci, custòdia dels fills i lleis relatives a l'herència; important manca de protecció contra la violència domèstica i de gènere; accés desigual als estadis esportius, discriminació laboral i assetjament sexual en el lloc de treball. Una jove de 22 anys em va dir que, simplement, volia poder moure's en públic sense por ni estrès.

On anirà a parar tot plegat? Fa de mal dir. El que és segur és que la policia de la moral es veurà marcada per sempre per la mort de Mahsa Amini, vista com una ofensa a l'honor públic més que com una defensa. Les escolars de 13 anys ja han experimentat el poder de la protesta col·lectiva. "Encara que s'aturi demà, és una victòria –diu Niloofar–. Els ha donat una lliçó que sempre recordaran".

© Copyright The New York Times