Olimpisme
Esports 08/08/2022

El dia que la piscina de Barcelona 1992 va convertir-se en l'escenari d'un gran drama

Ara fa 30 anys Espanya va perdre la final olímpica de waterpolo en un partit que ha inspirat un film

4 min
La decepció dels jugadors d'Espanya en perdre la final de waterpolo dels Jocs del 1992

BarcelonaDurant molts anys la meitat dels protagonistes d'aquesta història no van poder mirar les imatges de la final. Els feia massa mal. Era veure un segon d'aquell partit i notar una punxada al cor. Els altres protagonistes, en canvi, l'han vist un cop i un altre. L'esport és un joc d'extrems, en què pocs centímetres separen la glòria del dolor. Uns centímetres, o uns segons, poden elevar al cel determinades persones i enfonsar a l'infern els altres. Aquesta, però, també és una història de redempció.

Juntament amb la famosa batalla de l'aigua entre hongaresos i soviètics el 1956, just després de l'entrada dels tancs soviètics a Budapest, la final dels Jocs Olímpics de Barcelona és un dels partits més llegendaris del waterpolo masculí. Espanya, que no havia guanyat mai l'or, jugava a casa i tenia una generació daurada. Però si algú és especialista en esguerrar la festa i convertir-se en gegants quan l'escenari és advers és l'esport italià. I en la segona pròrroga de la final, ara fa 30 anys, els settebello, com els coneixen a casa seva, va penjar-se l'or imposant-se en la tercera pròrroga (8-9). Ho van fer davant la família reial espanyola, els familiars dels jugadors locals i una afició que donava per fet que l'or acabaria al coll d'un equip ple de catalans. Era el dia de la clausura dels Jocs. Milers de persones van oblidar la final hores després mentre un munt d'esportistes s'enfilaven a l'escenari per ballar amb Los Manolos i el Cobi s'acomiadava marxant en un vaixell de paper. Però per als jugadors de la selecció espanyola era impossible esborrar el record. "Encara avui no he vist la final sencera. Durant quatre anys va costar molt, pensar en aquell partit", admet Dani Ballart, un dels joves llavors. "Llavors sentíem que era un fracàs, no li donàvem el valor que mereix una plata", afegeix Sergi Pedrerol. Aquella generació daurada del waterpolo estatal va aprendre a valorar la plata un cop es van alliberar de totes les pors quatre anys després, al guanyar la medalla d'or a Atlanta. Aquell or va canviar la percepció de la plata de les Piscines Picornell. Va semblar que, d'alguna manera, havia valgut la pena patir. "I mira que vam patir", defensa Pedrerol.

Una història de pel·lícula

La història d'aquella final i aquell equip dona per a llibres i films. Surt a l'excel·lent llibre Jesús Rollán eterno (Córner), dels periodistes Francisco Ávila i Alberto Martínez, centrat en la vida del porter de l'equip, que anys més tard es trauria la vida afectat per una depressió i una addicció a les drogues. "Ens va tocar viure una època dura. Si perdre la final va ser un cop, va ser igualment dur arribar-hi, pels entrenaments, durs tant a nivell físic com psicològic", admet Pedrerol. Per intentar guanyar l'or, la Federació va fitxar el tècnic croat Dragan Matutinovic, que va portar fins al límit els jugadors amb sessions d'entrenament que semblaven una tortura. Matutinovic admetia que la seva idea era "doblegar la voluntat dels jugadors" per fer amb ells un exèrcit a les seves ordres. Un equip on la base era catalana, ja que el waterpolo català sempre ha estat el millor, però on havien arribat una generació daurada de jugadors madrilenys que inicialment no es van portar bé amb els catalans. Després l'equip va aprendre a patir unit, i el 1996 va aconseguir guanyar l'or i revenjar-se d'un Matutinovic que havia marxat després de la final del 1992. Els entrenaments del tècnic balcànic van ser tan durs que ara s'estrenarà un film sobre aquells dies. "42 segundos", dirigit per Dani de la Órden amb actors com Jaime Lorente, Álvaro Cervantes, Alex Maruny i Pep Ambròs. El film se centra en la rivalitat entre el millor jugador català, Manel Estiarte, i el millor madrileny, Pedro García Aguado. I com tot l'equip pateix els mètodes de Matutinovic. "Malgrat tot, els seus mètodes ens van permetre deixar de tenir respecte davant rivals com Hongria. Ens va ajudar per poder guanyar en el futur", sempre defensa Ballart.

El waterpolo català havia aconseguit els primers títols europeus gràcies al CN Barcelona i el CN Catalunya. Però faltava la cirereta olímpica. La preparació dels jugadors va ser molt exigent, però semblava funcionar fins que va arribar la final. Aquell 9 d'agost del 1992, però, tots els jugadors van acabar plorant quan l'últim llançament de Miki Oca va anar al pal. Espanya no havia defensat bé l'anterior atac d'una Itàlia que havia dominat tot el partit, però no havia sentenciat. De fet, Espanya va aixecar un partit que va arribar a perdre 1-4. I la final es va decidir a la pròrroga, on el partit continuava ben igualat. A la segona pròrroga, un gol d'Estiarte semblava donar el títol a Espanya, però el boia Massimiliano Ferretti va forçar una tercera pròrroga quan faltaven 20 segons. I aquí Itàlia va fer seva la glòria. "En aquella pròrroga els àrbitres ja no xiulaven res. No volien tenir res a veure en un partit tan tens, tan físic. A pocs segons per al final vam tenir una contra i la seva defensa va quedar malparada, així que vaig passar la pilota a Ferretti, que va fer el gol", recorda el sicilià Sandro Campagna, un dels millors jugadors dels italians. "Era un partit molt dur i li van obrir la cella a Estiarte. Ens va afectar, així com no saber defensar el seu últim atac. Matutinovic ens va demanar defensar fent pressing i va ser una errada", diu García Aguado. "No érem favorits. No només pel fet de jugar a casa seva, també pels jugadors que tenia Espanya, un dels quals Manel Estiarte, que durant molts anys va demostrar a la lliga italiana ser el millor. Guanyar aquell partit ens va fer eterns. Si ens recorden, a casa, és per aquella final", afegeix Campagna.

Perdre la final va convertir-se en la benzina d'aquells jugadors els anys següents. Una ferida que feia tant de mal que no van parar fins a guanyar l'or el 1996, ja amb Joan Jané a la banqueta. Per fer-ho, van fer sacrificis. García Aguado, que s'ha fet famós després com a presentador de televisió, admet que també va caure en el parany de les drogues, com Jesús Rollán. D'altres admeten que els obsessionava tant guanyar que van oblidar-se per moments d'alguns dels seus éssers més estimats. Aquella final que va servir per tancar els Jocs de Barcelona va acabar convertida en una gran obra de teatre sobre les pors, els dubtes i el que està disposat a fer tothom per guanyar. Un drama amb final feliç per a alguns, però amb final trist en altres casos. Com sol passar a la vida.

stats