19/02/2021

Etiòpia: massacres en la consciència d’Occident

3 min
Una dona cuidant la seva filla ferida en un atac contra civils a Humera, una ciutat de la regió de Tigre, a finals de novembre.

PeriodistaFa unes quantes setmanes, a la ciutat nord-americana de Baltimore -ancorada i reproduïda a The Wire, amb els seus índexs de criminalitat tan disparats com a la famosa sèrie-, em va sorprendre una resident que semblava del tot aliena a la inseguretat als carrers d’aquesta localitat de Maryland. “Violència, aquí? Bé, sí, la normal... Bastant pitjor és al meu país, on tota la meva comunitat està sent aniquilada sense que cap periodista n’informi”, va sentenciar amb una certa desolació. D’origen etíop, la Semira fa vint anys que viu a Baltimore i diu que cap assassinat de les bandes locals podria competir amb els vídeos que arriben des de la regió que la va veure néixer, la de Tigre, al nord d’Etiòpia, on el govern fa tres mesos que intenta doblegar tota una comunitat a còpia de matances silenciades.

Una de les últimes que ha aconseguit sortir del silenci, malgrat el bloqueig comunicatiu que afecta tota la regió, me la va avançar la Semira a finals de gener. Té per escenari la ciutat d’Aksum i, en concret, el seu temple ortodox més sagrat, atès que els fidels creuen que allotja l’antiga Arca de l’Aliança. Aquesta sacralitat no va impedir, segons un dels diaques citat per una investigació d’Associated Press, que l’església de Santa Maria de Sió fos l’escenari a finals de novembre d’una matança de civils espantosa, segons els testimonis, amb centenars de víctimes mortals: en aquella llarga conversa, la Semira parlava de 750 cadàvers, però l’informe de l’agència nord-americana, basat en testimonis oculars, elevava la xifra a 800.

Devorats per les hienes

El diaca va relatar que la matança, a mans de soldats eritreus -compromesos amb l’exèrcit etíop en una aliança que fins a l’acord de pau del 2018 semblava contra natura, atesa l’enemistat entre Etiòpia i Eritrea, que va derivar en una guerra de dues dècades- amb el suport de milícies d’altres països, es va allargar tot un cap de setmana. Durant dies, centenars de cadàvers van quedar escampats al voltant del temple.

L’església sagrada per als ortodoxos de Tigre s’havia convertit en el refugi de molts desplaçats pel conflicte quan, el 28 de novembre, soldats eritreus van entrar a Aksum i les localitats veïnes a la recerca de guerrillers, després d’haver bombardejat la zona. Segons el diaca, els militars van irrompre a l’església per assetjar els fidels i disparar conta els que intentaven fugir. Ell es va poder escapar amb alguns altres, i en la fugida va poder sentir trets incessants a l’interior del temple i també a fora: tothom que intentava escapar-se de la mort o resistir-se als militars era abatut pels trets.

L’orgia de sang es va estendre a tota la ciutat d’Aksum i també a les zones rurals, on segons els testimonis podrien haver mort milers de persones. L’exèrcit eritreu s’hi va quedar patrullant durant dies, a la recerca de noves víctimes a qui assassinar: a la nit, els animals baixaven dels turons atrets per l’olor de carn humana. Els cadàvers van quedar estesos als carrers: els veïns sentien com les restes eren devorades per les hienes. El que en va quedar, només es va poder recuperar quan els militars se’n van anar. Alguns supervivents, ajudats pels religiosos, van recollir les targetes d’identitat i van excavar fosses comunes perquè no hi havia manera de fer enterraments individuals. No es va saber res de la massacre perquè durant els tres mesos que ha durat el conflicte la regió de Tigre ha patit un setge: sense comunicacions, aliments, aigua ni medicines.

Fins i tot la Semira, que va saber que els seus oncles van ser assassinats el primer dia de guerra, estava angoixada a l’espera que es recuperessin les línies telefòniques per saber quants membres de la seva família més havia de vetllar, víctimes de la violència o de la fam. La dona ensenyava al seu telèfon, amb les mans tremolant de pura indignació, vídeos de nens esquelètics amb cartells escrits a mà on demanaven menjar.

Sense intervenció

El càstig col·lectiu infligit per l’executiu d’Addis Abeba -el primer ministre, Abiy Ahmed, va rebre el Nobel de la pau el 2019- i el conflicte militar obert contra Tigre, regió acusada d’haver atacat l’exèrcit, és una prova més de la hipocresia occidental.

Centenars de milers de desplaçats interns, milers de refugiats -principalment al Sudan-, crims de guerra de tota índole -inclosa violència sexual en massa-, càstigs col·lectius i l’impacte que l’ofensiva té en l’estabilitat regional de la Banya d’Àfrica justificarien una intervenció internacional, però l’ONU ho ha resolt amb un comunicat de condemna que exigeix a les autoritats que permetin més accés a l’ajuda humanitària a la regió. Segons el primer ministre blanquejat pel Nobel de la pau, cap civil ha mort en l’ofensiva, que va donar per acabada. Que ho expliquin als supervivents d’Aksum.

stats