Un any sense Maradona, l'últim gran "revolucionari"

BarcelonaDos filòsofs i dos periodistes, asseguts al voltant d'una taula, parlant sobre Diego Armando Maradona. "El gran èxit de Maradona és aquest, no el pots obviar. No pots ignorar-lo, sigui per estimar-lo o per criticar-lo. Ja sigui pel que feia dins del terreny de joc o pel que va significar", defensa Santiago Zabala, professor de filosofia que ha voltat per mig planeta des que va deixar Buenos Aires sent un nen. "No soc argentí, però soc aficionat de la selecció argentina", diu jugant amb la manca d’arrels de qui ha sortit de diferents ports. I sempre, amb Maradona a la maleta. Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Barcelona, veu les coses d’una manera una mica diferent. "En el fons el futbol i Maradona no deixen de ser una xorrada, però són la meva xorrada", defensa. Zabala diu que no amb el cap. Tampoc Antonio Moschella està d’acord amb Gamper. "Per a mi no pot ser una xorrada", diu. "Jo soc napolità". I tothom l’entén.

Zabala, Gamper i Moschella són tres dels autors del llibre Fenomenología de Maradona, sobre la figura de l’astre argentí, just ara que se celebra el primer aniversari de la seva mort aquest 25 de novembre. Moschella, que parla castellà amb accent argentí després de tant viatjar a la terra natal del futbolista, va ser l’autor de l'última entrevista a Maradona amb vida, poques setmanes abans de la seva mort. "Va fer-me molta pena, estava molt malament. Però encara conservava aquella capacitat tan seva de deixar frases brillants. Aquell dia va dir-me que encara somiava en poder marcar un altre gol als anglesos, però ara amb l’altra mà", recorda en referència al gol als quarts de final del Mundial del 1986, quan va marcar en un mateix partit dos dels gols més famosos de la història. Un, per una jugada individual preciosa. L’altre, perquè va fer trampes marcant amb la mà de Déu. Una bona metàfora d’un personatge complex. "Per quina raó no hauria d’haver comès errades? ¿Que no veiem que tots els nostres ídols van ser pecadors, no van ser perfectes? John Lennon va abusar de Yoko Ono i Heidegger va ser membre del partit nazi", explica Zabala en referència a personalitats que admira. "Maradona les va admetre, les seves errades. Ho va sintetitzar en una altra de les seves frases, quan va dir allò de «La pilota no es taca»". És a dir, culpeu-me a mi, però no el futbol. "Quines frases ens va deixar! Un cop li van cridar que era més gran que el Papa. Ell va respondre: «Llavors no deu valdre gaire, el Papa»", apunta Moschella. "L’actual Papa potser seria l’únic referent de l’esquerra ara mateix que veritablement té poder. Però l'últim gran símbol és Maradona", insisteix Zabala.

La tomba de Maradona segueix tancada al públic, en un cementiri privat de Buenos Aires, vigilat les 24 hores. El periodista Nelson Castro ha publicat un llibre sobre la polèmica mort de l’argentí, amb acusacions de negligència mèdica, en què afirma que li van treure el cor per evitar que alguns fanàtics el volguessin robar. El nivell de fanatisme que genera Maradona segueix ben viu, amb centenars d’actes programats a tots els racons del planeta per on va passar, excepte Barcelona, segurament. Zabala explica que, analitzant les xarxes socials i internet, en els últims 12 mesos només quatre notícies a escala global han aixecat més interès que la mort de Maradona: l’atac al Capitoli de seguidors de Donald Trump, la vacuna contra el covid-19, l'Afganistan i quan es va aturar el trànsit al canal de Suez. "No estem parlant només de futbol", puntualitza.

Una revolució cultural, també

Però per quina raó Maradona és tan estimat? Segons Zabala i Moschella, perquè va ser un líder revolucionari. Un home sorgit dels barris pobres que sempre va enfrontar-se als rics. A Nàpols, l’arribada de Maradona va culminar una "revolució cultural que aixecava de les cendres una ciutat que havia patit el còlera, un terratrèmol, la màfia i l’atur". "Però la ciutat s’aixecava amb gent com l’actor Massimo Troisi, amb la música de Pino Daniele o Napoli Centrale... i Maradona. La seva arribada ens va donar la revenja social que necessitàvem. Havia de venir un estranger que connectava amb la nostra manera de fer per culminar aquell moviment de revolta".

A l’Argentina i Nàpols, Maradona és un símbol. Gairebé més estimat pel seu valor que pels seus gols, i mira que en va fer. ¿Però on queda el pas de Maradona per Barcelona? Daniel Gamper ho té prou clar. "Aquí no l'estimem. A la seva biografia ell parla d’aquells anys com una gran frustració, mentre que Nàpols va ser la resurrecció. Vist amb perspectiva, ja veus que aquí no podia triomfar. Ell mai va ser un dels nostres. Podem dir que hi havia una mica de racisme cap a ell, perquè era algú que venia d'un barri molt pobre de Llatinoamèrica. Ell arriba a Nàpols dient que vol donar una rialla als nens pobres de Nàpols. Si arriba a dir el mateix a Barcelona, li hauríem dit que... què coi dius? A nosaltres no ens posava catxondos, perquè aquí tenim l'eix polític Catalunya-Espanya. I ell, en canvi, encaixa en el discurs de la lluita de classes. La ciutat el rebutja, el seu discurs era un altre. I tampoc va ajudar, esclar, tenir un tarado com a president, tal com ell mateix el definia. Josep Lluís Núñez". Zabala ho té molt clar, de fet: "Maradona va ser l'últim gran símbol de l’esquerra. L'últim revolucionari. Ara qui queda? Potser el Papa. No podem definir-lo només com un futbolista, va ser molt més que això. Va ser un referent cultural, social, polític... Ell simbolitza tot allò que ara enyoro en els futbolistes d’avui en dia, en què no tenim rebels". Maradona sempre va enfrontar-se a qui tenia el poder, ja fossin els presidents dels clubs, la FIFA o els governs. Però després cometia pecats a casa, pegant a la seva dona i caient al pot de les drogues.

Gamper, que ha pogut conèixer la passió maradoniana de Nàpols perquè la seva dona és d’aquesta ciutat, explica Maradona com la seva "història personal": "Jo era dels nens que anava al Camp Nou dues hores abans per veure com escalfava. És com el record del seu primer gol amb el Barça, al Torneig Gamper contra el Colònia. L'he buscat al YouTube i no el trobo. Gairebé millor. Només el tinc jo, aquell record, i el puc fer tan gran com vulgui", reflexiona, i admet que, a diferència de Zabala i Moschella: "A mi m'agradaria alliberar-me del futbol, però amb aquest cognom costa molt. Ja ho he convertit en una cosa divertida", bromeja el besnet del fundador del Barça. Moschella, en canvi, no només no vol alliberar-se del futbol. Considera que va ser Maradona qui va alliberar la seva ciutat: "Era un guionista sense guió, un artista. Era tan especial que també el seu final va ser trist. No va tenir un final de carrera llarg per anar-se pansint de mica en mica, ell va caure a l’infern de cop".

Gamper s’ho mira conscient que li toca viure-ho d’una manera diferent. "Per als altres és una història bonica, però per a nosaltres va ser horrible. L’últim partit seu amb el Barça és el darrer cop que vaig ser al Bernabéu, en aquella final de copa que va acabar amb una picabaralla. Vaig sortir fastiguejat. Quan es va fitxar Maradona va ser com un somni tenir al Barça el millor jugador del món. Però vaig fer-me gran i vaig descobrir que els somnis no es feien realitat", afegeix. "A Nàpols, sí", no pot estar-se de respondre Moschella.