Orient Mitjà
Internacional 11/10/2021

La desafecció marca les eleccions a l'Iraq

La participació ha sigut del 41%, inferior a la dels últims comicis

3 min
Un colegi electoral, aquest matí a Bagdad

El CaireLes eleccions anticipades d'aquest diumenge a l'Iraq enceten una nova etapa amb l’estesa sensació que tot continuarà igual. El període previ als comicis, marcat per una apatia generalitzada, ja havia exposat que el sistema polític iraquià continua dominat pels mateixos grups autoritaris que durant dues dècades s'han beneficiat d'un repartiment del poder al país que segueix línies sectàries. La participació ha sigut del 41%, segons dades oficials de la comissió electoral del país, una xifra inferior al 44,5% registrat als comicis del 2018.

Les eleccions, les cinquenes des de la invasió dels Estats Units el 2003, havien de tenir lloc inicialment l'any vinent, però es van avançar com a resposta a una onada de protestes sense precedents que va sacsejar bona part de l’Iraq, sobretot el sud i el centre, a partir de l’octubre de 2019 . Els manifestants, en la seva majoria joves i xiïtes, van abanderar una esmena a la totalitat del règim polític del país, al qual atribueixen problemes endèmics com la ingerència estrangera, la corrupció, l’elevat atur, uns serveis públics deficitaris i l'absència d'un estat de dret.

Seguint setmanes de pressió, les protestes van aconseguir forçar un canvi de govern i de sistema electoral, així com la promesa de celebrar eleccions anticipades , abans de sucumbir a la fatiga, la pandèmia i la brutal repressió, inclosos centenars de morts .

Assassinats selectius i crides al boicot

Des d'aleshores, a més, s'ha produït una campanya d’assassinats selectius i intimidacions contra activistes i potencials candidats que ha generat un gran estat d’inseguretat davant les eleccions, per a les quals no es van introduir canvis profunds que garantissin una competició justa. Sumat al sentiment general de desafecció, aquest clima va propiciar crides a boicotejar les votacions per part de molts activistes, dividits entre reformistes i revolucionaris.

En aquest context, la cursa electoral va tornar a tenir com a protagonistes els grups que ja copaven el Parlament abans de les protestes. Entre aquests dominen els de base xiïta, majoria al país, inclòs el moviment de l’influent clergue nacionalista Moqtada al-Sadr, que partia com a favorit, i una coalició lligada a milícies que tenen el suport de l’Iran. La porció de la minoria sunnita se la reparteixen, sovint apel·lant a vincles tribals, el president del Parlament sortint, Mohamed al-Halbousi, i un empresari multimilionari. I la part kurda la controlen el Partit Democràtic del Kurdistan, que ha dominat tradicionalment la regió autònoma kurda, i la Unió Patriòtica del Kurdistan, forta a la zona fronterera amb l’Iran.

Canvis al sistema electoral

Malgrat la resistència exhibida pel sistema polític iraquià, els canvis que van forçar les protestes havien generat en alguns un petit bri d'esperança. Així, els canvis en el sistema electoral, les millores dels preparatius per evitar irregularitats i el desgast d'alguns partits s'espera que facilitin l'accés de cares noves a un Parlament que podria ser lleugerament més representatiu que els anteriors.

En qualsevol cas, no està previst que cap formació obtingui la majoria necessària per apuntalar un govern en solitari, sinó que s’haurà d’acordar un executiu de coalició. Aquest procés, que ja forma part de la litúrgia electoral iraquiana, a causa del sistema electoral de matriu sectària imposat pels Estats Units després del derrocament del règim de Saddam Hussein, sol comportar mesos d’opaques negociacions. I probablement tornaran a produir un primer ministre de consens prou dèbil per no poder anar més enllà de la retòrica a l'hora d'adreçar els problemes endèmics que van provocar les protestes.

En aquest sentit, el govern sortint de Mustafà al-Kadhimi, format arran de les protestes, no va poder tirar endavant la seva agenda ni respondre a les demandes bàsiques del moviment, com ara investigar els assassinats d’activistes i opositors i fer-hi justícia. A totes elles se sumen, a més, la gestió de qüestions com els estralls que van deixar anys de guerra contra l'Estat Islàmic i la pressió per expulsar les tropes dels Estats Units del territori i fer front als atacs de milícies contra missions diplomàtiques.

De fet, algunes enquestes recents al país mostren que, malgrat el retrocés de les protestes al carrer, segueixen despertant les simpaties de la majoria d'iraquians, que consideren aquestes eleccions poc lliures i poc justes, i que continuen pensant que la corrupció és un dels principals problemes del país. Una combinació que, si no troba respostes, podria tornar a desencadenar una onada de mobilitzacions.

stats