Boris Johnson ja té més de la meitat dels suports que necessita, per davant dels altres candidats

LondresI de sobte, menys d'una hora després que Liz Truss anunciés que renunciava, la premsa britànica –el Telegraph i el Times– ha començat a posar damunt de la taula el nom de Boris Johnson. De vacances a la República Dominicana, el Times ha informat que torna d'urgència aquesta nit al Regne Unit perquè està en joc un afer d'"interès nacional", diu el diari del grup Murdoch. Aliats propers a la seva figura, apunten que BoJo està disposat "a sacrificar-se pel país".

D'acord amb una enquesta de YouGov, publicada aquest dimecres passat, la majoria (32%) de les bases conservadores el preferien com a premier si Truss s'enfonsava. I Johnson respon, és clar. I els seus fidels, encara més. Perquè aquest divendres, segons la web de referència dels conservadors Guido Fawkes, ja compta amb el suport de 51 parlamentaris, la meitat més un dels que necessita per presentar-se a la cursa, per davant dels altres dos rivals, Rishi Sunak, 39, i Penny Mordaunt, 17.

Que es parli d'ell en aquests termes és el símptoma més evident dels mals que afecten la política britànica i, en general, la política: qualsevol xerraire –i Johnson ho és, tot i que tampoc no és cap ximple, ans al contrari– pot arribar al poder prometent la lluna. En el seu cas, és moltes més coses que xerraire: perquè també és un mentider i un corrupte.

Que l'home que ha violat la llei des del poder, que l'home que ha mentit no només com a polític, sinó com a periodista des de fa més de trenta anys, pugui tenir una segona oportunitat, o que alguns dins del partit conservador, inclosos una bona part dels militants i l'exministra de Cultura Nadine Dorries o el ministre de tota mena de carteres Jacob Rees-Mogg, creguin que la pot tenir, dona una idea del rumb incert dels conservadors.

I l'entrada triomfal de de Boris Johnson a Downing Street seria el millor epíleg per a La comèdia dels errors –per manllevar el títol al seu admirat Shakespeare– i la tragèdia dels horrors que ha suposat el seu pas per la política, definit sobretot pel Brexit: un experiment que ha fracassat perquè era impossible que reeixís, perquè xoca contra la realitat econòmica i, amb la demagògia de la llibertat i els caps de turc dels emigrants, només buscava construir el Singapur del Tàmesi, un territori amb impostos molt baixos i la mínima regulació econòmica; és a dir, la llei de la selva, just el que també pretenia Liz Truss i el seu primer ministre d'Economia, Kwasi Kwarteng.

El Partit Conservador té una setmana per decidir si vol immolar-se o si vol intentar alliberar-se del verí que el Brexit i una història imperial i postimperial molt mal païda li han inoculat, cosa pràcticament impossible sense que hi hagi una escissió. En la pròxima elecció del o la premier tory –que serà l'últim o l'última per molt de temps després que hi hagi eleccions– els conservadors es juguen el seu futur a molt llarg termini.

Qui són els noms?

Qui són els noms que tenen possibilitats, més enllà de Johnson? Rishi Sunak, l'home que va predir que Truss s'estavellaria contra la realitat dels mercats, és un dels clars candidats, i segon preferit de les bases. Però abans cal que els diputats li donin suport. I el partit està tan trencat en grups irreconciliables, entre la dreta més extrema, radical i brexitera, que representa, per exemple, l'exministra de l'Interior Suella Braverman, cessada o dimitida aquest dimecres, i els conservadors tradicionals i més centristes, que un candidat de consens no sortirà per art de màgia. Només perquè si no en surt cap, les eleccions són inevitables. I serien esborrats del mapa electoral.

Sunak i Johnson, de fet, tenen el mateix problema: causen tant de refús a un sector del partit que ho tenen prou difícil per erigir-se en la figura necessària de consens. Altres noms? Penny Mordaunt, líder de la Cambra dels Comuns; Ben Wallace, ministre de Defensa; Jeremy Hunt, ministre d'Economia, tot i que ja s'ha descartat. Quina és la credibilitat de Mordaunt? Fins fa dos dies, quan ja era obvi el desastre causat per Truss, encara va sortir a defensar-la, en comptes d'haver dimitit. A la pràctica, qualsevol membre del govern actual queda desqualificat només per haver dit que sí al pla que ha provocat el daltabaix econòmic que ara paguen els britànics. Però, amb tot, un altre dels noms que sona és Brandon Lewis, el ministre de Justícia, que podria passar, amb molt d'esforç, per l'home de consens del partit.

Els tories, però, han demostrat des de David Cameron que van de mal en pitjor, i que el nou primer ministre fa bo l'anterior per desastrós que hagi estat. Per tant, no cal descartar la seriosa possibilitat que tornin a veure en Johnson el salvador. I les dades que ja hi ha ho fan possible. Seria la condemna a l'infern del país, i la garantia que continuaríem vivint una comèdia d'horrors i d'errors; la garantia que el Regne Unit esdevindria definitivament una monarquia bananera. El millor per a un corresponsal, sens dubte; el pitjor per als ciutadans, també sens dubte.

Amb Boris Johnson mai no es pot descartar res: ni tan sols el retorn mentre els pretorians inclinen el cap i les masses, hipnotitzades, s'empassen les seves mentides. Ell mateix ja ho va avançar. No debades, en el darrer discurs en la compareixença davant de Downing Street, va insinuar que tornaria, com Cincinnatus (segle V aC), un patrici romà. I després, als Comuns, aplaudit per una vuitantena de diputats –no gaire lluny dels cents que necessita per trencar la cursa– va dir allò de "Hasta la vista, baby!"