Port Major d’Alcúdia, el poder de la mar a gregal de Mallorca

AlcúdiaAlcúdia, Pol·lèntia ‘la poderosa’ pels romans, Al-Kudi o la ciutat del pujol pels musulmans, la ‘Ciutat Fidelíssima’ que resistí la Germania en defensa de l’emperador Carles. Però, sobretot, una vila equidistant a les dues sortides naturals cap a la mar: el port Major (badia d’Alcúdia) i el port Menor (badia de Pollença). Precisament aquest darrer fou el que usà Carles V quan visità la vila el 4 de juny de 1535 per agrair el seu suport durant la revolta de la Germania (1521-1523). Probablement, al portet dels Tamarells, dit ara la punta de l’Emperador. No obstant això, Alcúdia acabà per mirar cap a llevant, cap a l’actual port, perquè oferia millor recer i calat. Des d’època romana, sabem que hi ha un port a la part de la badia d’Alcúdia. A l’edat mitjana s’habilità un nou camí que des de la Porta del Moll connecta la ciutat amb el seu port. Tot i els diferents embats patits al llarg dels segles, el naufragi del Mimi P. a la badia d’Alcúdia el 19 de novembre de 1883 va marcar una fita en la història del port i posà a prova la valentia i caràcter dels mariners alcudiencs. Un fet que motivà l’establiment d’una delegació de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags, la primera de les Illes Balears, tal com ressenyen Antoni Domingo i Glòria Druguet en un important treball de recerca històrica.

El següent recorregut és una iniciativa del diari ARA Balears amb el suport de l’Autoritat Portuària de les Balears i el guiatge de Fita a Fita –senderisme cultural i familiar– per acostar als subscriptors i lectors del diari el patrimoni secret dels nostres ports (Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i la Savina). No en detallam horaris, només la longitud del recorregut, desnivell i altura màxima. Es tracta, al cap i a la fi, d’una passejada –que podem fer tots sols o acompanyats– per carrers, places i passeigs marítims farcits d’històries, llegendes i un immens patrimoni arquitectònic i cultural que requereix temps i calma per transitar-lo sense presses i amb els cinc sentits. Podeu arribar al port d’Alcúdia en bus, hi fan parada les línies 302, 315, 322, 324, 325 i A32 (tib.org).

La ruta

[00 min] Iniciam la caminada al moll Vell, un braç de mar a recer del més modern port esportiu. Ens situam al passeig Marítim, allà on s’ajunten els carrers de Teodor Canet i de Gabriel Roca, als peus del monument als Pescadors, una escultura de Manuel Vera de 1995 que trobam a la dreta dels edificis de Capitania Marítima i de la Confraria de Pescadors. Es tracta d’una obra amb la qual es vol retre homenatge “als fills d’aquesta terra / que la mar, tan envellida, / demana tanta de guerra, / d’algun fins i tot la vida”. Des d’aquest punt, podem anar a guaitar a l’extrem de la passarel·la que des del passeig s’enfila per damunt del moll de pescadors i gaudir d’una bella panoràmica.

Abandonam aquesta miranda i retrocedim fins al passeig Marítim. De cara tenim una sèrie d’edificis moderns, ubicats entre els carrers de la Mare de Déu del Carme i de Sant Pere, construïts sobre dues illetes de cases que, en el passat més llunyà, constituïren el primer nucli de població del port Major d’Alcúdia. No debades, se situen al final d’un llarg camí, d’origen medieval, que connecta Alcúdia amb el seu port. Fins fa uns anys, encara s’hi podia veure l’antic edifici de la Confraria de Pescadors (el Pòsit), de finals del segle XVIII.

Posam proa cap a llevant i pel passeig Marítim ens dirigim cap a les modernes instal·lacions portuàries de l’estació Marítima. Ens aturam a la plaça de la Quarantena, des d’on podem copsar amb la mirada l’acabat actual d’aquesta part del port d’Alcúdia, que correspon a la primera dècada del segle XXI. No obstant això, durant el primer terç del segle XX s’hi realitzaren canvis importants, tot i que els més significatius no arribarien fins als darrers anys de la dècada dels 50, amb l’obertura de la central tèrmica d’Alcúdia i la construcció d’un moll per a la descàrrega de carbó.

Deixam a la dreta el carrer del Moll Comercial, travessam la plaça de la Quarantena i prosseguim la nostra caminada per la continuació del carrer de Gabriel Roca. Es tracta d’un vial sense sortida que passa entre una àmplia zona verda, pròxima a la mar, i un enfilall de cases relativament recents. De cop, sorgeix un tancat de pedra amb uns portals adovellats de marès, cegats amb totxos d’obra, que ens piquen la curiositat. No hi ha dubte, per les descripcions històriques de l’entorn, que es tracta del llatzeret del port d’Alcúdia.

Els llatzerets eren instal·lacions destinades al control i revisió de les persones i mercaderies provinents de zones afectades per epidèmies o malalties endèmiques. El primer llatzeret fou aixecat a Venècia el 1423. En el cas d’Alcúdia, sabem que n’hi va haver dos: el primer fou construït el 1659 a conseqüència de la pesta de 1652; el segon arribà l’any 1785, per substituir l’anterior i resoldre una important crisi sanitària, la pesta de Marsella de 1720 que, juntament amb altres circumstàncies conjunturals de l’època, obligà a tancar el port d’Alcúdia durant 35 anys. “Alcúdia, la més infeliç i miserable de tota l’illa, atès que només hi ha cases desertes i abandonades dels seus amos...” (Viatge a les Viles de Mallorca. Jeroni de Berard, 1789). La situació es va resoldre amb un llarg i complex procés de repoblació a finals del segle XVIII.

La torre Major d’Alcúdia

Els terrenys que envoltaven el llatzeret foren venuts el 1944 i al seu lloc es va construir la central tèrmica d’Alcúdia, inaugurada el 1960. Del carrer de Gabriel Roca sortim al camí d’Alcanada, entre l’antiga instal·lació de Gesa, substituïda el 1980 per la central del Murterar, i la urbanització dissenyada per l’arquitecte Josep Ferragut i Pou, una colònia industrial de 30 habitatges. Uns metres més amunt, giram a la dreta pel carrer del Cranc, tot seguint la tanca que ens separa de l’antiga central. Aviat descobrim la torre Major d’Alcúdia, bastida a començament del segle XVII per a la vigilància i defensa del port. Un senderó baixa de la torre cap a la mar i ens situa davant una altra fita important, una torre d’enfilació. Formava part d’un sistema de senyals per a maniobres navals durant el període comprès entre 1941 i 1970 en què la badia d’Alcúdia va ser un PUAS (Polígon d’Utilització d’Armes Submarines), vinculat a la base naval de Sóller.

D’aquí baixam a un camí de terra que, per la dreta, connecta amb l’antiga central tèrmica, i per l’esquerra, ens conduirà fins a cala en Poncet, origen de la urbanització d’Alcanada. Al voltant de la cala, encara són visibles les primeres cases que hi projectà l’any 1933 l’arquitecte i paisatgista maonès Nicolau Rubió i Tudurí, nebot de l’arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver. Una iniciativa que paralitzà la Guerra Civil i eclipsà el boom turístic.

@Fita_a_Fita