BarcelonaEl gran enemic d’Egan Bernal és la seva esquena. Com si li costés carregar amb tota la pressió de ser la gran esperança de Colòmbia, una terra on el ciclisme es viu d’una forma diferent. Cada cop que les cames li responen, l’esquena li envia senyals per recordar al ciclista d’Ineos que tot costa, en aquesta vida. Especialment si has nascut en una família modesta en què el ciclisme era la gran passió d’un pare que ja el portava a les carreteres amb cinc anys, amb l'esperança que fos millor que ell. Les carreteres de Zipaquirá, la ciutat colonial on va estudiar de jove Gabriel García Márquez, que es deixaria inspirar pel folklore i les històries de la regió de Cundinamarca, bressol de tants ciclistes colombians. Ara bé, cap ha volat tan alt com el còndor de Zipaquirá, que amb 24 anys ja ha guanyat el Tour i ara és a un pas de fer-ho al Giro d'Itàlia.
Que el camí seria dur ho sabien els seus pares ja el dia que va néixer, perquè l’Hospital de Zipaquirá estava en vaga i van enviar la mare a Bogotà a correcuita, en un part en què gairebé perd la vida. Però Bernal ha après a patir. I en una terra de llegendes ha escrit el seu destí pedalejant. Primer en curses de muntanya i després en els primers equips de ciclista en ruta, quan va rebre una beca. Segurament, els pares no podien esperar que el seu fill pujaria als podis més alts d’Europa vestit de groc o de rosa. Amb 24 anys, Bernal esdevindrà el segon colombià a guanyar la cursa italiana després de Nairo Quintana el 2014. I ho farà dos anys després de tocar el cel quan es va convertir en el primer colombià a guanyar el Tour de França, el 2019. Cap colombià havia arribat mai tan lluny. I el jove de 24 anys de Zipaquirá té corda per estona, si l’esquena el respecta.
El seu Giro d’aquest any li ha servit per allunyar les pors del 2020, quan entre l’esquena i la pressió va defallir, incapaç de respondre als atacs eslovens que va rebre de Roglic i Pogacar al Tour, quan va abandonar. "He tornat, torno a estar bé després de patir molt el 2020", ha admès aquests dies Bernal, que ha fet un Giro gairebé rodó, en què ha atacat en tots els escenaris. L’sterrato sense pavimentar de les carreteres toscanes, les rampes dels Alps o etapes que semblaven ideals per dosificar-se. Només una reacció de l'anglès Simon Yates va generar alguns dubtes aquesta última setmana de cursa. Però en la penúltima etapa, la reina d'un recorregut ja prou exigent de tres setmanes, Bernal ha posat les coses al seu lloc. De fet, qui ha animat el dia ha sigut el sicilià Damiano Caruso, amb un bonic atac acompanyat del seu company d'equip Pello Bilbao i Romain Bardet.
Un atac per recordar de Damiano Caruso
Si l’esquena fa la guitza a Bernal, la seva sort és no estar sol. Formar part d’Ineos, l’equip britànic ple d’estrelles, té aquestes coses. I per encarar la penúltima etapa, en què calia pujar gegants com el San Bernardino, l'Spluga, o Alpe Motta, Bernal ha pogut planificar l’estratègia aprofitant les cames de Jonathan Castroviejo quan la carretera convidava a anar ràpid o el seu compatriota Daniel Martínez a les rampes. Abans de l'última etapa, la contrarellotge individual amb la qual es farà entrada a Milà aquest diumenge, aquesta etapa era l'última oportunitat per allunyar Bernal de la glòria. Però Simon Yates no ha pogut seguir el ritme de Bernal en els últims dos quilòmetres. Qui ha plantat cara amb un llarg atac ha sigut el sicilià Damiano Caruso, el gregari amb nom artístic que fins ara, amb 33 anys, tenia com a millor resultat una desena posició al Tour. Caruso, nascut a la preciosa vila barroca de Ragusa i fill d’una policia que va ser escorta del jutge Falcone en la lluita contra la màfia, ha decidit aprofitar el pas pel San Bernardino a Suïssa per somiar en intentar retallar els més de dos minuts que li treia Bernal, fent xalar l’afició local. Però Bernal i l’Ineos no han donat espais per a les sorpreses a la general.
Al final, Caruso ha pogut obtenir l’etapa amb un atac final emotiu, i ha tret de pas prou temps a Yates per consolidar la segona posició a la general. Bernal ha entrat segon, guardant energia per la contrarellotge final, quan defensarà 1:59 de temps sobre Caruso, que tampoc és un especialista contra el rellotge. Yates queda a 3:23 de Bernal, en una tercera posició que serà seva. De fet, queda ben poc per decidir a l'última etapa. La glòria del dia va ser per a Caruso, però qui vestirà de rosa a Milà serà Bernal, que en cas de guanyar la Volta a Espanya, ja tindrà les tres curses grans. I haurà arribat més lluny que els noms que van inspirar-lo tant a ell, com el seu pare. Els Lucho Herrera, Nairo Quintana, Esteban Chaves o Fabio Parra. Els escarabajos, com amb un toc d’humor s’han autodefinit molts cops per ser corredors baixets, d’ulls negres i faccions indígenes, que destaquen per ser grans escaladors. Bernal ha tornat. I ho ha fet a la terra de Coppi i Bartali, els ciclistes italians que als anys 50 acceptaven fer curses a Colòmbia, on milers de persones s’aplegaven per veure’ls en persona. Colòmbia ha tancat el cercle. Ara és un colombià qui guanya a Europa, quan abans els europeus semblaven gegants, al costat dels escarabats.
