Esports

L'absurditat de morir dalt d’un quadrilàter

La mexicana de 18 anys Jeanette Zacarías s’afegeix a una llarga llista de boxejadors morts

3 min
Jeanette Zacarias abans d'un combat

Durant dècades, pujar dalt d’un quadrilàter per practicar boxa era una de les maneres més fàcils de guanyar diners i sortir de la pobresa. Als Estats Units, els campions solien sortir dels barris pobres, ja fossin afroamericans o fills d’immigrants que acabaven d’arribar. Primer van ser jueus, després irlandesos i italians. Finalment, llatinoamericans o filipins. Jeanette Zacarías Zapata, sense ser-ne gaire conscient, seguia aquest camí. Filla d’una família pobra de l’estat mexicà d’Aguascalientes, amb 15 anys ja va protagonitzar el seu primer combat en categoria wèlter. El seu pare, gran aficionat a la boxa i admirador d’Óscar de la Hoya, primer no volia que la seva filla es dediqués a aquest esport. Després li va donar suport. I ara la plora, perquè Zacarías ha mort als 18 anys després de cinc dies lluitant per la seva vida en un hospital. Els seus pares, sense papers en regla per viatjar, no havien pogut acompanyar-la en el primer combat que feia a l’estranger, al Canadà. Zacarías s’havia desplomat després de perdre el seu combat contra la canadenca Marie-Pier Houle al IGA Stadium de Mont-real, aquest dissabte. Va ser un combat en què Houle va dominar sempre. L’àrbitre va aturar-lo ja al quart round donant per guanyadora la boxejadora del Quebec, però quan aquesta alçava el puny satisfeta, en una cantonada del ring Zacarías perdia el coneixement. 

La promotora encarregada del combat, Groupe Yvon Michel (GYM), ha rebut crítiques perquè Zacarías venia de perdre els seus dos últims combats, un dels quals al maig, per KO. “Per respectar protocols de seguretat, algú que ha perdut un combat no rebent cops no hauria d’exposar-se a un altre combat els mesos posteriors, en què la lògica diu que no tens opcions”, deia el mexicà Mauricio Sulaiman Saldivar, president de la confederació de boxa de l’Amèrica del Nord. “Estudiarem si s’han produït negligències. Pot haver afectat la poca experiència professional de la rival, que hauria seguit colpejant quan ja estava decidit qui guanyaria”, afegia. Els organitzadors del combat havien estat buscant una rival per a Houle, una fisioterapeuta de 31 anys que els últims anys intenta fer el salt al circuit professional, després de 25 combats amateurs. La pandèmia, però, no li permetia trobar una rival nord-americana i, al final, es va optar per la mexicana. L’empresa va defensar-se recordant que totes dues havien derrotat el 2019 una mexicana, Verónica Díaz Marín, motiu pel qual creien que seria un combat anivellat. No va ser així.

El debat sobre el casc

Cada cop que un boxejador mor, el debat sobre si té sentit jugar-se la vida dalt d’un ring torna. “L’experiència ens diu que darrere d’una mort sol haver-hi una negligència. Un esportista que no es cuida, que no s’ha hidratat, que ha amagat informació. Cada cop hi ha menys morts. De fet, l’estadística de morts a la boxa és inferior a la de l’alpinisme, les curses de cotxes o algunes disciplines de ciclisme”, es defensa Sulaiman Saldivar. Des de les primeres normes escrites de la boxa, les del 1743 de Jack Broughton, aquest esport ha anat protegint més els seus practicants, en molts casos utilitzant cascs protectors, com als Jocs Olímpics. Als combats professionals no és així. I, de fet, segons un estudi de la Universitat de Granada del 2018: “Hi ha un risc més perillós que la mort, que són poques estadísticament. El gran risc de la boxa és l’alta quantitat de problemes que tenen els boxejadors quan es retiren. Pèrdua de memòria, demència, problemes de mobilitat...”, diu Juan Carlos Robles, director de l’estudi. 

Zacarías, que confiava fer-se camí dalt d’un quadrilàter, afegeix el seu nom a una llarga llista de boxejadors morts. I el debat segueix obert.

stats