El Brasil que coneixem no existiria sense Pelé

BarcelonaNo falla. Ja sigui a la porta d’un estadi a Àustria, en una discoteca perduda per Ciutat del Cap o al check-in d'un hotel a Lima. Cada cop que un desconegut fanàtic del futbol veu el meu DNI, completa automàticament: “Thiago Arantes… Do Nascimento!” No, encara que el meu pare em digués que hi havia una branca perduda de l’arbre genealògic que ens portaria a Três Corações, fa anys que vaig deixar de creure que som família.

Però potser, ben mirat, sí que ho som. Pelé és (i aquí el verb mai l’escriuré en passat) família per a tots els brasilers. Pelé, el futbolista capaç d'aturar una guerra a l’Àfrica, també ens fa guanyar les nostres petites guerres cada dia, a tot arreu. Fins i tot literalment. Cada cop que un periodista brasiler viatja per cobrir algun conflicte, és prudent que porti a la maleta unes quantes samarretes de la selecció del Brasil. “Per si ens passa alguna cosa en algun control de fronteres, o tenim problemes amb un idioma desconegut… Quan ensenyes l'amarelinha, les coses s’arreglen”, em va explicar una vegada un company.  

L'existència de Pelé dibuixa, des d’aquell ja llunyà 1958, el mapa del Brasil al globus terraqüi. És per culpa seva que el món va posar cara a un país llavors desconegut. Perquè el Brasil pogués ensenyar la samba, la bossa nova o el Carnaval, primer va haver d'existir un equip de futbolistes vestits de groc i un noi que es va coronar com a rei amb 17 anys.

Es pot parlar de la grandesa de Pelé fins i tot sense mencionar els gols que va marcar, els Mundials que va guanyar o les jugades que va crear i fins avui semblen revolucionàries. Per culpa de Pelé va néixer una mística al voltant del número 10. No només al Santos o al Brasil. Si veieu un equip d'alevins xutant la pilota en qualsevol lloc del món, fixeu-vos en el 10, perquè és molt possible que sigui el millor de tots.

Però tornem al Brasil. Un país massa cruel amb els seus herois, on la gent va passar els últims anys qüestionant si Pelé hauria d’haver-se implicat més en qüestions polítiques o socials, en lloc d’acceptar que ell va fer més que ningú per la imatge del Brasil arreu del món. El Brasil que coneixem no existiria sense Pelé. Però el Brasil que coneixerem sense ell no canviarà amb la seva absència. Pelé és etern, Pelé perdurarà. Cada cop que un noi xuti una pilota a Salvador, a Rio o a Natal, cada cop que la selecció amb aquella samarreta groga trepitgi un camp de futbol, sigui a Qatar, a Maracanã o a Nova York.  

La seva presència es farà notar en el nostre dia a dia, ja sigui per situar un llistó quasi inigualable (“Aquest Hamilton és el Pelé de la Fórmula 1, oi?”) o per entrar en el cos a cos amb qualsevol amic argentí amb la conversa que més li agrada tot i que sempre acabi igual: Pele té tants Mundials que tots els hermanos junts.  Pelé, al cap i a la fi, hi seguirà sent fins i tot en les coses més trivials, com quan algú miri un DNI amb Arantes i el cap li acabi la frase amb un “do Nascimento”.