Formes de mobilització més contundents

La capacitat de mobilització de l’independentisme català és extraordinària, però és evident que la fórmula de la manifestació festiva anual no ha servit per a canviar l’'statu quo'

Ara que sabem que el govern espanyol no permetrà el referèndum i que la comunitat internacional no actuarà per canviar la seva actitud, és oportú preguntar-se quines fórmules de mobilització ciutadana podrien forçar Mariano Rajoy a negociar o podrien fer més sensibles a la causa independentista els líders europeus i mundials. La capacitat de mobilització de l’independentisme català és extraordinària, però és evident que la fórmula de la manifestació festiva anual no ha servit per a canviar l’ statu quo.

L’any 2013 Oriol Junqueras va suggerir que si el moviment independentista era capaç de treure dos milions de persones al carrer també podia “parar l’economia catalana durant una setmana”. Als seus futurs socis de coalició la idea no els va agradar, i per boca de l’aleshores conseller Felip Puig van dir que l’economia catalana no es pot parar “ni dues hores”. Dies després Junqueras va desmentir que s’hagués referit a una vaga general, sense aclarir si s’havia referit a un locaut o a alguna altra modalitat desconeguda de parar economies durant una setmana.

Després d’aquella ocurrència, cap líder d’ERC, CiU o ara JxSí ha tornat a suggerir aquest escenari. Tampoc no sembla que al PDECat la fórmula de la vaga general sigui una prioritat estratègica. Descartat aquest instrument, quins altres es plantegen?

És difícil imaginar que el govern espanyol assumeixi el control directe de les escoles catalanes i és difícil imaginar que l’ANC o els partits independentistes erigeixin un sistema escolar paral·lel

Tot i que Kosovo no és cap model a seguir (dit curt: no hi ha cap possibilitat que l’OTAN bombardegi la capital d’un estat membre per impedir la neteja ètnica de Catalunya), en els primers passos de l’experiència kosovar hi ha un component que podria ser instructiu. Es tracta de la resistència civil encarnada en el personatge avui oblidat d’Ibrahim Rugova i la seva Lliga Democràtica de Kosovo. Al seu llibre Civil resistance in Kosovo, Howard Clark fa una reflexió que convé remarcar. Atès que la independència de Kosovo no era esperable que caigués com una fruita madura -una lliçó que l’independentisme català està aprenent a marxes forçades-, els albanesos de Kosovo van posar l’esperança en la intervenció internacional. “Si bé la resistència civil no va causar aquesta intervenció -diu Clark-, sí que va assegurar que la intervenció, quan va arribar, fos a favor seu”. Més enllà d’això, la manifestació concreta de la resistència civil kosovar és difícil d’imaginar en el cas català: per exemple, és difícil imaginar que el govern espanyol assumeixi el control directe de les escoles catalanes i és difícil imaginar que l’ANC o els partits independentistes erigeixin un sistema escolar paral·lel al qual les famílies enviïn massivament les seves criatures.

Una modalitat de resistència civil podria ser la insubmissió fiscal. Però a la insubmissió fiscal li passa una mica el mateix que a la vaga general: no passa de ser un recurs retòric. Aquesta vegada no va ser Junqueras sinó l’ANC, que l’any 2013 va llançar una campanya per la insubmissió fiscal. Segons va explicar Montserrat Mata, es tractava d’explicar com exercir la sobirania fiscal i animar la gent a sumar-s’hi. “Això només tindrà sentit -deia Mata- si som molts. És una gran acció, l’única una mica arriscada que hem assumit fins ara, i com a població som capaços de tirar-la endavant”. Avui, quatre campanyes de l’IRPF després, no és clar que com a població siguem capaços de tirar aquesta acció endavant. (Les empreses catalanes tampoc no semblen inclinades a repetir el tancament de caixes de 1899.) I la veritat és que la utilització d’aquest instrument no ha precipitat cap secessió contemporània ni és a l’agenda d’altres moviments independentistes: Nicola Sturgeon encara no ha fet cap crida perquè els escocesos deixin de pagar impostos a la Hisenda britànica.

En una entrevista recent, la diputada de la CUP Anna Gabriel tornava a la vaga: “Si el nivell de repressió de l’Estat arriba a segons quins extrems, si hi ha un augment quantitatiu o contra determinades institucions, potser sí que no n’hi haurà prou, amb un acompanyament a les persones encausades. Potser paralitzar el país amb una vaga seria oportú”. Poc després, l’exdiputat David Fernàndez reblava el clau i advocava per “una barreja de vaga general, vaga social ciutadana i locaut de molt bona part del teixit productiu”. Si inhabiliten Mas o Forcadell, ens podem preguntar què passarà primer: ¿Luca de Meo tancarà la planta de Seat a Martorell una setmana?, ¿o els 12.000 treballadors de la casa marxaran sobre Barcelona per defensar els seus líders, com van fer l’any 1988 els miners de Trepça quan Milosevic va fer destituir Azem Vllasi i Kaqusha Jashari?

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF