Sacrifici

JORDI NIEVA-FENOLL
JORDI NIEVA-FENOLL Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

Això és el que ens demanen els nostres governants amb les mesures sanitàries. Sacrifici de la població per evitar un altre sacrifici: el de la vida de la mateixa població. Se suposa que si temporalment vivim amb una sèrie de mesures que a llarg termini farien la nostra existència gairebé impossible, aconseguirem salvar algunes vides, moltes o poques, tot depèn de quins paràmetres i biaixos, científics i ètics, es fan servir per observar les xifres. No és fàcil.

Se’ns ha fet partir de la base que aviat hi haurà una vacuna, malgrat que cada cop les previsions en aquest sentit són menys optimistes. A més, està havent-hi reinfeccions, no se sap encara amb quin abast. Tot plegat dibuixa un panorama lluny d’una immunitat de grup, és a dir, més negre del que pensàvem si no es descobreix aviat una mena de remei universal que no causi més estralls que beneficis al nostre organisme i acabi amb el virus.

Mentrestant em pregunto si algunes d’aquestes mesures es poden mantenir indefinidament, encara que no baixin les xifres de contagis o fins i tot pugin. Bàsicament estic parlant de teletreballar, mantenir la distància de seguretat, fer les classes online, els grups bombolla a les escoles i llars d’infants, rastrejar contactes i dur la mascareta. Totes són mesures si més no raonables per evitar els contagis. Partint d’aquesta raonabilitat -tot i que en voldria tenir moltes més dades de les que s’estan donant-, faré una telegràfica lectura jurídica de cadascuna.

Teletreballar suposa treballar a casa. Si no es pot garantir un ambient de treball còmode i silenciós a casa ni es regulen els horaris de connexió per evitar hores extres, teletreballar esdevindrà un abús jurídicament inadmissible.

Mantenir la distància de seguretat, no a llarg sinó a mitjà termini, no és realista. Les persones es toquen, no per costum social, sinó perquè biològicament necessiten fer-ho en qualsevol sentit; no cal ni explicar-ho. Un manteniment indefinit de la mesura seria desproporcionat i, per tant, inacceptable per al dret.

Les classes online provoquen una disminució impressionant del rendiment de l’alumnat, com ja s’ha demostrat empíricament. A qualsevol nivell, primari, secundari o superior. Mantenir l’atenció, la concentració i evitar la procrastinació no és gens fàcil. Les classes i avaluacions presencials ajuden a fer-ho, i per això són fonamentals per a l’aprenentatge, tret de casos excepcionals, que existeixen. Mantenir el model online no només produirà pitjors professionals, sinó que acabarà esdevenint una negació del dret a l’educació, més enllà de dificultar que els pares puguin treballar. Per tant, jurídicament també és molt compromès.

Grups bombolla a escoles i llars d’infants... És difícil calcular el mal psicològic que es farà a infants que no es poden tocar, han de viure aïllats, amb mascareta i sent constantment vigilats per professors perquè compleixin les mesures. Ningú coneix a hores d’ara les conseqüències d’aquestes normes. Però si mai s’arriben a saber i s’arriba a la conclusió que la mesura no tenia prou justificació i per tant era desproporcionada, el dany provocat serà indemnitzable, malgrat que sigui difícil de reparar.

Rastreig de contactes. No és innocu disposar de persones que controlen llistes de clients de restaurants, ni que esbrinen amb qui hem estat. O les apps que tenen la mateixa funció. Són dades privades que es presten a ser utilitzades indegudament per governs, policies o estafadors, fins i tot. Ja ha passat a Alemanya. El dret a la intimitat és essencial en democràcia.

Mascareta. Obligar a dur-la quan no hi ha risc de contagi, com s’ha fet només a Espanya, és manifestament desproporcionat. No hauria d’haver succeït mai, igual que el confinament draconià que vam patir. Però fins i tot en espais tancats, on és veritablement útil, ¿és realista pensar que s’imposarà naturalment el seu ús més enllà dels mitjans de transport?

Tenim les pitjors xifres d’Europa amb les mesures més estrictes. Alguna cosa està fallant i, sisplau, no és la població. Prou ha fet, ja. Algunes de les mesures són necessàries, però han de tenir terminis -renovables justificadament- per ser proporcionals. Malgrat que esperin una vacuna, els governants estan obligats a establir límits temporals, i no ho han fet. Cal assumir que inevitablement hi haurà més malalts. Per tant, la capacitat dels nostres serveis sanitaris ha d’augmentar tant com sigui possible. Aquesta és l’obligació dels polítics. I no descarregar en la població la seva responsabilitat demanant indefinidament un sacrifici insostenible.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF