Com era Enric Mas, segons el seu amic: “Quan anam a sopar a un restaurant du la seva pròpia pasta ”

PalmaFa anys que viu a Andorra, una ubicació habitual entre ciclistes professionals per poder fer concentracions en altura. Igualment, manté els amics de tota la vida, amb els que va començar a pedalar. Des de la colla d’amics asseguren que en les distàncies curtes és pràcticament igual que quan era un infant: “Proper, divertit i molt natural”. Ara bé, sempre ha estat “molt reservat amb la seva intimitat”: “Les entrevistes i les càmeres no li agraden gens i, si pot evitar-les, ho fa”, ens conta Joan Danús, un dels amics d’infància del ciclista professional Enric Mas (Artà, 1995).

A només dotze anys varen començar a anar junts amb bicicleta a l’Escoleta de Ciclisme d’Artà, dirigida per Miquel Alzamora, “tot un referent del ciclisme al poble i campió del món de pista”. La meitat de la primera dècada dels 2000, diu, “també era l’època daurada de Joan Llaneras, que inspirava tota una generació de joves ciclistes mallorquins”. Podríem dir que allò fou l’inici d’un somni.

Així i tot, abans de dedicar-se completament a la bicicleta també havia practicat altres esports, com el bàsquet. I, “com qualsevol adolescent, també va viure modes pròpies de l’època: l’skate, els calçons baixos... Era un al·lot ben normal, com tots”, opina Danús. El ciclista, però, ha destacat en la colla pel seu sentit de l’humor i la seva actitud “trapella”: “És el que sempre té la broma a punt, el graciós del grup”. Els estius, el grupet d’amics era per Canyamel. “I molts capvespres els passàvem damunt la bicicleta amunt i avall. Anàvem a cercar crancs, a caçar mopis… i acabàvem menjant una hamburguesa al xibiu de Canyamel”, conta.

Quan encara era adolescent, Enric Mas va decidir apostar plenament pel ciclisme. Va fer el bot a la Península quan era cadet, tenia 15 anys, a l’AEL de València; de juvenil va passar al Club Castillo de Onda de Castelló. A 18 anys va fitxar per la Fundació Alberto Contador, considerada un dels grans planters del ciclisme espanyol.

No obstant això, quan era més petit, conta Joan Danús, “n’Enric no destacava per tenir un gran físic, sinó per ser intel·ligent damunt la bicicleta i tenir una mirada molt estratègica”. Guanyava moltíssimes curses “perquè les sabia llegir i prenia les decisions adequades”. Un exemple molt recordat per la colla d’amics amb qui començà a fer ciclisme és el Campionat de les Balears infantil entre Llucmajor i el Santuari de Gràcia. “Abans de la sortida, el seu pare el va dur a reconèixer les corbes més complicades del recorregut. Aquella visió estratègica li va donar avantatge”. Més endavant, el físic també va començar a evolucionar fins a adaptar-se perfectament a les exigències del ciclisme professional.

Si hi ha una paraula que defineix Enric és disciplina. “És la persona més disciplinada que coneixem. Quan ve per Artà i sortim a sopar, ell arriba amb la seva pròpia pasta perquè li preparin exactament la quantitat d’hidrats de carboni que necessita. No falla ni un sol dia en la dieta. Apuntar-se a una torrada amb els amics o beure dues cerveses és una excepció absoluta i no passa gairebé mai”.

Enric Mas és un trapella i graciós, amb sortides que sempre fan que els amics riguin. I aquesta part més esbojarrada s’equilibra amb la més seriosa de l’esport: “Ha entès que el ciclisme és un esport on les diferències es decideixen per segons. Per això compleix al peu de la lletra tot el que li marca l’entrenador: si toca entrenar quatre hores, en fa quatre i no tres hores i cinquanta minuts. Descansa les hores necessàries, cuida cada detall de la recuperació i inverteix en màquines per recuperar millor la musculatura. Tot gira al voltant de la bicicleta”.