Diplomàcia de la catàstrofe: el Marroc accepta ajuda d'Espanya i Qatar, però no de França i Algèria

Creix la polèmica per la negativa de Rabat als equips de rescat internacionals quan s'acaba el temps per rescatar supervivents

4 min
Rescat a Talat N'Yaaqoub, molt aprop de l'epicentre.

BarcelonaArran del devastador terratrèmol de divendres, el més greu en 60 anys, el Marroc està escrivint una nova pàgina del que es coneix com la diplomàcia de les catàstrofes. Rabat ha autoritzat fins ara l'arribada d'equips d'emergència d'Espanya, el Regne Unit, Qatar i els Emirats Àrabs. Altres països més propers, com França o Algèria, també s'hi han ofert, però no han rebut encara la llum verda de les autoritats marroquines per desplegar els seus equips al país. Les primeres 72 hores es consideren crítiques després d'un sisme i més tard els índexs de supervivència cauen en picat.

El règim del Marroc argumenta que si els equips internacionals arriben a la zona afectada sense una avaluació prèvia de les necessitats i sense coordinació, es pot crear un "tap" a la zona, que és de difícil accés. Però el fet és que, quatre dies després de l'accident, a molts pobles encara no ha arribat cap ajuda: l'esperança de trobar algú viu entre la runa s'esvaeix i els supervivents no tenen menjar ni aigua.

"El Marroc sembla obsessionat, amb els discursos que sorgeixen de l’entorn de Palau, a enviar un missatge d'autosuficiència, que no sembli que necessiten ajuda de l'exterior", explica a l'ARA Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la UAB i analista del Cidob. I les excepcions són països amb els quals el règim de Mohamed VI té relacions especialment bones. En el cas d'Espanya, Rabat viu tota una lluna de mel, després del gir del govern de Pedro Sánchez per avalar el seu pla sobre el Sàhara Occidental, que enterra el referèndum d'autodeterminació previst per l'ONU per al poble sahraui.

En el cas dels Emirats Àrabs i de Qatar, es tracta de socis del Marroc i d'un exemple de "solidaritat entre monarquies conservadores", apunta Lurdes Vidal, investigadora especialitzada en món àrab. El Regne Unit, des del Brexit, també té bones relacions amb el règim alauita, amb qui busca acords en matèria energètica ara que no té el paraigua de la Unió Europea. I per al Marroc és interessant tenir una relació fluida amb Londres, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i amb capacitat de decisió sobre el Sàhara Occidental.

Mala maror amb Macron

La polèmica sobretot se centra en França. I és que les relacions entre Rabat i París no passen precisament pel seu millor moment. Encara cou l'escàndol Pegasus, que va destapar el juliol del 2021 l'espionatge amb el software de fabricació israeliana dels telèfons personals del president Emmanuel Macron i alguns dels seus ministres, suposadament pels serveis secrets marroquins. Les mateixes sospites d'espionatge al govern espanyol van ser arxivades i Pedro Sánchez ha escenificat les bones relacions amb les seves vacances marroquines. Però no va ser així en el cas francès, on la desconfiança ha continuat. París tampoc ha seguit les passes de Madrid en l'acceptació de l'estratègia marroquina per als saharauis, i la decisió recent de prohibir la túnica musulmana a les escoles franceses encara ha enterbolit més les relacions. "El govern Macron té interès en mostrar una cara més amable amb la població musulmana i vol aparèixer com a solidari amb un país amb qui bona part de la seva població manté vincles familiars", afegeix Soler. Alhora, per al Marroc el rebuig a l'ajuda de l'antiga metròpoli s'ha convertit en un gest de sobirania i una part de l'opinió pública del país està avalant aquesta resposta anticolonial.

També s'han quedat sense resposta els oferiments d'Algèria, el país veí i alhora arxienemic del Marroc, que per la proximitat i pel fet de compartir el mateix idioma podrien facilitar molt les tasques de rescat. La relació entre Rabat i Alger és pràcticament inexistent i no van faltar les veus que van culpar el Marroc dels devastadors incendis que Algèria ha patit aquest estiu. Alger ha reobert la frontera i l'espai aeri als avions marroquins, que el tenien tancat des del setembre del 2021 per facilitar l'accés d'ajuda humanitària, que la població algeriana pel seu compte havia començat a posar en marxa. "Els dos governs busquen no aparèixer davant de les seves poblacions com els responsables de l'enemistat entre els dos països", diu l'analista del Cidob.

Soler recorda que "fins i tot els països més rics i desenvolupats necessiten ajuda per fer front a una catàstrofe d'aquesta magnitud" i reclama que, tenint en compte que la Mediterrània és una de les regions del planeta més vulnerables a l'emergència climàtica i als terratrèmols, caldrien mecanismes d'àmbit regional que es poguessin activar automàticament en situacions d'emergència. "Mecanismes formals d'ajuda que fossin eines compartides evitarien que davant d'aquestes situacions s'hagin de posar en marxa respostes ad hoc que obren el debat sobre autosuficiència i sobirania", diu. I ho llegeix en termes d'oportunitat: "En l'agenda de la Mediterrània no hi ha molts àmbits de treball conjunt i aquest cau pel seu propi pes". És quan la diplomàcia dels desastres ajuda a alleujar tensions i no a empitjorar-les.

Tampoc no s'ha acceptat l'oferiment d'ajuda d'Israel, amb qui el Marroc protagonitza una impopular represa de relacions, però, en canvi, ONG israelianes amb una destacada trajectòria en l'àmbit dels rescats de terratrèmols ja són presents al terreny sense haver passat per cap filtre oficial ni de les autoritats marroquines ni de les israelianes.

El preu

No queda clar si la gestió de les autoritats marroquines els acabarà passant factura. "Dependrà molt de com ho percebi la població marroquina. Pot tenir un preu: amb el terratrèmol de 1999 a Turquia la reacció inicial del govern d'Erdogan va ser no acceptar ajudes, i això va generar molt de malestar i ho van haver de corregir. Amb el terratrèmol del febrer passat Turquia no va enviar el missatge que no necessitava suport de fora, sinó el contrari, i això en part va desactivar el discurs més victimista d'Erdogan, que sovint se situa com a objecte de conspiracions estrangeres", diu Vidal. La investigadora destaca, d'altra banda, l'"enorme mobilització de la societat civil marroquina, dins i fora del país, que ha estat molt més ràpida i eficient que la institucional".

stats