CELOBERT

Nens I timbres

NO VULL ESCRIURE l’article tronat del paio satisfet de viure a poble. Jo visc en una ciutat. Però encara vaig ser a temps de seguir, quan era petit, la tradició de passar el mussol. El mussol és una infecció de parpella. Et treies de sobre el mussol passant-lo a un altre, i això es feia anant a una casa i trucant a la porta. Quan sortia la mestressa, cridaves: “Aquí us el deixo, si el voleu!”, arrencaves a córrer i l’ull es curava. El mussol volava a l’ull d’un altre, tal com devia haver volat abans cap al teu. No era una tradició solidària ni edificant, però era molt formativa, ajudava els nens a entendre com funciona el món, valia per tot un curs.

D’això fa mil anys. Vaig recordar-me’n fa uns dies, un festiu d’entre setmana que m’estava a casa llegint. El dia s’havia anat tornant gris, els barcelonins havien marxat, la gent s’estava al sofà de casa com jo, deixant passar la tarda. Pel carrer no passava ni un cotxe. De cop sento tocar el timbre dels veïns. De seguida venen uns crits de nens. Aixeco la mirada i veig passar per la finestra una estampida de quatre o cinc nanos de set, nou, onze anys potser, que corren molt excitats pel mig del carrer. N’hi ha un de magribí amb una samarreta del Barça, criden en castellà i riuen. Es perden pel carrer i torna el silenci, però al cap d’una estona altra vegada sento els crits i les corredisses fins a la cantonada, on corren a amagar-se. Al matí han trucat a casa meva, he sortit i no hi eren. Ara els toca el rebre als veïns.

Claven un cop de peu al barri de la casa de davant i corren. Els gossos borden i la veïna surt a escridassar-los. No fa gaire, aquesta veïna va pintar aquest barri, que ha anat quedant completament abonyegat de tants cops de peu. “ Desdeluego!”, crida la senyora, amb la veu esquerdada. “Ja us podríeu quedar a casa! Sinvergüenses!” Com més cridi, més tornaran a picar-hi. Els mateixos nens han fet caure l’arrebossat d’una paret del carrer, amb els rebots de la pilota.

Corredisses de nens, ocells, primavera, tot això. Els biòlegs calculen la salut d’un ecosistema per la presència dels animals més sensibles: si hi ha llagosta a sota mar o si hi ha cormorans a sobre, bona salut de l’aigua. De la mateixa manera, hi ha urbanistes que mesuren la qualitat urbana per la presència de nens corrent sols pels carrers. Si a sobre aquests nens toquen timbres, suposo, la qualitat deu disparar-se. Ens aixequem del sofà, obrim la porta i quedem amb un pam de nas quan entenem què ha passat, però somriem, perquè el nen poca-solta que ens ha fet aixecar som nosaltres mateixos.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF