Natalia Arroyo: "Davant dels dubtes vaig optar per ser més valenta que mai"

Birmingham (Anglaterra)A l'abril Natalia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986) va ser escollida la millor entrenadora de la Premier League femenina. Exjugadora del Barça i de l'Espanyol, periodista de l'ARA del 2010 al 2020 i posteriorment entrenadora de la Reial Societat, Arroyo va aterrar a mitja temporada a l'Aston Villa i va fer reaccionar un equip que corria el risc de baixar, amb una ratxa de resultats increïble en què va arribar a golejar l'Arsenal, contrincant del Barça a la final de la Champions, per 5 a 2. A Anglaterra descobreix una lliga en creixement, on li toca escriure cada partit a casa un text de benvinguda al programa del matx que es ven a l'estadi. Juga en camps de primer nivell i posa les bases d'un projecte ambiciós.

Vas arribar a l'Aston Villa al gener, quan el club patia. Com valores aquests primers mesos?

— Els entrenadors són producte dels resultats, i el fet d'acabar bé la temporada fa que la valoració pugui ser positiva, però, en general, era una aventura que em venia de gust després de l'etapa a la Reial Societat. Personalment, tenia ganes d'un repte com aquest i crec que he encertat el projecte. Estic engrescada i crec que el futur que ve és bonic. Estic contenta d'haver posat les bases del que vindrà, del que volem construir.

Què va passar entre la sortida de la Reial Societat l'estiu del 2024 i el fitxatge pel Villa el gener del 2025?

— Tenia la necessitat de revisitar determinades coses de les meves creences futbolístiques, de tornar a mirar el futbol no des de la proximitat del calendari, sinó amb pausa. Pensar com plantejo l'estratègia del meu equip, com puc arribar millor les jugadores... Volia mirar el futbol amb uns ulls una mica nous, així que he viatjat, he llegit i analitzat. Vaig anar a veure companys que entrenen a altres llocs, he pensat en la tàctica, i m'he anat formant. Volia millorar el meu anglès, així que vaig fer tasques de periodista en aquesta llengua, vaig viatjar als Estats Units i Anglaterra... Tenia clar que volia intentar-ho en aquestes lligues. Vaig mirar futbol femení, masculí, parlar i escoltar, amb l'objectiu de trobar l'essència del futbol que m'enamora, de com vull que els meus equips juguin. I he pensat en les situacions pràctiques, perquè una cosa és la idea romàntica del futbol que tenim i una altra de ben diferent és quan ho portes al camp. És un repte transformar les teves idees en fets quan tens tres o quatre entrenaments per setmana.

Parles de tenir un projecte, però no devia ser fàcil arribar a un club gran que estava en mala ratxa, amb poc temps per treballar.

— Sabia que era una possibilitat. Perquè quan plego a Sant Sebastià, els escenaris que tenia al cap eren iniciar una aventura a la lliga dels Estats Units, que implicava fer-ho al gener pel seu calendari, o esperar un canvi en una banqueta anglesa, com va passar. No és fàcil arribar a un projecte del qual han fet fora el tècnic, vol dir que està amb mala dinàmica. Era un escenari nou per a mi i no ha sigut senzill, perquè les expectatives eren altes a inicis de temporada. La plantilla se sentia vulnerable, havia plantejat la temporada amb ambició i, de sobte, no se'n sortien. M'ha tocat treballar per anar trobant la manera de ser consistent en una lliga molt dura. Ha tocat aprendre, escoltar, mirar... i tot sota pressió per evitar baixar de categoria.

Debutes contra tot un Chelsea plantant cara. Però després l'equip seguia perdent fins que reacciona i, de sobte, millor entrenadora d'abril. I tot de golejades a favor. Què vas fer?

— Vaig tenir clar que al gener no podria, de cop i volta, transformar l'equip. Així que vaig anar tocant cosetes, coneixent el club i les jugadores... I els resultats ens van dir que allò no funcionava. No notava que l'equip fos del tot meu després dels primers mesos, ens quedàvem a mig camí de tot. Vaig ser prudent d'entrada, ja que entenia que l'equip no estava en un punt de confiança alt i li tenia molt de respecte, a Anglaterra. Vaig ser pragmàtica... i jo no soc així. No ho seré mai, crec. Va ser com quan t'enfonses en una piscina, toques amb els peus al fons i t'impulses amunt. La clau va ser tornar a ser agressiva en la pressió, ser vertical i sortir a guanyar en lloc de sortir a no perdre. Davant dels dubtes vaig ser més valenta que mai. I van arribar els resultats i, de pas, el premi que dona la lliga a la millor entrenadora mensual. Vam tocar l'estructura i vaig recórrer a les jugadores amb més energia. La idea va ser jugar d'una manera més valenta. Hem acabat amb cinc victòries consecutives i és un premi, però l'orgull més gran és veure com ha jugat l'equip. Estic contenta amb el final de temporada.

Un dels teus interlocutors és Monchi, que lidera el projecte d'un club gegant a escala social que està brillant en l'àmbit masculí. Com és el projecte del femení?

— És un club gegant molt arrelat a una gran ciutat com Birmingham. El femení encara és relativament nou, però el club hi creu molt. L'afició és espectacular i crec que a nosaltres ens ajuda a ser conscients de la gran història del club per construir el projecte. Des del principi hem tingut una bona comunicació amb Monchi i amb Damián Vidagany, els encarregats de liderar el projecte a escala esportiva. Connectem amb aquesta mirada llarga de la propietat, que vol anar fent. El nostre paper és intentar donar consistència a un projecte que vol ser ambiciós, que busca tenir identitat i anar-se acostant als equips de dalt, els quatre més forts. Les instal·lacions són una meravella i tenim el projecte d'un nou edifici per al femení.

Tens contracte per tres anys, no? Com afrontes el primer estiu amb temps per treballar?

— Exacte, tres anys més. El projecte és llarg i tenim un bon punt de partida de plantilla, però cal sang jove, era la plantilla més veterana. Cal energia i cames noves, gent amb fam. Cal anar fent pas a pas aquesta transformació, haurem de portar talent i jugadores que encaixin amb la idea de joc que volem.

Quines diferències hi ha entre la Lliga Espanyola i l'anglesa?

— Jo crec que vinc d'un bon context, ja que la Reial Societat cuidava molt l'equip, però és cert que hi ha molta diferència entre la lliga espanyola i l'anglesa. Aquí sí que tinc la sensació que la lliga ho cuida més. Hi creu més. Encaixa amb la cultura de clubs; la gent, quan hi creu, aposta fort. Però hi ajuda que hi ha normes i multes per als clubs que no compleixin amb uns mínims d'infraestructura. A Espanya la realitat és diferent. Recordo quan fa deu anys escrivia articles a l'ARA dient que la lliga espanyola obligaria a jugar en camps de gespa natural. Ha passat? No. A Anglaterra seria impensable. Els pressupostos també són més grans i això permet anar fitxant bones jugadores de fora, quan fa una dècada totes eren angleses. La lliga és més competitiva, amb tres o quatre aspirants al títol. Una lliga curta, de 12 equips, però competitiva. És cert que el Barça està per sobre de tothom, però com a lliga aquesta és divertida i competitiva. El producte està ben treballat. I el joc és ofensiu, amb partits dinàmics, molt verticals. Crec que a la lliga espanyola s'ha parlat molt de tenir la possessió, però en general s'ataca menys que a Anglaterra.

Vas ser a Stamford Bridge mirant el Chelsea-Barça de la Champions. Com veus l'equip de Pere Romeu abans de la final?

— Mira, va ser un partit curiós, perquè és cert que els voltants de l'estadi la gent del Chelsea creia que podien remuntar-ho. I, realment, de seguida el Barça va sentenciar. El Chelsea va millorant, però encara està lluny de tot el que és capaç de fer el Barça quan ha de competir, dominar el temps del partit, tenir la qualitat individual, la tècnica de resoldre l'acció clau, l'Aitana... Recordes la derrota amb el Manchester City a la fase de grups i t'adones com el Barça ha anat creixent al llarg de temporada. Totes les noves peces s'han anat adaptant, han trobat el seu camí... el Barça és molt superior. Ara mateix em costa veure qui li pot fer mal. En un partit pots guanyar el Barça, cert, però és gairebé impossible, has de competir 90 minuts i encertar en els moments claus contra un equip que ho té tot: joc col·lectiu i talent individual.

El teu Aston Villa li va fer cinc gols a l'Arsenal. Et va comentar res Pere Romeu?

— No, ell no. Però l'entrenadora de l'Arsenal sí que em va dir caminant cap a les banquetes que em trucaria per demanar-me consell sobre el Barça. I jo, recordant com ens golejava a la Reial Societat, li vaig dir que podia donar consells sobre com evitar rebre 8 gols del Barça, com a molt (somriu). Va ser una conversa informal abans d'un partit diferent, ja que elles estaven eufòriques després de classificar-se per a la final. Són un club històric, dels primers que van apostar pel femení. A la lliga tenen la possessió, així que nosaltres les vam derrotar amb joc vertical, a la contra... Contra el Barça serà diferent, m'imagino, però veig el Barça clar favorit. Caldrà veure com ho afronta l'Arsenal, qui porta la iniciativa.

La gran estrella de l'Arsenal és Mariona Caldentey, millor jugadora de l'any de la lliga.

— Ha jugat a un gran nivell, en part per arribar en un moment de maduresa, a diferència d'altres jugadores com Bruna Vilamala o Laia Aleixandri, que han arribat joves. La Mariona té experiència i ha seguit al nivell del Barça. Marca diferències amb gols i assistències, tot i que curiosament l'Arsenal l'utilitza més d'organitzadora, ja que és qui millor entén el que passa al seu voltant.