Gündogan contra el victimisme patològic
BarcelonaLes declaracions de Gündogan al final del clàssic obren un debat interessant perquè la crítica no ve de fora, ni és madridisme sociològic, ni hi ha enemic exterior ni conspiració. El capità del Manchester City del triplet, que tothom qui el coneix destaca el seu compromís i honestedat professional, està preocupat: "Vinc del vestidor i després de perdre un partit tan important m'hauria agradat veure més frustració, enuig i decepció. I això forma part del problema".
Al Barça hi falla l'autocrítica des de fa temps. Després de la majoria de les derrotes, la lectura de Xavi és que ha faltat punteria, que han tingut mala sort i contratemps variats, però que l'equip creix, sempre creix. Va ser el mateix tècnic qui es va imposar a principi de temporada jugar millor i, malgrat això, des dels partits davant el Betis i l'Anvers, aigua. Té excusa, és cert, perquè les baixes són importants i no precisament poques: De Jong, Pedri, Raphinha, Lewandowski i Kounde, cinc titulars indiscutibles als quals cal afegir Sergi Roberto. Però ha estat Gündogan qui ha sortit del vestidor després de perdre contra el Madrid i ha afirmat que hi ha alguna cosa a dins que no li ha agradat; que no es poden conformar, que els ha de doldre més la derrota, que l'exigència ha de ser més gran. I ho ha dit després que durant 60 minuts el Barça fos superior al rival, amb Gavi assecant Bellingham i Araujo esborrant Vinícius. Un Gavi a qui les càmeres van caçar plorant mentre s'acomiadava de l'afició: el que va dir l'alemany, evidentment, no anava per ell.
En el terreny institucional, la setmana prèvia del clàssic també va ser un exemple perfecte de contemporització. Començant pel tuit de Mikel Camps -que no ha dimitit- i acabant pel sopar d'uns presidents que van pagar una milionada a Negreira amagant-ho als socis durant vint anys. I aquí sí que no hi ha ni un sol Gündogan que els assenyali i estan encantats d'haver-se conegut mentre apunten a Madrid per justificar el que és injustificable. El pitjor de tot és que el victimisme patològic culer ha comprat el relat del madridisme sociològic de Laporta. Per créixer, en tot, cal deixar de mirar a fora i exigir respostes, i responsabilitats, des de dins.
