Per què no ens agrada Xavi

Aquell mite fundacional del barcelonisme modern, aquella pedra de toc que va significar el vol de Bakero al segon pal del Fritz-Walter-Stadion, no s’hauria vist avui amb bons ulls. Nah. Els alemanys ens van passar la mà per la cara, el gol va venir en una jugada més pròpia del Madrid, a pilota parada, un xurro absolut al minut 87, i no vam merèixer altra cosa que una clara derrota. 

I què me’n diuen de la màgica nit de maig en què Essien va fallar tràgicament un refús fàcil al minut 93, i va lliurar la pilota a Messi, que gairebé caient la va enviar a la frontal perquè Andrés Iniesta fes el gol de la seva vida –el de la seva amb nosaltres– amb una històrica rematada a l’escaire de Cech. Res, impossible gaudir-ne avui. Avui sabem que va ser una porqueria de partit: el Chelsea ens va arrasar, Ovrebo no sé què, no n’hi va haver per a tant la nit que va acabar amb Iniesta cridant camí del córner. 

El barcelonisme, en la seva acomplexada petitor i el mal gust propi d’una ignorància sideral, va celebrar aleshores els gols com el que eren, com el preàmbul de dues Champions. Avui, que som savis, aquelles eufòries serien impossibles, aquelles alegries no s’haurien donat. 

Ho podem dir sense risc d’equivocar-nos després de veure els atacs d’ira del barcelonisme pel viacrucis d’aquest dissabte a Anoeta. Per a molts és impensable, inconcebible, que la millor Reial Societat del segle pugui ser molt superior al Barça. Un veritable insult. I no s’hi valen excuses. Les excuses: al Barça van jugar ahir 15 jugadors entre titulars i suplents. Dels 15, sis estan en el seu primer any de culers. Afegim-hi que tres homes tornaven de lesió. I cinc jugadors tenien menys de 21 anys. ¿De veritat se’ls ha d’exigir que arrasin una Reial imponent, que juga a casa i va llançada?

Doncs això sembla. Deu ser, potser, el revers negatiu de la recerca de l’excel·lència i de tenir el millor paladar del planeta futbol. O potser és la conseqüència que a la banqueta no hi hagi un tità del carisma com Cruyff (feliç a Kaiserslautern) o Guardiola (eufòric a Stamford Bridge), sinó el pobre Xavi Hernández, condemnat des del primer dia pel seu pentinat, la seva indumentària, el seu somriure tímid.

No voldria carregar des d’aquí contra els guardians del perfeccionisme i l’essència del joc. Però sí que constatem que altres tècnics ho han tingut molt més fàcil en les nits dures, i recordem que Cruyff no va guanyar la Lliga fins al tercer any. I m’atreviria a donar un consell: critiquem-ho tot, critiquem sempre, però que la crítica s’aturi a un mil·límetre de la línia vermella.

I què hi ha a la línia vermella? Doncs la capacitat de gaudir de l’esport meravellós en què pots ser pitjor 88 minuts per ressuscitar de cop sobre la campana i guanyar amb un golàs èpic d’Araujo a pocs instants del final. Gaudir sempre, honorar Kaiserslautern, acceptar que hi ha nits que seràs pitjor, per celebrar-ho embogidament quan toca.