L'esmena de Ferran Torres després de passar-se de llest: els apunts en calent de l'Unionistas-Barça

BarcelonaVictòria del Barça contra l'Unionistas en una eliminatòria apassionant de Copa del Rei. Els blaugranes van començar perdent, però es van refer amb professionalitat i ofici per classificar-se per als quarts de final. A continuació, uns apunts en calent.

Tres gols i un error. Celebrem que partits tan gossos com el d'aquest dijous a Salamanca serveixin perquè futbolistes que estan per sota del rendiment que s'espera d'ells es reivindiquin. Els tres gols blaugranes van respondre a aquesta lògica. El primer (i més important, perquè va ser per empatar) el va fer Ferran, que va culminar una gran contra i tot seguit, per desgràcia, va celebrar-ho provocant la graderia local (molt mal gest, i és reincident). Més humil va ser Kounde, que va descobrir-se com un bon xutador en l'1-2, anotat des de mitjana distància. No és el primer que es demana a un central, però si l'ajuda a millorar, endavant. El que sí que va brillar amb el seu art va ser Balde, autor de la diana de la tranquil·litat amb una acció elèctrica.

Un gran detall per compensar un error. Tornant a Ferran Torres, celebrar gols cobrant-se factures no seria el més instructiu per a la gent jove. En temps de vaques magres, cal treballar i tapar-se. I més quan, en el seu cas, s'enfada tant quan impresentables com Vinícius es passen de llestos amb actituds poc esportives, com va passar fa uns dies a la Supercopa. A Salamanca, el davanter de Foios va pixar fora de test en la seva celebració, però quan va ser substituït va tenir un detall preciós amb una criatura que li demanava la samarreta. Ben esmenat, encara que siguin coses diferents. Ah, i per tapar-se és també l'estat de forma que gasta Vitor Roque en el seu aterratge a Barcelona. Fins i tot li passa per davant un juvenil com Marc Guiu.

Una redefinició del futbol de sempre. Em faig pesat, ho sé, però que la Copa permeti visites del Barça a rivals de Primera RFEF reconcilia amb les essències del futbol. Quin goig veure un camp com el Reina Sofía, que no arriba a les 6.000 localitats, ple de ciutadans (i no turistes) amb la il·lusió impresa al rostre. Semblava el clàssic estadi de barri anglès! I que sa que és que jugadors milionaris suïn la cansalada per derrotar futbolistes que no són professionals. A més, el cas concret de l'Unionistas va una mica més enllà. És un club de nou encuny que neix de les cendres d'un històric i no vol replicar els vicis del passat. El gestionen socis, és assembleari i pesca el públic universitari de Salamanca. Chapeau!

Urgència i no paciència. Universitari encara no és Pau Cubarsí, el central barbamec que va substituir Christensen a la mitja part. Els que controlen de La Masia en parlen meravelles. Té 16 anys (en farà 17 dilluns que ve) i està cridat, diuen, a marcar una època al Barça. Que els joves de la casa debutin amb el primer equip sempre és un motiu d'orgull, però fa la sensació que últimament n'hi ha masses que tasten l'elit quan encara són menors d'edat. La llista recent és força llarga. Poso l'asterisc no per la falta de qualitat dels agraciats, sinó perquè la tendència diu moltes coses. Per exemple, que el filial ja no és un viver, sinó un negoci. I que la urgència guanya la paciència per golejada.