Si no regula, què li queda a l’esquerra?

Els fons d’inversió estan indignats amb el reial decret que modifica la LAU i, entre altres coses, amplia de tres a cinc anys (set per a les persones jurídiques) la durada mínima dels contractes de lloguer. D’un temps ençà els fons no han parat de comprar pisos. Un ingenu diria que amb la voluntat d’enriquir-se, però Claudio Boada, president de Blackstone a Espanya, en fa una lectura gairebé solidària: “Hem invertit en els últims cinc anys 25.000 milions en el sector immobiliari espanyol quan ningú no hi apostava”.

La crisi del 2008 es va saldar rescatant 14 bancs amb 54.353 milions de diner públic, dels quals -segons admet el Banc d’Espanya- 42.017 no es recuperaran. Són diners que haurien pogut anar als CAP i les escoles. Vam salvar les grans entitats -que tornen a tenir beneficis milionaris-, mentre els metges de la pública quedaven desbordats i no hi havia manera d’abaixar ràtios a les aules. Però la sagnia no es va acabar aquí. Malgrat el rescat, els bancs tenien un munt de totxo d’un valor incert. El BCE, patint pels préstecs que els hi ha fet i vol recuperar, els va instar a vendre’l, i en poc temps ha canviat de mans: ha passat dels grans bancs als grans fons d’inversió. I per què el compren els fons? Doncs perquè tenen molts milions per col·locar i la rendibilitat que obtenen llogant pisos a les grans ciutats quan s’hi suma la pressió del turisme i els tipus estan a zero, és molt llaminera.

Per treure suc als milions, els milionaris especulen amb una necessitat ineludible: tenir un sostre. El gran capital es fa més ric abaixant encara més el sou, i la qualitat de vida, a les rendes baixes. Pagar més per l’habitatge equival a guanyar menys i, en molts casos, a no tenir un lloc decent per viure. Ho deia dijous Càritas: a la diòcesi de Barcelona les famílies ja hi dediquen, de mitjana, un 53% del que guanyen i un milió de persones pateixen exclusió residencial. La majoria dels desnonats ja són llogaters.

En aquest context un partit d’esquerres hauria d’impedir que s’especulés amb un dret bàsic: hauria de regular els preus. José Luis Ábalos, però, ho ha deixat clar: “No preveiem intervenir en els preus dels mercats”. ¿Es pot ser d’esquerres i respectar uns “preus dels mercats” que permeten a la minoria de més rics acabar d’empobrir la majoria de més pobres?Si allargant el contracte a set anys, Blackstone ja amenaça de marxar, què passaria si Barcelona tingués poder per fixar uns preus màxims de lloguer? Que els fons d’inversió marxarien? Bont vent i barca nova!

Allargar el contracte de lloguer sense regular preus no va al fons del problema i pot ser fins i tot contraproduent, però les regulacions que intenten Berlín, París o Viena no sempre surten bé. La pressió de la desregulada economia global sobre la regulació política local és tan forta que les mesures realment d’esquerres voregen la inviabilitat. Fer-les viables és el repte de l’esquerra i, mentre no el superi, la dreta -sense contrapesos- s’anirà extremant.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF